diumenge, 9 d’abril de 2017

Pic de la Font Blanca (2906 m.)

Quan la calor apreta i la neu a cotes baixes comença a fondre, Andorra sempre és una bona opció. El fet que puguem arribar en cotxe fins a una altura considerable, facilita la pràctica de l'esquí de muntanya sense haver d'arrossegar (gaire) els esquís a l'esquena muntanya amunt. El cim triat, el Pic de la Font Blanca, que segons hem llegit, és un dels millors descensos que es poden fer a el país dels Pirineus. Així que, cap allà hi falta gent.

De bon matí, preparem els trastos i comencem el camí amb els esquís a l'esquena, remuntant uns 150 metres de desnivell a peu seguint el camí d'estiu, amb algun pas entretingut...


(Foto: Lo Folguereta)

Més amunt arribem a un pla des d'on veim el primer collat que hem de superar avui, encara amb la neu ben dura.



A l'altra banda de la vall, el sol ja arriba a les pistes d'Ordino - Arcalís. Pocs esquiadors ja a aquestes altures de la temporada, però encara hi ha molta neu.



Superat el primer collat, un altre pla, i un segon, i un tercer collat que anem superant...




(Foto: Jacint Millat)

...fins arribar a l'aresta del Font Blanca, que cal remuntar per guanyar els darrers 150 metres de desnivell. A la foto següent, l'inici de l'aresta i el cim al fons.



Conforme pugem, anem guanyant verticalitat...



...fins situar-nos a tocar del cim.



I després d'unes tres hores d'ascensió, fem cim al Pic de la Font Blanca (2906m.)


(Foto: Jacint Millat)


(Foto: Jacint Millat)

El dia radiant fa que les vistes siguin encara més espectaculars...


(Foto: Lo Folguereta)

Vista cap a la Pica d'Estats i el Montcalm...



...i una espectacular panoràmica.



Fetes les fotos, iniciem el descens. La pala somital del Font Blanca ens permet fer un descens de prop de 450 metres, directe, ràpid i sostingut, però que cal afrontar amb una neu en condicions. Absteniu-vos de baixar-hi si la neu no està ben assentada!

 (Foto: Lo Folguereta)

Després de la pala somital, el terreny perd verticalitat, però encara permet una magnífica esquiada...


(Foto: Lo Folguereta)

Més avall, anem buscant els "millors" passos per apurar la neu dins el bosc...

 (Foto: Jacint Millat)

...fins que creuem el riuet de nou i en poc més de cinc minuts de porteig tornem al cotxe.

(Foto: Jacint Millat)

En resum, una sortida d'uns 1000 metres de desnivell que fareu en unes tres hores i poc. La baixada, molt ràpida, ja que en 30 minuts ja hem esquiat fins al bosc. Penseu que la meitat del desnivell el baixareu ràpidament per la pala somital que només podeu afrontar amb neu òptima. En cas de dubte, baixeu per on heu pujat. I si voleu el track, el teniu aquí.

diumenge, 19 de març de 2017

El Puigllançada (2409 m.) i la Tossa d'Alp (2537 m.)

Fa uns anys, durant la travessa dels Cavalls del Vent,vam fer nit al refugi del Niu de l'Àliga, situat a 2520 metres, a tocar del cim de la Tossa d'Alp. Va ser un descobriment perquè no coneixia la zona, i la veritat és que l'arribada a la Tossa provinents del refugi de Sant Jordi, ens va permetre fer una bonica etapa per l'alt Berguedà, una zona més alpina del que esperava.

Però a l'hivern... la veritat és que no m'ha acabat de convèncer la Tossa. Iniciar la ruta en una estació d'esquí encara rai, per haver de remuntar tanta estona per les pistes li resta bastant caràcter muntanyenc a l'ascensió, i el mateix fet d'estar dins el recinte esquiable fa que hi hagi gent per tot arreu.

Els primers passos de la sortida ens porta a buscar el millor camí pels boscos de la Molina, ja que no hem començat a foquejar on comença el track, intentant evitar al màxim (missió impossible) les pistes d'esquí...

(Foto: Jacint Millat)

...fins que enllacem amb el track que, evidentment, remunta pista amunt. 



 Acaba la pista i posem direcció al Coll de Pal, fent un llarg flanqueig...

 (Foto: Jacint Millat)

...que ens porta a creuar una carretera. No és el primer cop que passem per una carretera amb esquís, però sí és el primer cop que ho fem en una carretera...oberta al trànsit! Surrealismeee...!!!



Arribats al Coll de Pal, l'expedició es divideix i els més forts pugen al Puigllançada per poder fer els dos cims el mateix dia. A la foto següent, la Tossa d'Alp des del cim del Puigllançada (2409 m.)


 (Foto: Jacint Millat) 

Retrobats al Coll de Pal, iniciem l'ascens cap a la Tossa. Primer per unes llargues pales...


(Foto: Jacint Millat)

...i un cop a la carena, comença la part més alpina de l'ascensió. La part de dalt de la Tossa si val la pena veure, amb el camí passant encaixonat entre el rocam...



...i que també ens permet tenir bones vistes sobre les muntanyes veïnes, com el Cadí.



Finament apareix davant nostre el Niu de l'Àliga, el refugi situat a tocar del cim de la Tossa...


...on avui hem pujat per veure a la nostra companya Rosa, que hi treballa de fa uns mesos. Fa uns dies es va fer la foto amb el Ferran Latorre, avui se la fa amb l'altra part de l'elit de l'alpinisme català...


Acabada la visita, anem a fer el cim de la Tossa d'Alp (potser el cim més proper a un refugi de tot el Pirineu, només cinc minuts de trajecte!), i feta la foto tirem avall per les pistes d'esquí.


I si el voleu, nosaltres vam seguir aquest track.








diumenge, 26 de febrer de 2017

El Tuc de Molières (3010 m.)

L'ascensió al Tuc de Molières (o Mulleres, en català) és sempre d'agrair, ja que permet en una jornada fer un cim de 3000 metres, conèixer el naixement del Noguera Ribagorçana, i gaudir d'unes vistes excepcionals sobre l'Aneto. Si li sumem un llarg descens en esquís i el fet que assolim el punt més alt de la Val d'Aran, doncs gairebé ja ho tenim tot.

Avui hi ha bones condicions per la pràctica de l'esquí de muntanya tot i que la calor, que ja es deixa notar a les primeres hores del dia, fa que la neu comenci a transformar de pressa. Recordo una ascensió anterior en esquís a aquest cim que ens va regalar una baixada amb neu magnífica per la vall del Riu Nere, a veure com la trobarem avui.

Sortim de la boca sud del túnel de Vielha amb els esquís als peus, i enfilem el tram de bosc que dóna entrada a la vall de Molières. Més amunt s'obre el bosc i comencem a remuntar les primeres pales.


 (Foto: Jacint Millat)

Aquesta vall, a més, té bones vistes cap a totes direccions. Des de les canals del Pic del Mig de la Tallada, fins a les parets que hi ha sota el mateix cim del Mulleres. Darrere nostre, els Beciberris a l'horitzó.


 (Foto: Jacint Millat)

 Seguim amunt...


 (Foto: Roger Segarra)

...fins a passar a tocar del nou refugi d'emergència de la vall de Mulleres. Bé, aquest és nou de fa uns pocs anys, però reemplaça el que hi havia des de ja fa temps. El refugi el "podeu veure" (tot i que crec que el color taronja de l'anterior refugi era més encertat per motius obvis!) a l'esquerra de la foto i es situa prop dels 2400 metres d'altura.



Deixem el refugi i passem a tocar dels estanys on neix el Noguera Ribagorçana, ben coberts de neu. Guanyem altura i finalment apareix davant nostre el coll de Mulleres, on trobarem la part més tècnica de l'ascensió. A la foto, el coll de Mulleres, situat entre el Tuc (a la foto) i el Cap de Toro (el cim que queda a la dreta i no es veu).


Per accedir al coll, fora esquís, i piolet i grampons posats. La neu està bé i facilita l'ascensió cap al coll.

(Foto: Jacint Millat)

Aquí la perspectiva inversa...


...i després d'una curta grimpada passem a l'altra vessant, on farem els darrers metres a peu fins al cim.


El darrer cop quevaig pujar al Mulleres, una creu marcava el cim. Ara ja no hi és, però sí hi ha una gran fita que marca l'avantcim. El cim, però, està una mica més enllà. El podeu veure a la foto següent darrere el meu company.



Fem cim i no pot faltar la foto amb vistes a l'Aneto, que s'alça espectacular darrere del Mulleres. De fet al sostre de la Val d'Aran també s'hi pot pujar des dels Aigualluts, al peu de l'Aneto.


 (Foto: Jacint Millat)

De baixada, recuperem els esquís i enfilem en direcció al collat Alfred, que dóna pas a la vall del Riu Nere, per on baixarem.


De baixada, un llarg descens de1600 metres de desnivell, però aquest cop amb una neu regular, tot i que es deixa esquiar força bé. Les vistes, espectaculars.

 (Foto: Jacint Millat)

I finalment la baixada acaba a tocar de la carretera, on arribarem apurant al màxim l'esquiada. Per fer aquesta sortida caldrà combinar dos cotxes i aparcar-ne un a cada costat del túnel, o bé fer dit perquè us portin a l'altre costat. Penseu que el túnel de Vielha no es pot creuar a peu i és molt llarg (més de cinc quilòmetres). I si voleu el track que vam seguir, cliqueu aquí.

 (Foto: Jacint Millat)


diumenge, 15 de gener de 2017

Via ferrata de les Venes de Rojalons (K4)

Les Venes de Rojalons són unes parets que s'alcen darrera de Rojalons, un petit poble mig abandonat (fa uns anys ho estava del tot, ara sembla que hi viuen dues persones) situat a la carretera entre Montblanc i Rojals. Fa un parell d'anys, el Centre Excursionista de Montblanc hi va obrir aquesta via ferrata, que no és molt llarga, però que té un espectacular tram subterrani dins d'una cova.

Aparquem el cotxe a tocar de la carretera i enfilem el camí cap a la paret, on hi arribem en uns 25 minuts de caminada. Avui, molta gent, i és que el tram subterrani (frontal obligatori) atreu a molts excursionistes cap aquí. A la foto següent, fent cua per esperar a pujar. Sota el sotre que veieu, hi ha el primer pont de la via ferrata.


Iniciem els primers passos, fins a situar-nos al primer pont que haurem de superar.

 (Foto: Jacint Millat)

 La via combina trams verticals i flanquejos, així com algun tram a peu per les feixes de la paret.

 (Foto: Jacint Millat)

Més endavant, toca travessar el segon pont, aquest més aeri i espectacular que el primer. 

 (Foto: Jacint Millat)

La ferrata de les Venes de Rojalons també té algun tramet de baixada, ja que la via discorre per tot l'ample de la paret.



 El darrer tram de baixada ens situa a l'entrada de la cova, el tram més esperat de la via.


Dins la cova hi ha trams realment estrets, com a la foto següent, tot i que no hi ha cap problema per poder-hi circular. Això sí, frontal imprescindible perquè en algun tram la foscor és absoluta.

 (Foto: Jacint Millat)

En el recorregut subterrani trobarem dos opcions, una de més fàcil i una altra de més difícil (més vertical i on cal fer algun moviment en oposició) que ens porten a la sortida i final de la via.

 (Foto: Jacint Millat)

I finalment, després d'aproximadament una hora i mitja, acabem la via per retornar cap al cotxe en poc més de mitja hora.