La Roca Regina (727 m.)

Tot i haver-hi passat desenes de vegades per davant, mai encara havia pujat a la Roca Regina. Anant cap al Pallars, i tot just creuades les parets de Terradets, la Roca Regina apareixia durant uns segons a la vista, suficients per observar la magnífica paret que amb aquest nom s'alça damunt del barranc del Bosc. D'aquest any no passava, i al límit del canvi de xifra, hem anat a conèixer-la. La ruta és ràpida i senzilla, però val la pena dedicar-li un matí per descobrir aquest racó a les portes del Pallars Jussà.

Iniciem la ruta a l'estació de Cellers, travessant a via i en direcció al Barranc del Bosc. Trobarem diverses senyals al llarg del recorregut, fites i marques de pintura.

Quan pujàvem amb el cotxe, semblava que aquesta zona era l'única on hi havia boira, i efectivament així ha sigut. Costarà veure el sol, però més amunt el cel es veu més clar.

Sí, a mesura que guanyem altura el cel s'obre i apareix davant nostre la cara nord del Montsec.

Mirant al nord, tenim la capçalera del Flamisell just davant nostre, amb neu ben recent. Sota la boira, la Conca de Tremp.

D'esquerra (si no m'equivoco) a dreta el Peguera, el Mainera, la Pala Pedregosa i el Montsent de Pallars.

Fem les fotos de rigor al cim de la Roca Regina (727 m.)...

...i agafem el camí de baixada, en direcció al Barranc del Bosc. Com veieu, el sol s'acaba i tornem a la boira.

De baixada, anirem contemplant, quan ens deixi la boira, la paret de la Roca Regina. Un pany de paret de 500 metres amb vies d'escalada d'elevat compromís.

Arribem al fons del barranc, que baixa sec, i que ens permet veure les curioses formes que l'aiguaha esculpit a la roca.

La Roca Regina va treient el cap...

...fins que podem veure les seves formidables dimensions. En aquella mena de balconet que hi ha al capdamunt és on hem fet la foto de cim.

Baixant ja veiem el pont de la via i seguirem el camí fins a la carretera C-13.

La travessem i prenem l'antiga carretera que pujava cap al Pallars. Ara només està transitada pel personal de la presa de Terradets i plena de cotxes aparcats i furgonetes dels escaladors.

Travessarem els antics túnels, passarem a tocar de l'accés a la Cova dels Muricecs i seguirem la carretera fins arribar de nou a l'estació de Cellers.

En resum, una sortida curteta (la vam fer en menys de quatre hores tranquilament), d'uns 10 quilòmetres i amb uns 450 metres de desnivell. I si voleu el track que vam seguir, cliqueu aquí.

Primers cims a la República Catalana: la Serra d'Ensija.

Estrenar coses sempre fa il·lusió, i si és un nou país encara més. Desitjant tota la sort del món per la recent nascuda República de Catalunya, nosaltres continuem practicant el veritable esport nacional d'aquest país, l'excursionisme.

L'objectiu aquest cop serà la Serra d'Ensija, situada al prepirineu berguedà, i que després d'un parell d'intents d'anar-hi finalment assolirem. No és molt alta, no és molt gran, però és un dels clàssics del nostre esport.

Deixem el cotxe al Pla de la Creu de Fumanya i iniciem el camí seguint una pista forestal durant una bona estona i amb força trams de baixada. Més endavant, comencem a guanyar altura pel GR-107 en direcció al coll de les Llosanques. Per arribar-hi anirem pujant per un bosquet sota les impressionants parets de la Roca Gran del Ferrús, que veieu a la foto.

Un cop arribats al coll de les Llosanques abandonem el GR-107 i comencem el darrer tram de pujada per un tramet una mica més aeri que ens deixa bones panoràmiques. Anirem trobant fites i marques de pintura...

...fins arribar a la part superior de la Serra d'Ensija, on seguirem una curta i fàcil aresta fins al punt més alt de la serra.

De pujada, bones vistes cap a serres i muntanyes del Prepirineu: Port del Comte, la Serra del Verd, el Pedraforca i el Cadí, així com els pobles de Gòsol i Saldes, que vam recòrrer fa un parell d'anys amb els Pedals del Pedraforca.

I finalment, després d'unes dues hores i mitja d'haver començat a caminar, fem el primer cim del dia,  el Cap de la Gallina Pelada (2321 m.). Aquest serà el primer cim en època de la República Catalana, així que... visca la República!

Feta la foto oficial republicana, comencem a perdre altura i davant nostre veiem tota la serra d'Ensija, on encara farem un parell de cims més.

De baixada, parem a fer una visita al refugi Delgado Úbeda, l'únic de la serra, ara tancat i amb una part lliure una mica deixadota, però útil en cas d'emergència.

Continuem caminant cap a un altre coll situat a la zona del Pla de les Tores, des d'on ràpidament assolirem el cim de la Creu de Ferro, de 2297 metres.

Seguint la carena, davallarem cap al Pla d'Ensija per anaren direcció Serrat Voltor, que és el cim que veieu a l'esquerra de la foto. A diferència dels altres, aquest cim de la serra d'Ensija està ben cobert de vegetació. Darrera seu, la Tossa d'Alp, el Puigllançada i, a l'horitzó, la silueta del Puigmal.

A la foto següent, arribant al cim del Serrat Voltor (2282 m.) amb la Creu de Ferro i el Cap de la Gallina Pelada al darrera.

I amb vistes cap al Pedraforca (diferents del de la típica silueta d'aquesta muntanya)...

...desfem el camí fins al Pla de les Tores, des d'on retornarem al cotxe baixant per un corriol que segueix un torrent. Trobarem fites i unes estaques de fusta marcant el camí de baixada, que ens portaran de nou al coll de la Creu de Fumanya.

En total, unes cinc hores de sortida i uns 1100 metres de desnivell positiu. I si voleu el track, el trobareu aquí.

Taga (2040 m.) i Puig Estela (2013 m.)

Fa uns anys, anar al Ripollès des del pla de Lleida era tota una aventura. Amb cotxe, un llarg viatge, i amb transport públic, una epopeia només reservada per als més valents. Ara, la millora de les comunicacions facilita les coses, i fa que els de l'oest de Catalunya ens puguem plantejar apropar-nos a aquesta part del país sense desesperar-nos.

Així, hem posat rumb al Taga, un cim modest però amb unes vistes magnífiques sobre bona part del Pirineu oriental. La ruta comença a tocar de l'ermita de Santa Magdalena de Puigsac, on iniciem la marxa pujant per una pista forestal...

...que puja per dins d'un bosc fins arribar als abeuradors de Noufonts. En aquest gran pla acaben els arbres i comencen els prats alpins...

...que remuntem seguint el barranc de Noufonts. El camí està força trillat pel pas del bestiar i els excursionistes, així que no hi ha pèrdua.

De camí al cim, trobem una de les curiositats de la sortida. Són les restes d'un búnquer, que formava part d'aquell tronat projecte de Franco anomenat "Línia P" i que pretenia fortificar el Pirineu per evitar una possible invasió des de França.

Seguim pujant i encarem els darrers metres de desnivell positiu...

...fins que en poc menys de dues hores, fem cim al Taga (2040 m.) on trobem una gran creu i un vèrtex geodèsic.

Des del cim veiem tota la serra Cavallera i el seu punt més alt, el Puig Estela (2013 m.), que és cap on ens dirigirem. Des del cim del Taga, bones vistes cap a tot arreu i cims com el Pedraforca, el Puigmal, la serra d'Ensija...

Baixem del Taga en direcció a la Portella d'Ogassa (1800 m.), i des d'allà anirem seguint la carena de la Serra Cavallera...

...passant pel cim del Puig Coma d'Olla (1938 m.)...

...i seguint carena amunt cap al punt més alt.

Una hora i poc després de fer cim al Taga, fem el darrer cim del dia, el Puig Estela (2013 m.), coronat amb una fita de grans dimensions...

...i des d'on tenim bones vistes sobre els cims del Pirineu Oriental.

La ruta que havíem de seguir continua la carena de la Serra Cavallera fins al Coll de Pal, però des del cim ens plantegem si és possiblabaixar directament per la cara nord, travessant el bosc del Tarter. Ens hi llencem, i si bé és possible baixar-hi, és molt incòmode. No hi ha sender, el terreny és força inclinat, i a més a més relliscós per la presència d'herba, així que és totalment desaconsellable. Només algun tram de tartera ens facilita l'avanç, però el guany de temps és mínim, així que no val la pena.

A la foto següent, la cabana de l'Orri Vell, des d'on podem veure el bosc que hem travessat a la baixada. A l'altura de la cabana, només cal prendre la pista forestal i iniciar el descens...

...que combinant pista forestal i sender -indicat amb marques grogues- anirem seguint fins arribar de nou a l'ermita de Santa Magdalena de Puigsac.

En total, unes cinc hores de sortida, amb uns mil metres de desnivell positiu. I si voleu un track, us recomano aquest, que originàriament és la ruta que volíem seguir.

Senders de Gran Canària (II): Volta al Roque Nublo

Un altre dels racons emblemàtics de l'ílla és el cim anomenat Roque Nublo. Bé, per fer cim hauríem d'escalar els 80 metres verticals que ens situarien dalt del Roque (1813 m.) per unes vies de grau pujadet (mínim 6a), o sigui que nosaltres ens conformarem amb mirar-lo des de la base.

La ruta comença a tocar de la carretera GC-600, on hi ha un aparcament per deixar el cotxe però on cal arribar d'hora, abans que hi desembarquin els centenars de turistes que recorren l´ílla. D'allà mateix surt l'ample camí que puja cap al Roque Nublo, i és que la majoria de la gent que arriba aquí es limita a pujar fins a la base del Roque i tornar cap al cotxe pel mateix camí.

Comencem la caminada seguint el sender S-70 en direcció al Roque Nublo...

...per un camí ample i trillat. El Roque Nublo el veiem de seguida que iniciem la marxa, que és la gran roca que veieu al fons de la fotografia.

Després d'arribar a un petit coll, accedim al plató on s'aixequen el Roque Nublo i el més petit Roque de la Rana on, amb una mica d'imaginació, veureu la silueta d'una granota. El paisatge és totalment marcià, format per la passada activitat volcànica de les Canàries i l'erosió.

A la foto següent, podeu comparar a mida del Roque Nublo, amb les persones que hi ha al seu peu. 80 metres de paret, tot i que sembla més per la situació isolada del Roque.

Desfem el camí fins a la collada anterior i seguim el sender S-70 en direcció a La Culata, per tal de fer el tomb sencer a aquesta roca emblemàtica de Gran Canària. A la foto següent, el Roque Nublo vist des de la cara nord.

Fent aquesta caminada, és possible veure el Teide (3719 m.) a la veïna illa de Tenerife, però avui la calima ens ho ha impedit. Cal que l'atmosfera estigui neta i clara.

Conforme avancem, s'obren les vistes cap al nord de l'ílla, farcida de profunds barrancs i altres "roques". A la foto següent, el Roque Bentayga (1414 m.), un altre dels més característics de Gran Canària. Es creu que era un lloc de culte dels guanches, els indígenes canaris d'orígen berber, pels símbols que s'han trobat a la seva base.

Seguint la ruta passem a tocar d'alguna balma que ha estat reaprofitada com a habitatge o refugi. Sembla que a Gran Canària era una cosa bastant usual, i ara fins hi tot s'ofereixen "casas-cueva" als turistes com a allotjament rural en algunes parts de l'ílla.

La ruta baixa decididament cap al barranc de Tejeda, on hi ha el barri de La Culata, que podeu veure a la foto, part del municipi de Tejeda.

Tot i que fins aquí hem anat seguint els indicadors del sender S-70 cap a La Culata, no hi arribarem, sinó que per retornar cap al cotxe seguirem els insdicadors cap a La Goleta (a la darrera cruïlla que trobarem) i ens tocarà remuntar uns 250 metres de desnivell.

En total, una passejada d'uns 10 quilòmetres i uns 400 metres de desnivell. Per acabar d'arrodonir el matí, podeu pujar fins al Pico de las Nieves (1956 m.), on s'arriba en cotxe fins a un mirador. Això vol dir molts turistes i interès excursionista relatiu.

Aquesta i moltes més excursions, tracks, indicacions... per Gran Canària, les podeu trobar al blog Los pasos que dejamos atrás.