A tocar de la mar Mediterrània i pràcticament al centre geogràfic de la Catalunya Nord, s'alça el massís del Canigó. Durant molt temps fou considerat un dels cims més alts del Pirineu, i és que penseu que de Prada de Conflent (des d'on es veu la muntanya) fins al cim del Canigó, hi ha aproximadament uns 2500 metres de desnivell. Gens menyspreable per estar situat en una part del Pirineu on les altures comencen a perdre metres.
Per una qüestió de temps, per pujar-hi hem optat per la banda de Cortalets, la més clàssica, fàcil i també massificada, tot i que reconec que m'esperava que la cosa fos pitjor. És una ascensió molt fàcil, apta per tothom amb un mínim de forma física i sense cap zona exposada o perillosa.
En principi comtàvem amb arrencar la marxa al mateix refugi de Cortalets, on s'hi arriba seguint una pista llarguíssima de 22 quilòmetres, però la pista està en bastant mal estat i vam deixar el cotxe més avall, a uns quatre quilòmetres del refugi. Si hi aneu amb un tot-terreny o tot-camí, però, no tindreu cap problema per arribar a Cortalets. Segons ens va explicar una guia local, des de fa un parell d'anys la pista no s'arregla, així es fa un mena de "selecció natural" per desmassificar aquesta vessant del Canigó, o bé s'ha d'optar per llogar el servei de taxi tot-terreny que et puja al refugi.
Així, des d'on deixem el cotxe prenem un camí amb les marques del GR10 i posem rumb al refugi de Cortalets.
De camí cap allà, i poc abans d'arribar al refugi, trobem unes restes metàl·liques. Corresponen a un avió britànic que es va estavellar a la zona l'any 1961, i hi va haver una quarantena de morts. Volaven entre Toulouse i Perpinyà i sembla que unes turbulències el van fer estavellar contra la muntanya. El camí passa just a tocar de les restes.
Al cap d'una hora i mitja de camí, arribem al refugi de Cortalets (2150 m.), on fem una parada abans d'emprendre el camí cap al Canigó.
Des del refugi, cap secret. Camí evidentíssim i marcat amb indicadors metàl·lics. En cas de "dubte" seguir la riuada de gent i sempre amunt, ja que no hi ha cap cim més alt en quilòmetres a la rodona.
Tot pujant, les vistes són amplíssimes. Es veu bona part del Pirineu Oriental, la plana del Rosselló i -si el dia és clar- el Mediterrani. Avui hi havia una mica de calitja, però s'intuïa el mar a l'horitzó.
A la foto següent, l'ample camí cap al cim i la Pica del Canigó al fons.
Cap a l'oest, alguns dels grans cims del Pirineu Oriental, com el Bastiments (2881 m.), tot un clàssic de l'excursionisme.
Des del refugi, l'ascens és ràpid i aviat apareix davant nostre la piràmide final del Canigó. El camí continua ben clar fins al cim, on hi arribem en una hora i tres quarts, aproximadament, des del refugi, des d'on hi ha uns 700 metres de desnivell fins al cim.
I finalment, fem cim al Canigó (2784 m.).
I de baixada, una hora fins al refugi, on es pot menjar bé sense preus exagerats, i retorn al cotxe en una hora i quart més de camí.
