divendres, 19 d’agost de 2016

El Canigó (2784 m.)

A tocar de la mar Mediterrània i pràcticament al centre geogràfic de la Catalunya Nord, s'alça el massís del Canigó. Durant molt temps fou considerat un dels cims més alts del Pirineu, i és que penseu que de Prada de Conflent (des d'on es veu la muntanya) fins al cim del Canigó, hi ha aproximadament uns 2500 metres de desnivell. Gens menyspreable per estar situat en una part del Pirineu on les altures comencen a perdre metres.

Per una qüestió de temps, per pujar-hi hem optat per la banda de Cortalets, la més clàssica, fàcil i també massificada, tot i que reconec que m'esperava que la cosa fos pitjor. És una ascensió molt fàcil, apta per tothom amb un mínim de forma física i sense cap zona exposada o perillosa.

En principi comtàvem amb arrencar la marxa al mateix refugi de Cortalets, on s'hi arriba seguint una pista llarguíssima de 22 quilòmetres, però la pista està en bastant mal estat i vam deixar el cotxe més avall, a uns quatre quilòmetres del refugi. Si hi aneu amb un tot-terreny o tot-camí, però, no tindreu cap problema per arribar a Cortalets. Segons ens va explicar una guia local, des de fa un parell d'anys la pista no s'arregla, així es fa un mena de "selecció natural" per desmassificar aquesta vessant del Canigó, o bé s'ha d'optar per llogar el servei de taxi tot-terreny que et puja al refugi.

Així, des d'on deixem el cotxe prenem un camí amb les marques del GR10 i posem rumb al refugi de Cortalets.





De camí cap allà, i poc abans d'arribar al refugi, trobem unes restes metàl·liques. Corresponen a un avió britànic que es va estavellar a la zona l'any 1961, i hi va haver una quarantena de morts. Volaven entre Toulouse i Perpinyà i sembla que unes turbulències el van fer estavellar contra la muntanya. El camí passa just a tocar de les restes.


Al cap d'una hora i mitja de camí, arribem al refugi de Cortalets (2150 m.), on fem una parada abans d'emprendre el camí cap al Canigó.


Des del refugi, cap secret. Camí evidentíssim i marcat amb indicadors metàl·lics. En cas de "dubte" seguir la riuada de gent i sempre amunt, ja que no hi ha cap cim més alt en quilòmetres a la rodona.



Tot pujant, les vistes són amplíssimes. Es veu bona part del Pirineu Oriental, la plana del Rosselló i -si el dia és clar- el Mediterrani. Avui hi havia una mica de calitja, però s'intuïa el mar a l'horitzó.


A la foto següent, l'ample camí cap al cim i la Pica del Canigó al fons.


Cap a l'oest, alguns dels grans cims del Pirineu Oriental, com el Bastiments (2881 m.), tot un clàssic de l'excursionisme.


Des del refugi, l'ascens és ràpid i aviat apareix davant nostre la piràmide final del Canigó. El camí continua ben clar fins al cim, on hi arribem en una hora i tres quarts, aproximadament, des del refugi, des d'on hi ha uns 700 metres de desnivell fins al cim.


I finalment, fem cim al Canigó (2784 m.). 


I de baixada, una hora fins al refugi, on es pot menjar bé sense preus exagerats, i retorn al cotxe en una hora i quart més de camí.



dilluns, 8 d’agost de 2016

Vértice de Anayet (2559 m.)

El Valle de Tena és la vall aragonesa que s'estén entre les serres de la Partacua i Tendeñera i el coll del Portalet, a la frontera amb França. Sallent de Gállego, les pistes de Formigal o Panticosa, són segurament algun dels llocs més coneguts d'aquesta vall, però cal estar-hi uns quants dies si li volem treure tot el suc i descobrir-la més a fons.

En aquest blog no hi sol haver publicitat, però farem una excepció per mencionar-vos els apartaments de Casa Patro, on hem estat allotjats uns dies per fer excursions per la zona. Bon tracte, bons consells i preus no astronòmics tot i estar en mig de l'agost. Gràcies doncs al Jose Antonio i la seva companya pel tracte rebut durant aquesta setmana. Sens dubte un lloc més que recomanable, situat al bonic poble de Tramacastilla de Tena.

Una de les sortides indispensables de la zona és la ruta que puja als Ibones de Anayet, des d'on gaudirem d'una vista impressionant sobre el Midi d'Ossau. A més, podeu rematar la sortida amb l'ascensió al Vértice de Anayet o al Pico de Anayet.

La ruta s'inicia a un dels pàrquings de l'estació d'esquí de Formigal. Segons la guia Alpina, es pot aparcar el cotxe al pàrquing "Anayet" de l'estació, però la realitat és que ens fan deixar el cotxe just a l'entrada de l'estació, a tocar de la carretera general. Això vol dir que inicarem la ruta per asfalt i entremig de la ferralla de l'estació, cosa que d'entrada no sembla atractiva, però superat aquest primer tram podrem començar a gaudir de les vistes i paisatges. A la foto següent, cims amb el color rogenc característic de la zona.


La pujada fins als "ibones" la farem seguint el GR11, o sigui que és un itinerari bastant concorregut. Com més d'hora sortim, menys gent trobarem, i val la pena per gaudir tranquilament de les vistes.


Conforme guanyem altura, les instal·lacions de l'esquí queden enrere i l'ambient és més alpí. 


I al cap d'un parell d'hores d'haver iniciat la marxa, arribem als Ibones de Anayet. Depèn de l'època de l'any hi trobarem més o menys aigua, però el que és espectacular és la vista sobre el Midi d'Ossau (2884 m.), que sembla que emergeixi del terra.


És un cim d'orígen volcànic, amb una forma molt singular.


En principi l'excursió era fins aquí, però com que tenim encara temps decidim apropar-nos al Vértice de Anayet (a l'esquerra de la foto següent), veí del més espectacular Pico de Anayet (2574 m.).


Seguim una traça ben marcada que puja al coll d'Anayet...


...i allà girem a l'esquerra en direcció al cim, que veieu a la foto.


Tot pujant, veiem el Midi de nou i en primer pla al també volcànic Pico de Anayet, que queda pendent per una altra ocasió. Veure aquests dos cims tan peculiars ja justifica pujar al Vértice.


I des del coll no tardarem gaire a fer cim al Vértice de Anayet, amb bones vistes cap a tot arreu per la seva posició isolada. Al fons, els cims de les valls d'Ansó i Hecho, darreres valls aragoneses ja tocant a Navarra.

De baixada, retorn pel mateix camí amb els ulls posats sobre els 3000´s de la zona com el Balaitús (3144 m.), el primer 3000 venint de l'Atlàntic...


...i els no menys espectaculars Picos del Infierno, amb la característica paret de marbre blanc.



En resum, una sortida fàcil, amb bones vistes i que fareu en unes 5 hores, parades a banda. I si voleu el track de la sortida, cliqueu aquí.