diumenge, 11 de febrer de 2018

GR5: Montseny - Collformic

He de reconèixer que si em preguntessin quina muntanya que no conec voldria conèixer, el Montseny no estaria -almenys fins ara- entre les meves prioritats. Però com equivocar-se és humà i rectificar de savis, doncs reconec que estava ben equivocat.

Malgrat les diverses escenes "domingueres" que hem pogut observar (gent mal equipada per fer muntanya, gossos sense lligar i caravanes de cotxes, entre altres) aquest massís té possibilitats excursionistes que ens allunyen de tot això i ens permeten gaudir d'aquesta muntanya. Això sí, cal perdre's pels senders de la muntanya i evitar les àrees de més fàcil accés com el Collformic, on vam acabar aquesta ruta.

Iniciem el camí al poblet de Montseny, saturat de tot-terrenys d'alta gamma que pocs camins han trepitjat, i seguim les marques del GR5 en direcció al Collformic. Les primeres vistes, gràcies a les nevades i pluges dels darrers dies, ens recorden més al Pirineu que a una muntanya del pre-litoral.


 El GR5 circula entre boscos, barrancs i masies, en mig d'un territori molt humanitzat...



...però amb bonics trams de bosc que ens transporten a altres latituds.



Més o menys a mitja ruta trobem la Font del Vilar...


...situada a pocs metres del gran mas del Vilar de la Castanya. Aquesta masia pertany actualment a la Generalitat de Catalunya i és un dels espais d'oci que promociona el Parc Natural del Montseny. Avui estava tancada, però amb el bon temps segur que deu estar ple de gent.


Des del mas, tenim les primeres bones vistes sobre les altures del Montseny. A la foto següent, els Agudes i el Turó de l'Home, tot ben nevat.


A mesura que anem guanyant altura, el bosc és cada cop més obac i tancat, i això fa que la neu es conservi. A partir d'aquest punt ja l'anirem trobant fins al Collformic.


Cap als 1000 metres l'acumulació de neu ja és important, i les vistes, gairebé alpines.


Més amunt arribem a les restes d'una construcció anomenada "el Cafè", i que era, precisament, un antic cafè on els traginers descansaven en les rutes que travessaven el Montseny. Avui en dia no en queda res.


Arribats al Pla de la Calma tombem a la dreta en direcció al Collformic. Des d'aquí, tenim unes vistes espectaculars cap a Montserrat...


...el Turó de l'Home i les Agudes....


...i cap a la Plana de Vic.


Degut a l'acumulació de neu, les masses de gent que habitualment deuen arribar aquí des del Collformic sembla que avui no s'han allunyat gaire del cotxe, la qual cosa ens fa gaudir en solitari d'aquest espai...


...o gairebe en solitari, ja que n'hi ha que -igual que nosaltres- també han aprofitat les condicions de neu que hi ha al Montseny per fer activitats per aquesta zona.


I després d'unes quatre hores de camí, arribem al Collformic, on anem retrobant senyals de civilització que posen fi a aquesta caminada pel GR5.


I sí voleu el track de la ruta només heu de clicar aquí.

diumenge, 28 de gener de 2018

Circular al Pic de la Coma del Forn (2685 m.)

Els altres cops que havíem pujat al Pic de la Coma del Forn hi havíem anat sempre per la ruta més curta i directa. Des de l'estació de Tavascan cap a l'estany de Mascarida i d'allà directes fins al cim. Aquest cop, amb la intenció primerenca de fer el Ventolau, posem direcció al coll de la Coma del Forn, cosa que ens permetrà remuntar tota aquesta vall.
 

Pujant, podem veure la Canal de les Bruixes, on encara no hi ha baixat ningú des de les últimes nevades d'aquesta setmana. És una variant més vertical que podem fer quan baixem del cim del Pic de la Coma del Forn, que evidentment cal afrontar amb neu estable i bon nivell d'esquí.


Iniciem la pujada per la Coma del Forn en direcció al coll, que veieu al fons de la fotografia. A l'esquerra, el Pic de la Coma del Forn.



Des del coll veiem tota la vall, per on avui hi puja força gent. La pujada és molt assequible i va guanyant pendent conforme guanyem altura.


Des del coll, veiem els cims del Pic dels Tres Estanys, en primer terme, i darrera seu el Ventolau. Era l'objectiu per avui, però decidim desistir perquè a la zona del Ventolau hi ha massa neu recent, especialment a la pala somital,que no ha tingut prou temps d'assentar-se com cal. La calor que fa tampoc ajuda gaire a trobar una neu en condicions de cara al descens.


Això sí, el dia és espectacular. A la foto següent vista cap al Monteixo...


...i aquí cap a la Pica d'Estats.


Altres grups van arribant al coll...


...que majoritàriament enfilen aresta amunt cap al Pic de la Coma del Forn. Nosaltres, també.

 (Foto: Jacint Millat)

Finalment, fem cim al Pic de la Coma del Forn (2685 m.), avui força concorregut.


Fetes les fotos, iniciem la baixada. La neu una mica pesada, ja que els dos pams caiguts aquests dies han transformat molt ràpidament.


En resum, quatre hores de sortida i un desnivell de 100 metres. I si voleu el track, podeu clicar aquí.

dissabte, 30 de desembre de 2017

La Roca Regina (727 m.)

Tot i haver-hi passat desenes de vegades per davant, mai encara havia pujat a la Roca Regina. Anant cap al Pallars, i tot just creuades les parets de Terradets, la Roca Regina apareixia durant uns segons a la vista, suficients per observar la magnífica paret que amb aquest nom s'alça damunt del barranc del Bosc. D'aquest any no passava, i al límit del canvi de xifra, hem anat a conèixer-la. La ruta és ràpida i senzilla, però val la pena dedicar-li un matí per descobrir aquest racó a les portes del Pallars Jussà.

Iniciem la ruta a l'estació de Cellers, travessant a via i en direcció al Barranc del Bosc. Trobarem diverses senyals al llarg del recorregut, fites i marques de pintura.



Quan pujàvem amb el cotxe, semblava que aquesta zona era l'única on hi havia boira, i efectivament així ha sigut. Costarà veure el sol, però més amunt el cel es veu més clar.


Sí, a mesura que guanyem altura el cel s'obre i apareix davant nostre la cara nord del Montsec.





Mirant al nord, tenim la capçalera del Flamisell just davant nostre, amb neu ben recent. Sota la boira, la Conca de Tremp.


D'esquerra (si no m'equivoco) a dreta el Peguera, el Mainera, la Pala Pedregosa i el Montsent de Pallars.


Fem les fotos de rigor al cim de la Roca Regina (727 m.)...


...i agafem el camí de baixada, en direcció al Barranc del Bosc. Com veieu, el sol s'acaba i tornem a la boira.


De baixada, anirem contemplant, quan ens deixi la boira, la paret de la Roca Regina. Un pany de paret de 500 metres amb vies d'escalada d'elevat compromís.



Arribem al fons del barranc, que baixa sec, i que ens permet veure les curioses formes que l'aiguaha esculpit a la roca.


La Roca Regina va treient el cap...


...fins que podem veure les seves formidables dimensions. En aquella mena de balconet que hi ha al capdamunt és on hem fet la foto de cim.


Baixant ja veiem el pont de la via i seguirem el camí fins a la carretera C-13.


La travessem i prenem l'antiga carretera que pujava cap al Pallars. Ara només està transitada pel personal de la presa de Terradets i plena de cotxes aparcats i furgonetes dels escaladors.


Travessarem els antics túnels, passarem a tocar de l'accés a la Cova dels Muricecs i seguirem la carretera fins arribar de nou a l'estació de Cellers.



En resum, una sortida curteta (la vam fer en menys de quatre hores tranquilament), d'uns 10 quilòmetres i amb uns 450 metres de desnivell. I si voleu el track que vam seguir, cliqueu aquí.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Primers cims a la República Catalana: la Serra d'Ensija.

Estrenar coses sempre fa il·lusió, i si és un nou país encara més. Desitjant tota la sort del món per la recent nascuda República de Catalunya, nosaltres continuem practicant el veritable esport nacional d'aquest país, l'excursionisme.

L'objectiu aquest cop serà la Serra d'Ensija, situada al prepirineu berguedà, i que després d'un parell d'intents d'anar-hi finalment assolirem. No és molt alta, no és molt gran, però és un dels clàssics del nostre esport.

Deixem el cotxe al Pla de la Creu de Fumanya i iniciem el camí seguint una pista forestal durant una bona estona i amb força trams de baixada. Més endavant, comencem a guanyar altura pel GR-107 en direcció al coll de les Llosanques. Per arribar-hi anirem pujant per un bosquet sota les impressionants parets de la Roca Gran del Ferrús, que veieu a la foto.



Un cop arribats al coll de les Llosanques abandonem el GR-107 i comencem el darrer tram de pujada per un tramet una mica més aeri que ens deixa bones panoràmiques. Anirem trobant fites i marques de pintura...


...fins arribar a la part superior de la Serra d'Ensija, on seguirem una curta i fàcil aresta fins al punt més alt de la serra.


De pujada, bones vistes cap a serres i muntanyes del Prepirineu: Port del Comte, la Serra del Verd, el Pedraforca i el Cadí, així com els pobles de Gòsol i Saldes, que vam recòrrer fa un parell d'anys amb els Pedals del Pedraforca.


I finalment, després d'unes dues hores i mitja d'haver començat a caminar, fem el primer cim del dia,  el Cap de la Gallina Pelada (2321 m.). Aquest serà el primer cim en època de la República Catalana, així que... visca la República!


Feta la foto oficial republicana, comencem a perdre altura i davant nostre veiem tota la serra d'Ensija, on encara farem un parell de cims més.


De baixada, parem a fer una visita al refugi Delgado Úbeda, l'únic de la serra, ara tancat i amb una part lliure una mica deixadota, però útil en cas d'emergència.


Continuem caminant cap a un altre coll situat a la zona del Pla de les Tores, des d'on ràpidament assolirem el cim de la Creu de Ferro, de 2297 metres.


Seguint la carena, davallarem cap al Pla d'Ensija per anaren direcció Serrat Voltor, que és el cim que veieu a l'esquerra de la foto. A diferència dels altres, aquest cim de la serra d'Ensija està ben cobert de vegetació. Darrera seu, la Tossa d'Alp, el Puigllançada i, a l'horitzó, la silueta del Puigmal.



A la foto següent, arribant al cim del Serrat Voltor (2282 m.) amb la Creu de Ferro i el Cap de la Gallina Pelada al darrera.


I amb vistes cap al Pedraforca (diferents del de la típica silueta d'aquesta muntanya)...


...desfem el camí fins al Pla de les Tores, des d'on retornarem al cotxe baixant per un corriol que segueix un torrent. Trobarem fites i unes estaques de fusta marcant el camí de baixada, que ens portaran de nou al coll de la Creu de Fumanya.

En total, unes cinc hores de sortida i uns 1100 metres de desnivell positiu. I si voleu el track, el trobareu aquí.