dissabte, 9 de gener de 2021

La "Filomena" a Lleida

El confinament comarcal ens va permetre, fa uns dies, dirigir-nos per enèsima vegada al sud del Segrià per assolir el cim del Montmaneu (495 m.), en un dia fred però mig assolellat que res feia preveure la nevada que hem tingut avui a la comarca.

La neu, més encara en aquells llocs on és poc habitual, sempre fa il·lusió malgrat de vegades també pot ser un problema per la circulació, etc... però veure el paisatge de cada dia totalment transformat és una cosa fantàstica.

Avui calia sortir de casa, així que posem rumb al Parc de la Mitjana de Lleida, el parc més gran de la ciutat, que conserva la vegetació de ribera pròpia del Segre abans que, al seu pas per la ciutat, es transformi en un riu canalitzat (i desnaturalitzat).

L'entrada al parc es fa per la zona que antigament havia sigut una carbonera, i on avui en dia hi ha una àrea de picnic i un parc infantil. Si prenem el camí de la dreta, anirem baixant cap al riu i ens endinsarem als boscos del parc.

Deixem el camí principal i creuem el Pont de Ferro sobre un dels braços secundaris del riu per dirigir-nos cap al camí principal que travessa el parc.




Pel camí principal anem a creuar el pont principal sobre el riu Segre...

 

...que avui trobem amb aquesta estampa siberiana.

 A l'altre costat, al marge esquerre, anem cap als Pous de la Sant Miquel...

 ...que són aquestes construccions arrodonides on la fàbrica d'aquesta coneguda marc de cervesa captava aigua. Desconec si encara ho fa avui en dia.

Creuem una altra passarel·la secundària per dirigir-nos cap a les basses que hi ha al parc...


...i on normalment podrem veure multitud d'ocells propis dels boscos de ribera, però avui el paisatge és molt diferent. Deuen estar ben amagats i despistats per la inusual nevada.



Seguim la ruta cap al Canal de Balaguer, que baixa des de Sant Llorenç de Montgai fins a les comportes del Canal de Serós a Lleida, travessant el Parc de la Mitjana.

Evidentment, els ninots de neu, de totes mides avui són inevitables. Aquest d'un pam decora la barana del pont.

I ja des d'aquí anem seguint el camí de sortida que ens portarà a abandonar el parc pel camí de Grenyana, per tornar cap al nucli urbà.




diumenge, 25 d’octubre de 2020

Els Tossals d'Almatret

Si tanqueu els ulls i penseu en el riu Ebre, de ben segur us venen al cap les imatges dels arrossars del delta, les casetes blanques i els flamencs rosats, però el riu ibèric més cabalós ens ofereix també imatges de postal a les terres interiors del país. Òbviament a les terres de l'Ebre, però també al sud del Segrià o a les veïnes comarques franjolines del Baix Cinca i el Matarranya. Almatret, al Segrià, és l'únic municipi de les terres de Ponent banyat per l'Ebre, i la força d'aquest riu ha modelat el paisatge oferint-nos unes vistes espectaculars.

La sortida d'avui, organitzada pel Grup de Memòria Històrica del Centre Excursionista de Lleida ens ha portat a Almatret per resseguir les traces de la batalla de l'Ebre, ja que fou en aquesta localitat on va començar l'enfrontament definitiu, durant la guerra civil espanyola, entre republicans i feixistes, i que marcaria el destí de la República i de Catalunya.

Iniciem l'excursió a la placa de l'església d'Almatret, on el company Joan Ramon contextualitza el paper d'aquesta població durant la batalla de l'Ebre...

 
 (Foto: Joan Oms)
 
...per sortir del poble seguint uns indicadors que ens porten al mirador de David Duaigües, on tenim una magnífica vista sobre el riu.

Pels qui no ho sabeu, el David fou un dels bombers de la Generalitat que moriren al gran incendi d'Horta de Sant Joan de l'estiu de 2009. Enamorat de la seva terra i el seu poble, Almatret, els seus veïns, amics i companys li dedicaren aquest mirador.

Des d'aquí, faig cinc cèntims als companys d'expedició sobre com l'exèrcit republicà creuà el riu en aquesta zona per conquerir l'Alt dels Aüts, a l'altra riba de l'Ebre,...

  (Foto: Joan Ramon Segura)

...i després posem rumb cap a les antigues mines de la zona.

Les mines de l'Espanyola i del Duró, a la foto, van posar-se en marxa durant la guerra civil, ja que la República havia d'aprofitar al màxim totes les fonts d'energia disponibles. Van continuar en marxa després de la guerra fins que el poc rendiment va obligar a tancar-les.

 

 (Foto: Joan Ramon Segura)

Després de xafardejar per allà, prenem un sender, a trams equipat amb una cadena, que ens portarà per les antigues instal·lacions mineres...

...fins que començarem a guanyar altura decididament cap al Cingle de la Pena...

...on trobarem les restes més importants de la jornada. Des d'aquí s'observà el pas de l'Ebre, i les construccions sorprenen per la seva solidesa, fetes amb formigó armat.


I és que amb aquestes vistes sobre l'Ebre, no és d'estranyar que es triés aquest emplaçament per construir tot aquest conjunt d'edificacions. Per la zona trobareu també el traçat d'una trinxera i el que sembla un refugi antiaeri.

Acabada la visita tornem cap al poble, passant abans per l'antic pou de la vila, des d'on en poc més de deu minuts ens tornarem a plantar a la plaça de l'Església.


En total, una caminada d'uns 12 quilòmetres i 350 metres de desnivell, i que fareu en unes quatre hores, i si voleu el track heu de clicar aquí.









dissabte, 17 d’octubre de 2020

Els "Cavallets del Vent" (2a part). Per l'Alt Berguedà.

Dos anys després de la primera volta dels "Cavallets del Vent" (és a dir, més o menys la meitat de la mítica travessa dels Cavalls del Vent), tornem cap al Berguedà per fer la part que ens quedava pendent.

Deixem el cotxe prop del poblet de Gréixer, al pont de Sant Natzarí, i comencem a caminar seguint la ruta marcada dels Cavalls del Vent en direcció al refugi del Rebost. Els colors de la tardor ens acompanyaran tot el camí, i és que la veritat els boscos estan espectaculars.


En unes dues hores de camí ens plantem al refugi del Rebost, potser un dels més bonics que existeixen. Talment sembla una casa sortida d'un conte, i la simpatia dels guardes ajuda a que per curta que sigui l'estada s'hi estigui bé. Només hi he passat un parell de cops, no hi he dormit, però són molt atents. Caldrà tornar-hi.


 
I ja no parlem de les vistes que hi ha des de la terrassa. Són d'allò més espectaculars, i podem gaudir de l'espectacle de veure dos de les  grans muntanyes del prepirineu català: el Pedraforca i el Cadí. Brutal.

Continuem la ruta guanyant desnivell cap al proper objectiu, el collada de Comafloriu. De pujada, ja trobem la primera neu, i és que les nevades dels darrers dies i el fred posterior, fa que aquesta tardor la neu hagi arribat abans del que és habitual.

Més amunt, la Tosa d'Alp (2537m.), on hi ha el refugi on passarem la nit i el primer cim que farem durant aquesta travessa.



Arribem al coll i continuem amunt cap al refugi...

 

 


...on hi arribem en unes dos hores i mitja des que hem sortit del refugi del Rebost. Aquest refugi és el Niu de l'Àliga, i la veritat és que l'única cosa que val la pena són les vistes, perquè com a refugi deixa bastant que desitjar. El menjar, horrible, tot precuinat, reescalfat o de pot; ens van exigir pagar només entrar, quan encara no ens havien donat ni la bona tarda; el "guarda", en fi... un noi argentí que no era precisament el rei de la simpatia, i que va posar música a tot volum -sense preguntar si algú li molestava- durant tota l'estada, fins i tot la sentíem quan ja érem al llit. 

Realment no s'entén que un refugi que està en un lloc espectacular estigui gestionat com el cul. Així de clar us ho dic, i penso que desmereix la bona feina que fan tots els altres refugis de la ruta dels Cavalls del Vent. No sé si han canviat de guarda o què ha passat, però no recordava que el lloc fos tan horrible des que hi vam dormir fa uns anys quan vam fer la Cavalls.

 
 Aprofitant la ubicació, fem cim a la Tossa...

 
...i gaudim de les vistes cap a la Cerdanya i el Puigmal. Va nevar, sí, però sembla que el vent s'ha endut pràcticament tota la neu.
 

 
 
 
L'endemà ens posem en marxa després d'un altre "deliciós" àpat d'aquest refugi (el cafè amb llet de l'esmorzar servit en un vas de cartró us pot ajudar a veure quin és el nivell), i iniciem el camí perdent desnivell. El proper objectiu és arribar a les Penyes Altes del Moixeró (2276 m.) per fer el segon cim d'aquesta travessa.
 
 
Al moure'ns per la cara nord, anem trobant bastantes congestes de neu. S'hi pot passar bé, però cal anar amb compte perquè s'ha endurit i pot ser perillosa.
 

 
 I en un parell d'hores i mitja des que hem sortit del Niu de l'Àliga, arribem al cim de les Penyes Altes del Moixeró (2276 m.). Darrera nostre la Tosa d'Alp...

 
...i per davant el camí que encara ens queda, amb el Pedraforca i el Cadí com a teló de fons.


 Comencem a perdre altura fins arribar al collet Raset, on hi ha el camí que a través de la canal de la Sep baixa fins a Gréixer. En cas que vulgueu retallar el recorregut, aquí teniu una escapatòria.

Nosaltres, però, continuem endavant deixant enrere les Penyes Altes...

...fins arribar al coll de Moixeró, on comencem la baixada cap al refugi Sant Jordi.

I com ja heu vist que en aquest escrit hem parlat molt de refugis, deixeu-me parlar del refugi Sant Jordi. És, en tots els sentits, un refugi excel·lent. Uns guardes que es creuen la seva feina i que, malgrat els anys que ja tenen aquestes parets, s'esforcen per oferir el millor dels serveis. Per no parlar dels plats que ofereixen, que podria ser l'enveja de qualsevol restaurant. Si a això li sumeu el seu emplaçament, en mig d'un bosc màgic, ja no teniu excusa per no anar-hi almenys un cop.

Fins al Sant Jordi hi arribarem en unes cinc hores des que hem iniciat la marxa. Des d'aquí anirem seguint les marques de la Cavalls i del GR 107, travessant boniques zones boscoses fins al coll d'Escriu...

...des d'on en forta baixada arribarem fins al poblet de Gréixer, girant la vista cap a les parets del Moixeró per acomiadar aquests dos dies de travessa.


 I si voleu els tracks de la sortida, cliqueu aquí pel tram Gréixer - refugi Rebost - refugi Niu de l'Àliga, i aquí pel tram Niu de l'Àliga - Penyes Altes - Refugi Sant Jordi - Gréixer.