dijous, 6 d’agost de 2020

Bony Blanc (2755 m.) i Bony Negre (2724 m.)

Mentre la corrua de taxis no deixa de portar turistes al planell d'Aigüestortes, altres valls del Parc Nacional romanen buides a l'espera d'excursionistes. N'és un exemple la que porta a coronar aquests dos cims, que malgrat els hi han adjudicat la categoria de "bony", ens ofereixen unes magnífiques vistes de 360º que altres cims més coneguts de la zona ja voldrien.

Sortim del pàrquing de la Palanca de Molina i prenem el camí cap al planell d'Aigüestortes. Passem per l'ermita de Sant Nicolau, la cascada del Sant Esperit (a la foto)... 


...fins arribar al Planell del Sant Esperit. Allà deixem el camí principal, creuem el riu, i enfilem la Ribera dels Llacs amunt. No hi ha marques, ni fites, ni cartells, per això cal portar el mapa (com sempre) i si voleu us podeu descarregar el track que teniu enllaçat al final de l'escrit. Però veureu que sí hi ha un rastre que podeu seguir, i és que es veu clarament el "camí de vaques" que aquests simpàtics animals han anat obrint al llarg de les dècades (segles?) de pastoreig en aquesta zona.

Creuarem, doncs, amples zones de pastura i anirem guanyant altura. Un cop deixem enrere els arbres apareixerà amb claredat el coll que hem d'assolir i que veieu a la foto.


Recordeu el que us deia del "camí de vaques"? Doncs aquí el veieu ben clar, fent una ziga-zaga en direcció al coll. No hi ha pèrdua. A l'esquerra del coll veieu el cim del Bony Negre, i a la dreta, les parets del Bony Blanc.


Arribem al coll i posem direcció al Bony Blanc. Millor pujar primer aquest cim, ja que després baixarem del Bony Negre per un altre costat. Es diu "blanc" pel color de la roca, però un "bony" ben bé no és. La pujada al cim es fa per la part esquerra de la muntanya.


Arribats a la part superior, veiem que no som avui els primers animals a coronar-lo...


...però almenys sí els primers humans. Dalt del cim trobareu una fita que marca el punt culminant del Bony Blanc (2755 m.).


I el que us deia, unes vistes espectaculars al nostre voltant. Cap a la zona de la Punta Alta i el Contraix...


...l'Aneto i, més lluny, el Posets...


...i en general una panoràmica formidable.



Al costat, el veí Bony Negre. El nom li deu venir pel color de les pedres que trobareu quan hi pugeu. Darrera seu el Tuc de Carants i a l'esquerra de la foto el Pic Gran del Pessó.


Desfem el camí fins al coll i pugem cap al Bony Negre sense cap complicació. Des d'allà veiem el Bony Blanc...potser sí que des d'aquí sembla un bony!


I just quan érem al cim del Bony Negre hi ha aterrat l'helicòpter dels bombers. Ja feia estona que rondava la zona i han baixat per preguntar si havíem vist un noi que sembla que s'havia perdut per la zona. Mai m'havien preguntat res des d'un helicòpter!


I des del cim del Bony Negre baixem directes per la carena per anar a trobar el camí de pujada. En total, unes vuit hores de ruta i prop de 1600 metres de desnivell positiu si feu els dos cims. I si voleu el track el podeu descarregar aquí.


dijous, 30 de juliol de 2020

Pic de Pala Clavera (2678 m.)

Tot i que certa propaganda ens vol vendre cada estiu la idea de la mediterraneïtat com quelcom essencial del nostre tarannà, són els Pirineus l'espai que ha forjat bona part de la nostra història nacional: la major part dels comtat catalans eren pirinencs; el tractat dels Pirineus va dividir el nostre país en dos, i els Pirineus han estat escenari d'episodis cabdals de la nostra història, com la desfeta de 1939, que va fer fugir, muntanyes enllà, milers de persones que havien lluitat per la llibertat i la democràcia, o que simplement fugien del feixisme.

Aquest darrer fet, també va produir-se en sentit contrari, i durant la segona guerra mundial els Pirineus van esdevenir un espai de trànsit per milers de fugitius del nazisme, que creuaven la serralada en direcció sud per poder fugir de les urpes nazis. Algunes d'aquestes rutes són les que proposen des "Perseguits i salvats"  o la del "Camí de la Llibertat". Avui, doncs, recorrem una part d'aquesta última, però en sentit invers, ja que lògicament el recorregut històric hauríem de fer-lo venint des de França.

Iniciem la ruta a les bordes de Perosa, on podem deixar el cotxe. Aquesta zona, a cavall del Pallars Sobirà i la Val d'Aran, és realment bonica i no gaire visitada si la comparem amb altres zones properes amb més renom. Ara, també queda lluny de tot arreu. Al pàrquing de les bordes trobarem diferents cartells indicadors de les rutes de la zona, i nosaltres prenem el camí en direcció al coll de Clavera seguint el barranc del mateix nom.

La ruta s'inicia per pista, fins que més amunt trobarem un corriol que guanya desnivell amb força...


...i que ens portarà fins al petit estany de Clavera. De pujada haurem anat trobant marques de GR i alguna fita, així com cartells indicadors. A tocar de l'estany trobarem la cabana de Clavera, que pot servir com a refugi d'emergència. Un panell del Memorial Democràtic ens aporta informació sobre la vigilada frontera pirinenca durant els anys quaranta, una zona especial on no tothom s'hi podia apropar.



L'estany de Clavera marca una mica més de la meitat de l'ascensió, i des d'allà guanyem altura cap al coll de Clavera (a la foto)...


...des d'on traiem el cap a la vessant francesa i veiem l'estany Long.


Des del coll ja només caldrà seguir la carena...


...fins que fem cim al pic de la Pala Clavera (2678 m.). En algun altre mapa/ressenya he vist altures més altes, però a mi em marcava això.


Just al davant, la destacada silueta del Mont Valier (2838 m.), cim molt freqüentat pels francesos. Una parella que pujava amb mi han continuat cap aquest cim enlloc de pujar la Pala Clavera. El reservarem per una altra ocasió, ja que pujar-hi per la vessant francesa també mereix una excursió.


Aquí, una panoràmica. Les vistes són espectaculars!


I fetes les fotos, cap avall pel camí de tornada, amb aquesta magnífica vista de la zona de Marimanha (a l'Aran) des de l'estany de Clavera.


Una zona molt bonica i poc freqüentada, i una excursió que fareu en unes sis hores aproximadament. I si voleu el track, el teniu aquí.

dissabte, 4 de juliol de 2020

Eriste Nord (3025 m.)

Uns anys després de la darrera visita a la zona de Viadós, hi tornem per fer el darrer dels pics d'Eriste que quedava per fer, el pic Beraldi o Eriste Nord. La zona està molt concorreguda, i és que en un radi relativament petit es concentren un gran nombre de cims de 3000 metres: Culfreda, Posets, Forqueta, Bachimala o els pics d'Eriste són algunes de les opcions. Els pic d'Eriste, però, no són els més visitats d'aquesta llista.

Sortim de les bordes de Viadós, esplèndid paratge pirinenc amb reminiscències alpines, i prenem el camí del GR 11.2 que puja cap al coll de la Forqueta.



(Foto: Jacint Millat)

...que seguirem fins a la desviació cap al llac de Millares (2353 m.), i on arribarem en unes dos hores de marxa des de Viadós. És un estany presat, i des d'on ja veiem amb claredat el camí a seguir cap al coll de Millares i l'Eriste Nord, que de les tres puntes que veieu a la foto és la del mig.


Des del llac cal anar guanyant altura cap a unes terrasses herboses. Cal anar amb compte però en cap moment hi ha passos difícils. Anireu trobant fites i indicis de camí que seguirem sense dificultat...

 (Foto: Jacint Millat)

...i més amunt canviarem l'herba pel rocam. La neu que hem trobat estava ben dura les primeres hores del matí, i tot i portar piolet i grampons es poden esquivar les plaques que anireu trobant.

(Foto: Jacint Millat)

Anem guanyant altura i en unes tres hores i quart arribem al collat de Millares (2826 m.). Just aquí ens assabentem del confinament del Segrià, impossible ser a Lleida a les quatre de la tarda, quina "llàstima".

Des d'allà cal traçar una diagonal per la pedrera que veieu i anar guanyant altura, trobant fites i indicis de sender. El que veieu a la foto no és el cim, que queda una mica més lluny.


I en poc més d'una hora des del collat anem arribant al cim, amb l'Espadas vigilant-los de lluny.

(Foto: Jacint Millat)

Foto de cim a l'Eriste Nord o Pic Beraldi (3025 m.)...



...i vistes espectaculars cap al cims de la zona. Aquí, el Gran Eriste (3053 m.) i l'Eriste Sud (3045 m.)...
 

 ...els massís de la Maladeta...


...els cims veïns de l'Espadas (3332 m.) i el Posets (3375 m.)...


...i més avall els estanys de Millares (dreta) i de Leners. També des del cim es veuen les bordes de Viadós, uns 1400 metres de desnivell més avall. Un cel claríssim fa que les vistes siguin brutals.


De baixada, la neu ja ha transformat i permet travessar les congestes sense problema...


...mentre alguns s'entossudeixen a apurar la temporada d'esquí de muntanya.


Per tornar a Viadós, fem una petita circular, i en lloc de baixar cap a l'estany de Millares -de fet aquelles terrasses herboses que us comentava són més fàcils de pujar que de baixar- anem cap a la dreta a buscar el camí que baixa del coll de la Forqueta...



...i que ens permet veure els cims de mateix nom, ambdós de tres mil metres, i el veí Pic de Millares (2938 m.)


I un cop retonem al camí de pujada, només caldrà desfer el camí fins arribar de nou a les bordes de Viadós.


En total han estat unes vuit hores de sortida, amb prop de 1400 metres de desnivell positiu. I si voleu el track us el podeu descarregar aquí.








diumenge, 28 de juny de 2020

El Tuc de Mauberme (2880 m.)

Segona ascensió a aquest emblemàtic cim de la Val d'Aran, tot i que de forma més directa que quan vam anar-hi des del proper Tuc de Parros. El Mauberme queda una mica lluny de tot arreu, i aquest cop hem solventat l'aproximació pujant en furgoneta 4x4 fins més amunt de la cabana dels Callaus, concretament fins on hi havia les mines "La Reparadora" segons marca el mapa Alpina.

Pujant amb el taxista, ens comentava que antigament de les mines s'extreia plom, zinc, ferro i fins i tot s'havia trobat or, tot i que en molt poca quantitat. Veurem que a la zona on s'inicia la ruta, trobarem roques de totes formes, colors i brillantors, i que segurament contenen un o més d'aquests minerals.

Comencem a caminar en direcció l'estany de Montoliu, per una zona pedregosa de les antigues mines...


 ...fins a trobar el primer verd dels prats alpins...


 ...i vistes cap als cims de la zona com el Tuc de Parros i la llarga carena que porta a aquest cim.


Ja prop de l'estany de Montoliu, apareix davant nostre el Tuc de Mauberme, un cim ben destacat i amb una forma peculiar. Des d'aquí, sembla inaccessible.


Una mica més amunt, arribem al llac de Montoliu. L'emplaçament és formidable, rodejat de cims i prats i la inconfusible silueta del Mauberme.

(Foto: Xavier Abella)

Des del llac comencem a remuntar cap al coll de Mauberme, on trobem alguna placa de neu però molta menys de la que pensàvem trobar.





 Arribats al coll, cal anar a buscar el pas cap a l'altra vessant de la muntanya...

...i que ens permet veure la magnífica vista sobre l'estany de Liat.



Una llarga diagonal, primer, i una forta pujada, després, ens permeten anar guanyant altura...





 (Foto: Jordi Llaberia)
 
...fins arribar al cim del Tuc de Mauberme, culminat per unes grans fites.





Fem la foto de grup...

(Foto: Gemma Esteve)

...i gaudim de les vistes des del cim, cap a l'estany de Montoliu, l'habitual mar de núvols sobre França i els cims de la zona.





Fetes les fotos tirem avall, de nou fins al punt de partida desfent el camí...


(Foto: Jordi Gázquez)

(Foto: Gemma Esteve)

...per arribar de nou a les antigues mines de "La Reparadora" on ens recollirà la furgoneta per tornar cap a Salardú.



En resum, unes sis hores de ruta (parades incloses) i vuit-cents seixanta metres de desnivell. I si voleu el track de la ruta el teniu aquí.