dilluns, 12 d’octubre de 2020

Sant Mamet (1391 m.)

Mentre a la televisió veiem horroritzats com, de bon matí, desenes i desenes de vehicles col·lapsen el Montseny i altres espais naturals prop de Barcelona, a Lleida marxem de casa en direcció a la Coma de Meià que, com sempre, ens espera amb la seva habitual calma, lluny de les massificacions i les escenes de "dominguerisme" que imperen per altres latituds.

Poca gent i bon temps, no es pot demanar res més per fer una excursió pel Montsec. Sortim del poblet de Santa Maria de Meià baixant cap al barranc de Sant Pere per després pujar cap al coll que mena a la vall d'Ariet...

...combinant trams de pista i un camí que sembla pujar directe cap al castell d'Ariet.


De camí al coll deixem enrere el poblet de Santa Maria de Meià i, un cop hi arribem seguirem per pistes forestals...

...fins que el camí esdevé més dolentot. Mirant el mapa, el camí està marcat com a "camí de petrolers", i és que molt possiblement siguin dels anys en que per la zona del Montsec es van fer prospeccions petrolíferes a la recerca de l'or negre. No van tenir èxit, qui sap si de tenir-lo, avui aquesta zona estaria farcida d'instal·lacions industrials.

Per sort, no va ser així, i superada la forta pujada arribem a la part superior de Sant Mamet, que ens ofereix vistes espectaculars cap a la Coma de Meià i un horitzó ple de muntanyes. Montserrat, ben lluny, també és visible des d'aquí.

Anem seguint el camí (restes d'una pista) en direcció al cim, on ja veiem l'ermita i el refugi que el coronen...

...i on arribem en un parell d'hores des del poble. Fem la foto de cim...

...i parem a fer un mos. El dia i el lloc es mereix una pausa per gaudir de les vistes. A la foto següent, podeu veure la Roca dels Arcs (a la dreta) i la paret de la Roca Alta (a l'esquerra). Al fons, el Pirineu ben blanc.


Fetes les fotos, marxem del cim per un camí que baixa per la cara nord. Primer per pista...

 
...i després per un corriol que baixa ben dret. Per aquest anirem trobant fites que baixen cap al coll de les Comes...

 
...i tindrem aquestes vistes sobre la magnífica torre que s'alça al castell de Rocaspana. De fet aquesta zona, antiga frontera dels Comtats Catalans, està ben farcida de torres i castells.

 
Arribats al coll, el camí va baixant entre camps de conreu, uns d'abandonats, primer, i uns altres en funcionament, després. En aquesta part, el camí es perd en alguns punts i cal anar orientant-se buscant el millor pas possible fins a trobar el camí bo de nou.

 
Arribarem a la pista principal que porta a Santa Maria de Meià, i tocarà pujar una mica per després perdre altura cap al poble. Un cop hi arribem, podem passejar-nos per la col·legiata de Santa Maria de Meià...
 
 
...on descobrirem, al seu cementiri, que hi ha enterrats set maquis que el 1944 van arribar a la coma de Meià en el marc de l'operació "Reconquista de España", i que pretenia fer caure el sanguinari règim de Franco. Després d'uns dies de trets i persecucions per la zona, foren executats a Santa Maria de Meià el 13 de novembre de 1944. Serveixi aquesta ruta com homenatge a tots ells.


 En total, unes cinc hores de ruta (comptant parades) que si voleu fer us poder descarregar aquí.
 


diumenge, 27 de setembre de 2020

L'Aigüeta de la Vall

Segur que molts de vosaltres heu sortit des del poble de Grist (Eriste en castellà) en direcció al refugi Angel Orús, des d'on s'inicien algunes clàssiques ascensions a cims com el Posets o els Pics de la Forqueta. Grans cims, sense dubte, però també molt concorreguts i on sovint és difícil trobar la soledat de la muntanya. 

Però també allà a tocar hi "la Ball", com es coneix a la zona, o l'Aigüeta de la Vall (nom del barranc que solca "la Ball"), que és un espai magnífic i poc conegut. Per aquesta vall es poden assolir els pics d'Eriste, però del poble fins als cims hi ha uns dos mil metres de desnivell. Segurament per aquest motiu per aquí no hi puja pràcticament ningú. La "Ball" per si sola, però, ja és un motiu suficient per conèixer-la, i si li sumem el fet de la neu caiguda els darrers dies (en quantitats insòlites en algunes zones per ser setembre), ja tenim un recorregut amb bones vistes i bons paisatges assegurats.

Iniciem la marxa al santuari de Guayente, des d'on un camí comença ja fort de bon inici guanyant altura. Darrere nostre deixem l'allargada Serra de Chía...

...mentre anem guanyant altura, combinant trams emboscats amb altres més assoleiats que ens permeten tenir vistes d'altura, com aquesta sobre el Gallinero (el cim més destacat a la dreta) i les muntanyes que hi ha sobre l'estació de Cerler.

 

Més o menys a la meitat de la pujada arribem a la Palanqueta de la Sarra, que permet creuar l'Aigüeta de la Vall, però el pont està inservible, així que tocarà descalçar-se i creuar el riu a gual.

  

Superat el riu, reprenem el camí, passant a tocar de la cabana del Vaquerisal (que pot servir com a refugi d'emergència)...


 ...i seguim camí amunt. Anirem trobant marques de PR i altres de color lila que ens apropen a la part superior de la vall, on ja veiem la neu que ha agafat a les cotes altes.

El camí arriba a una pleta, des d'on ens endinsem cap al bosc per buscar el camí que puja a l'Ibón de Bagüeña, on en principi volíem arribar.

El camí pel bosc, però, és confós i poc definit, així que canviem d'objectiu i decidim pujar cap als ibons dels Chuncos i Negro, prenent un camí en direcció sud que ens deixa veure la magnífica cascada de Bagüeña. Tot un descobriment.

Passem a tocar de la cabana de Pardines (similar a la del Vaquerisal) i guanyem altura cap a l'Ibón dels Chuncos, amb els joncs en primer terme...

...i cap a l'Ibón Negro, situat als peus del Tozal de Bocs (2731m).

Fins aquí han estat unes quatre hores de camí. Fem la parada per dinar, de nou baixem cap a l'Ibón dels Chuncos...


...i iniciem la baixada, aquest cop per un camí més definit, per retrobar el barranc de l'Aigüeta de la Vall i tornar cap a Guayente, mentre gaudim de la vista cap a la cascada de Bagüeña i els cims de les Tres Chermanes, en una estampa totalment alpina.

 

En total, unes vuit hores de sortida (comptant parades) i uns 1300 metres de desnivell positiu. I si voleu el track el podeu descarregar aquí.

diumenge, 6 de setembre de 2020

Casamanya (2740 m.) i Casamanya Nord (2752 m.)

Els pics de Casamanya formen una petita vall que s'alça al bell mig d'Andorra, ja que aquests cims marquen el punt de la divisòria d'aigües andorrana i a més a més es situen pràcticament al centre del país dels Pirineus, per la qual cosa les vistes de 360º estan assegurades.

Molt populars, l'ascensió al (o als) Casamanya és molt assequible des del coll d'Ordino, des d'on només haurem de remuntar uns vuit-cents metres de desnivell que pugen directes fins al pic de Casamanya (o Casamanya Sud) a 2740 metres. A la foto següent podeu veure els cims i a la dreta la petita vall, o coma, que formen aquestes muntanyes.


El camí no té misteris, sempre amunt, primer entre el bosc i un cop s'acaben els arbres hem de remuntar el llarg llom que porta cap al cim...


...fins que veiem aparèixer el munt de pedres que corona el Pic de Casamanya (Sud)...


...i el pal indicador que corona gran part dels cims andorrans.


Des d'aquí, cal perdre una mica d'altura per anar a buscar el camí en direcció a la resta de pics. A la foto següent veieu en primer terme el pic del Mig (2724 m.), que no vam fer, i darrera seu el Casamanya Nord, un pèl més alt que el sud.


Un camí ben marcat ens porta fins al cim del Casamanya Nord. Darrera nostre veieu el cim del Casamanya, que és el que fa la majoria de la gent que puja cap aquí.


De baixada decidim tirar avall pel mig de la coma que us comentava, per tal de fer una ruta circular. No hi ha un camí evident, només alguna fita i indicis de sender, però no té cap dificultat, sempre avall.


I per tal de no baixar fins la carretera i després haver-la de remuntar fins al coll d'Ordino, anem a buscar el camí de pujada per trobar de nou el tram boscós de pujada i baixar fins al cotxe.


En total prop de quatre hores de sortida i que podeu fer baixant-vos el track que trobareu aquí.

dijous, 3 de setembre de 2020

Besiberri Sud (3023 m.)

És possible trobar en una mateixa sortida una bonica fageda, un estany amb vistes de cine, remuntar una tartera del que fou una antiga gelera i fer un cim de 3000 metres? Doncs sí, tot això és el que trobareu si pugeu a aquest cim des de la banda aranesa, ja que per molt poc l'inici de la ruta en aquesta comarca, al refugi de Conangles.

Iniciem, doncs, la marxa travessant la fageda que remunta el barranc de Besiberri, i que ens porta a l'estany de mateix nom que trobarem a la cota 2000.

(Foto: Roger Segarra)



Voregem l'estany per la dreta i anem cap al fons de la vall, on hi ha l'estany petit de Besiberri (a la foto següent) i on començarem a guanyar altura.


La pujada des de l'estany es fa per bon camí, tot i que hi ha una part on sembla que hi va haver una allau de fons i està el terra aixecat. Però les fites i la lògica del terreny ens va portant cap a la part superior de la vall, des d'on veiem l'antiga cubeta glacial amb l'Aneto com a teló de fons.

 
(Foto: Roger Segarra)

Més amunt desapareix l'herba i comença una zona de blocs, primer, i una tartera una mica descomposta, després. Transitem per l'antiga gelera que fa segles ocupava aquest espai.








...i que un cop superades ens situen al cim del Besiberri Sud unes quatre hores i quart després d'haver iniciat la marxa.


Des del cim, vistes de primera cap a les muntanyes de les rodalies i més enllà, com el massís de la Maladeta, ara ja amb molt poca neu.


 I fetes les fotos, tirem avall pel mateix camí de pujada.



En total, uns 17 quilòmetres i prop de 1600 metres de desnivell positiu. I si voleu el track, cliqueu aquí.



dissabte, 22 d’agost de 2020

Tuc de Ratera (2863 m.)

Considerat un dels cims més accessibles d'Aigüestortes, aquest qualificatiu de cap manera desmereix una visita al Tuc de Ratera. A cavall de la Val d'Aran i el Pallars Sobirà, l'ascensió per la banda pallaresa ens permet travessar el cor del Parc Nacional, amb vistes increïbles sobre els Encantats, una altra de les joies de la zona.

Arrenquem la marxa a l'estany de Sant Maurici (avui sí, hi hem pujat en taxi, que estem de vacances!) pel camí que voreja la presa. Guanyem altura entre boscos en direcció al Portarró d'Espot (on no hi arribarem) i el camí ens permet tenir una magnífica panoràmica sobre els Encantats i l'estany de Sant Maurici, potser les dos icones més conegudes del parc.


Més amunt ja veiem, a l'altra banda de la vall, les agulles d'Amitges, i el Tuc de Saboredo i el pic d'Amitges darrere seu, dos altres cims emblemàtics de la zona. També en aquella zona hi ha el refugi de mateix nom, que serà per on tornarem.


Breu parada per esmorzar a l'estany de les Obagues de Ratera i posem rumb directe cap al Port de Ratera, ara ja seguint les marques del GR11. Al fons, apareix l'objectiu del dia.


Arribem al port de Ratera i des d'allà ja només cal remuntar la part final del cim, mentre els núvols s'agafen amb força a la vessant nord una mica per sota nostre., cap a la banda de Colomèrs.



I al cap d'unes tres hores de camí, fem cim al Tuc de Ratera (2863 m.). De les dues puntes que té el cim, la de l'esquerra és un parell de metres més alta.


De nou baixem cap al port de Ratera i des d'allà seguim el camí de pujada fins a trobar el camí que, flanquejant la muntanya, travessa una tartera en direcció al refugi d'Amitges...


...des d'on prenem la pista forestal que baixa cap a l'estany de Sant Maurici...


...i on arribarem després de visitar la cascada de Ratera i tornar a veure, per darrer cop, la silueta dels Encantats.



I si voleu el track de la sortida, només heu de clicar aquí.