diumenge, 12 de gener de 2020

Pic de la Maladeta Oriental (3308 m.)

Malgrat l'Aneto és el rei al massís de la Maladeta els cims veïns poc tenen a envejar-li excepte, és clar, ser el més alt del Pirineu. Un d'aquests altres magnífics cims és precisament la Maladeta Oriental, que amb el corredor que hi dóna accés posa un toc alpí a la sortida.

Després de passar a nit al refugi de la Renclusa, sortim muntanya amunt buscant les pales menys gelades. Els pocs centímetres caiguts entre dijous i divendres han millorat l'escassetat de neu d'aquesta temporada i sembla que podrem tenir un bon descens, ja que com més altura guanyem més bona neu trobem. A la foto següent, iniciant la marxa al refugi de la Renclusa.


Tot i que el track marca una mica més a l'esquerra, anem seguint les pales on trobem més bona neu. Durant la nit ha fet fred i el sol encara tardarà a tocar la neu, així que evitem les zones més gelades per progressar amb seguretat i més rapidesa.

El sol va i·luminant els cims de la zona, com el pic de Paderna (2627 m.)...

 

...mentre seguim pujant fins que, en unes tres hores, ens situem al peu del corredor que dóna accés al collat de la Rimaya.



Deixarem allà els esquís i ens equipem per pujar.

(Foto: Ferran Sardina)

El corredor no és difícil i com a molt a la part central pot fer 50º d'inclinació. La bona neu, però,  ajuda a progressar amb seguretat.


 
(Foto: Ferran Sardina)

Arribats al coll (per fi, el sol!) només cal girar a l'esquerra per arribar ràpidament al cim de la Maladeta Oriental...


...des d'on tenim una increïble vista de la gelera de l'Aneto. Avui, per cert, cap grup ha fet cim al sostre del Pirineu (almenys des de la Renclusa). És ben curiós que un dia esplèndid no hi hagi pujat ningú!


Fem la foto de cim i desfem el corredor...


...per iniciar els mil quatre-cents de desnivell de baixada fins als Llanos del Hospital. Els primers cinc-cents, amb una neu pols boníssima que després passa a ser un crosta prou governable.


(Foto: Jacint Millat)


(Vídeo: Jacint Millat)

En total unes sis hores de sortida amb uns 1200 metres de desnivell positiu.

I si voleu el track de l'ascens a aquest cim des de la Renclusa, cliqueu aquí. I aquí si voleu el track de l'ascens a la Renclusa per la ruta d'hivern des dels Llanos del Hospital.




dissabte, 4 de gener de 2020

Pic de Filià o de Paiassos (2764 m.)

La muntanya sempre mana, ho sabem, i no ha sigut ni a la primera, ni a la segona, ni a la tercera, sinó a la quarta vegada que hi anàvem quan hem pogut fer aquest cim amb esquís. Tot i que a l'estiu ja l'havíem coronat un parell de cops, la veritat és que l'esquiada per la coma Palomera és magnífica.

Pugem amb cotxe per la pista cap a la vall de Filià fins a gairebé creuar el riu que baixa d'aquesta vall. Allà comencem a foquejar buscant les obagues, ja que a la part solana de la vall la neu pràcticament ha desaparegut. A l'altre costat de la vall Fosca la magnífica estampa del Montsent de Pallars ens saluda al començar l'excursió.



Ràpidament arribem a l'altura de la cabana de Filià, on la falta de nevades i l'orientació fan que el sol hagi desaparèixer la neu. El cim que veieu a la foto és el Fitero (2463 m.), que vam fer durant el recorregut de l'olla de Filià. S'hi accedeix per la coma de Fuses, des d'on també es pot fer el Paiassos sempre que hi hagi neu...que no és el cas d'avui. A la foto també veureu que hi ha un vehicle a la cabana, sí, concretament una furgoneta dels bombers de la Pobla de Segur amb els qui hem coincidit al cim.



Seguim guanyant altura fins a tocar de les pilones de l'estació d'esquí que mai va existir. Estaria bé que les desmuntessin, ja que aquí al mig no hi fan res. Siguem realistes, aquesta estació mai es construirà, tot i que va haver uns anys que semblava que la cosa anava endavant. Doncs no.


Aquí ja hi comença a haver més neu, i decidim tirar amunt per aquesta pala mig pelada que veieu a la foto anterior. No ho sembla però encara té prou neu per foquejar. A partir d'aquest punt anem ens endinsem a la coma Palomera, per on anirem guanyant altura cap al coll que veieu al final de la foto següent. El cim és el que veieu a la dreta de la imatge.

 

Arribem al coll que dóna accés cap a la vall de Manyanet, ben vigilada per la Pica Cerví (2753 m.), cim que tenim pendent.

(Foto: Jacint Millat)

Des del coll, ja només queda remuntar la darrera pala, i directes fins al cim.

 (Foto: Jacint Millat)



Des del cim, vistes espectacular en un dia radiant. Aquí, amb els principals cims de la vall Fosca al nostre davant: Montsent, Montorroio, Pala Pedregosa...


I ben immers en la boira del pla de Lleida, el Montsec.


I fetes les fotos, comença la baixada. La neu ha transformat i està bastant millor del que esperàvem, així que disfrutar toca!


En total unes quatre hores i mitja de sortida, parades incloses, i uns 1000 metres de desnivell. I si voleu el track el teniu aquí.

diumenge, 29 de desembre de 2019

Mola d'Estat o dels Quatre Termes (1129 m.)

Arriba el típic anticicló de finals de desembre i l'hivern nuclear assola de nou les terres de Ponent, en forma de boira persistent que no marxa de cap manera. Així doncs, només queda sortir de la depressió central de Catalunya i dirigir-nos cap a terres més càlides.

No cal anar molt lluny, ja que a les muntanyes de Prades hi ha una gran diversitat de camins i corriols per trepitjar. Per assegurar "el tiro", però, decidim anar cap a la part sud de les muntanyes, fins al poble de Farena. Des d'allà assolirem la Mola d'Estat o dels Quatre Termes, no el més alt però sí un dels cims més emblemàtics d'aquesta serralada.

Sortim del poble de Farena per buscar les marques del PR C-20.2... 


...i iniciem la marxa seguint un camí que voreja uns camps d'oliveres i restes d'antics marges de conreus abandonats. Aviat deixem les marques blanc-i-grogues i continuem recte planejant...


...fins que fem la primera parada de la jornada desviant-nos una mica del camí. Baixem fins el riu Brugent i visitem el toll de l'Olla, que deu ser ideal per un bany a l'estiu.



Tornem al camí, que continua planejant fins que a l'altura del Mas d'en Toni comencem a guanyar altura cap al coll de la Caldereta. Anirem trobant algun cartell indicador mentre pugem per un camí emboscat, fins que el bosc s'obre i veiem l'objectiu del dia (a la foto següent) i per fi... el Sol!


La pujada cap al coll va combinant el camí pel bosc i per alguna que altra tartera, que li dóna un toc "pirinenc" a la pujada.


Arribem al coll de la Caldereta, on seguirem les marques del GR-171 fins al cim de la Mola d'Estat o dels Quatre Termes (1129 m.). Des del cim, veiem la boira mirant cap al nord.


I cap al sud, un bon sol. I les tres creus que caracteritzen aquest cim i que tot i no marcar el cim "oficial" si és el punt més emblemàtic.

Marxem del cim seguint les marques del GR de nou. Ara l'itinerari circula per pistes forestals, passant a tocar de la taula dels Quatre Batlles on, segons la tradició, es reunien els alcaldes de Rojals, Vimbodí, Mont-ral i Prades per parlar sobre els boscos que compartien els quatre municipis. Ara hi podeu fer-hi una parada per parlar del que creieu convenient.


Una mica més endavant arribem a la cruïlla anomenada clot del Llop, des d'on perdrem altura en direcció al refugi dels Cogullons...


...on arribarem per pista forestal. El refugi s'alça en una de les antigues cases del poble, ara abandonat. El gestiona el Club Excursionista de Montblanc i sembla que està tancat.



Prop del refugi trobarem una bifurcació. Nosaltres seguirem el PR C-20 en direcció a la Bartra i Farena, seguint de nou les marques blanc-i-grogues fins arribar al punt d'inici de l'excursió.


En total, uns 15 km i 700 m. de desnivell que fareu en unes quatre hores de marxa, parades a banda. I si voleu el track el teniu aquí.

dissabte, 30 de novembre de 2019

Pic du Piau (2696 m.)

La nevada de fa uns dies ha passat a millor vida després d'una setmana de pluges i temperatures càlides, així que poca cosa trobarem per fer esquí de muntanya en condicions. Optem per anar a les pistes de Piau-Engaly i mirar que podem fer per allà, però les rutes previstes inicialment no són factibles, així que remuntarem fins al capdamunt de les pistes i allà mirarem d'assolir el Pic du Piau.

La ruta no té molta història. Cal que remunteu per les pistes d'esquí sempre amunt. La pista blava central que recorre l'estació us portarà ràpidament fins al darrer remuntador...


...però a mitja pujada decidim variar una mica i tirem pel dret remuntant una pista sense trepitjar, més que res per tenir una mica més de sensació d'esquí de muntanya de veritat i provar les noves fixacions i ganivetes.



Arribem al darrer remuntador de l'estació i des d'allà iniciem l'ascens, a peu, cap al cim. No hi ha prou neu per pujar-hi amb esquís, com veieu. A la foto, l'avantcim del Pic du Piau...


...des d'on ràpidament arribem al cim del Pic du Piau. Alerta amb la cornisa que es forma a la part esquerra de la carena.


Finalment fem cim al Pic du Piau (2696 m.), on malgrat el dia tapat i ventós gaudim de bones vistes de les muntanyes del voltant.


 I fet el cim, retorn a les pistes i fàcil baixada fins a trobar de nou el pàrquing de l'estació.


En total, poc menys de quatre hores d'activitat que si més no serveix per treure el cuquet i començar a escalfar motors per noves sortides.

I si voleu el track, el teniu aquí.

dissabte, 9 de novembre de 2019

Puig de Millà (1025 m.)

A tocar del massificat congost de Mont-Rebei, teniu una sortida on el que és difícil és trobar-te algú. Des del poble de Millà podeu ascendir al Puig de Meià, un modest cim de tot just 1000 metres però amb bones vistes sobre el Montsec i una part del Pirineu. L'excursió arrenca just davant de l'església de Sant Pere de Millà (a la foto), des d'on perdem uns metres per anar a buscar el camí que ens farà sortir del poble.



Tot just sortir del poble trobarem la font del Cinto, antiga font que abastia Millà i on també hi havia els safarejos de la població. La foto que veieu a continuació no és del seu estat actual, ja que ara està tot bastant més cobert de bardisses i males herbes. Una altra de les conseqüències del despoblament, i és que aquests espais ara ja només poden recuperar-se a base de voluntarisme...

Foto: Shangrila (wikiloc.com)

Deixem enrere la font i creuem el barranc de les Arnes, des d'on començarem a guanya desnivell decididament, sempre per bon camí marcat amb fites i alguna marca de pintura verda. A la foto següent, vista de Millà amb el Montsec d'Ares a l'horitzó.


Guanyem altura fins que portem uns tres quilòmetres de marxa, i podem gaudir de vistes sobre el Montsec de l'Estall, la part ribagorçana de l'emblemàtica muntanya del Ponent català.


El camí continua planejant, i quan de lluny ja tenim vistes sobre el pantà de Canelles arribem al cim del Puig de Millà (1025 m.), marcat per un vèrtex geodèsic ben amagat entre la vegetació. Si en sou col·leccionistes, aquest també és un "100 cims" de la FEEC.


Des del cim cal que us apropeu al límit de les parets que cauen sobre el pantà. No només veureu l'embassament sinó que gaudireu de les vistes sobre les parets que formen el congost de Mont-Rebei. Més enllà, el Pirineu ben nevat.


Desfem el camí fins a una bifurcació ben indicada amb dos grans fites, i anem cap a la dreta en direcció al Pla de les Bruixes. Ara anirem trobant alguna fita però caldrà anar intuint el camí, ja que la vegetació sovint el tapa i pot ser perdedor. Feu-me cas i descarregueu-vos el track. A la foto següent, el (una part del gran) Pla de les Bruixes.


Al Pla de les Bruixes trobarem les traces d'una pista forestal, que seguirem i ja no deixarem fins al final de la ruta. El retorn per pista és una mica pesat, però a mitja baixada trobarem l'ermita de Sant Llobí, ideal per fer una parada.


I finalment, arribarem al minúscul poble de Millà, on posarem punt i final a la sortida.


Una sortida matinal, que fareu en unes quatre hores. Són uns catorze quilòmetres i uns quatre-cents metres de desnivell positiu. I si voleu el track, el teniu aquí.