diumenge, 23 de desembre del 2012

Al cim petit hi ha la bona confitura

Sense saber ben bé que trobarem, ja que realment ha nevat molt poc per ser desembre, marxem cap a la Val d'Aran amb la intenció de preguntar "què es pot fer?" i fer algun cim a l'endemà (esperem que no torni a tocar el Baciver, que ja he pujat unes quantes vegades).

Fem nit al refugi de Salardú on coincidim amb uns companys de l'expedició del Roger al Kazakhstan i que ens diuen que a l'endemà aniran cap a la zona del Portilhon, doncs sembla que allà és on hi ha més possibilitats de neu. Així doncs, cap allà anirem i mirarem de pujar al Tuc deth Plan dera Sèrra, un modest cim de menys de 2000 metres però que almenys...té neu.

Aparcat el cotxe al costat d'una evident entrada, iniciem un "carreteo" d'esquís per la pista. Finalment, al cap de 40 minut, ens els podem calçar i començar a foquejar.


(Foto: Roger Segarra)

La pujada per la  pista és realment un pal i la neu que hi ha... no comment! Tot i això, val la pena arribar al Coth de Baretges

 (Foto: Roger Segarra)

i meravellar-se amb la vista...


A la foto següent, el nostre objectiu. Cim petit, sí, però almenys tindrem una bona pala de baixada, ja que a més aquí la qualitat de la neu ha millorat sensiblement. Tot i això no n'hi ha gaire.


 Iniciem l'ascens cap al cim

 (Foto: Roger Segarra)

i al cap de poc hi arribem. Cim del  Tuc deth Plan dera Sèrra (1972 m.). Vistes molt xules sobre la zona de Luchon.


Després d'una ràpida baixada, la pista un altre cop, des d'on només quedarà baixar fins al pàrquing.


divendres, 7 de desembre del 2012

Clàssics de Ponent: el camí de les 100 corbes

El Montsec, la muntanya de Ponent, té mil i un racons interessants, però si n'hi ha un que m'agrada és el camí de les 100 corbes. Sigui perquè vaig iniciar-me allà en el món de la muntanya, o perquè l'arribada a l'ermita de Sant Salvador et sorprèn amb unes vistes espectaculars, aquest camí és una de les millors sortides que poden fer-se en aquesta muntanya. Un cartell n'indica l'inici "oficial"


A mesura que el camí va guanyant altura, trobem petites capelles dedicades a diferents sants. Algunes estan situades en llocs ombrívols, altres ens ofereixen magnífiques vistes sobre la Vall de Barcedana.

 

En primer terme, la Vall de Barcedana. Al fons el Pirineu nevat.


Els cims de la Vall Fosca, teló de fons del Pallars Jussà. El primer per la dreta és el Montsent de Pallars, i el del fons de la imatge el Peguera.


Imatge curiosa del Pantà de Cellers i el Montsec (jugant amb els filtres, òbviament)


Arribats a la zona de l'ermita, trobem primer l'antic refugi del Sant del Bosc. Una llàstima que estigui en estat d'abandó, molt precari, tot i que s'hi pot passar la nit però no té el caliu d'un refugi. Crec que fa uns anys se'n feia càrrec la SAM (Societat d'Amics de la Muntanya) de Tremp. No sé si ara també o simplement ningú se'n cuida.


I l'ermita de Sant Salvador del Bosc (on hi vam dormir en la primera "travessa del Montsec" del 1992) que es manté vigilant en aquest racó del Montsec de Meià.



dissabte, 1 de desembre del 2012

Serra de Sis i l'Amorriador (1791 m.)

Finals de la tardor, ha començat a nevar però encara no n'hi ha prou per esquiar, on anem? Solució: les serres prepirinenques són una magnífica talaia per observar el Pirineu, així que cap allà. Avui és el torn de la Serra de Sis, situada a la Ribagorça, a la Franja de Ponent.

Des del poblet d'Iguala de Serradui, agafem una pista que ens portarà cap al Coll del Vent i per onanirem trobant manrques de PR. Ja des del poble trobem les primeres vistes de la jornada, com la que hi ha sobre la paret del Mallo Brocolo, una agulla separada de la resta de la Serra del Sis.


Poc abans d'arribar al Coll del Vent veiem els primers cims del dia. El Turbó i el Cotiella, dos clàssics de la Ribagorça.


Des del coll anem seguint la pista cap a les parets verticals de la Serra del Sis. Caldrà seguir un camí per poder accedir a la part superior de la serra...


...ja que per ara no sabem volar com aquests.


Tot pujant apareix la imatge característica de la Serra de Sant Gervàs, més a ponent.


Anem guanyant altura i més amunt ja es veu la carena, però encara falta per arribar a l'Amorridor, el punt més elevat de la serra.


Un cop a a la carena, el vent ha fet la seva feina amb la poca neu que ha caigut. De quin costat bufava?


Des de la carena, una nova vista sobre el Turbó, amb les característiques parets d'aquesta muntanya. Per qui no ho sàpiga es veu clarament des de Lleida, iqual que el Cotiella.


A la llunyania, l'Aneto, encara amb poca neu.


I finalment el cim de l'Amorriador (1791 m.) on a més del vèrtex hi ha una torre de vigilància d'incendis.



divendres, 31 d’agost del 2012

Montsent & Montorroio

Sortida ultraclàssica a la Vall Fosca però que no em canso de repetir. Pugem des del pantà de Sallente cap al cim del Montsent de Pallars per la Canal del Pigoló. Un cop al carrilet només cal anar tirant amunt seguint la evident forma de la canal i sense passar pels túnels que porten a l'estany Gento.

A mesura que guanyem altura també guanyem en espectacularitat de les vistes. A la foto següent els estanys de la zona amb el punxent Peguera.


En aquesta, una perspectiva de les pistes (abandonades) de Llessui. Estaria bé que desmontessin la ferralla que encara s'hi acumula des de 1987 (!)


Des del cim del Montsent de Pallars (2882 m.), es pot veure la Vall de Filià (amb un altre fracassat projecte d'esquí i els ferros corresponents) i la Pica Cerví de Durro a l'horitzó.


Aquí, el proper objectiu de la jornada, el Montorroio. Per anar-hi només cal anar seguint la carena que hi baixa des del Montsent...


...i accedir-hi per una "agradable" canal de pedra suelta.


Des del cim del Montorroio (2853 m.) obtenim imatges com aquesta del Peguera (2982 m). Durant molts anys el Peguera va ser el cim més alt del Parc d'Aigüestortes, però les successives ampliacions del parc li han fet perdre aquesta categoria per la inclusió dins el parc de cims de més de 3000 metres, com la Punta Alta. Vull pensar que l'ampliació del parc es va fer per criteris de conservació de la natura i no per atreure turistes per pujar un 3000. Ves a saber!


El Montsent des del Montorroio


I el camí de retorn també per la canal del Pigoló. Imatge del Montorroio abans de perdre'l de vista.Una gran jornada a la muntanya amb unes vistes excel·lents.

(Foto: Oriol Vila)

divendres, 24 d’agost del 2012

El Ventolau (2851 m.)

La zona de l'estació d'esquí de Tavascan és un racó privilegiat del Pallars Sobirà. A l'hivern, la neu possibilita diverses sortides d'esquí de muntanya a cims d'un nivell molt assequible (Campirme, Coma del Forn) o bé permet gaudir d'unes pistes que per la seva ubicació i concepció tenen més d'alta muntanya que no pas d'una estació d'esquí convencional, com és el fet que molta gent aprofita per agafar el remuntador i baixar fora pistes. A més la localització i orientació de l'estació facilita la innivació quan en altres llocs encara estan patint per si podran esquiar o no.

A l'estiu, no només es poden fer els cims abans esmentats (una agradable excursió) sinó que també es pot pujar amb facilitat al cim més alt de la zona, el Ventolau. No és que a l'hivern no es pugui fer -de fet ja ho vam intentar fa uns anys- però el camí d'accés al Ventolau per aquesta banda (la Coma del Forn) és en alguns trams d'un pendent mantingut que fa que amb neu s'hagi d'agafar en bones condicions (no va ser el nostre cas un ja llunyà hivern de 2006).

La ruta s'inicia, doncs, des del pàrquing de l'estació. Després d'un curt tram per una pista forestal que circula a tocar del telecadira, ens endinsem a la Coma del Forn on el camí agafa ja un fort pendent.


Vista enrera el pàrquing queda molt avall.


Anem guanyany altura i quan el terreny planeja una mica ja veiem el nostre objectiu (a la dreta de la foto) i el seu veí Pic dels Tres Estanys, que també es mereix unes fotos tot i no ser tan conegut.




Aquesta en blanc i negre, per variar...


I després d'una darrera pujada, arribem al cim del Ventolau (2851 m.), des d'on hi ha unes vistes espectaculars. Un cim solitari tot i ser ple agost mentre a la propera Pica d'Estats hi ha "overbooking".


El Pic de Certascan, a la dreta.


La zona del Montroig amb els estanys de la Gallina. Al costat del primer estany (a la dreta) hi ha el refugi del Montroig.


L'estany Major de la Gallina des del cim del Ventolau.


divendres, 3 d’agost del 2012

Itineraris de la batalla de l'Ebre en BTT (13): El pas de l'Ebre per Amposta

Allunyada de la Terra Alta i la Ribera d'Ebre, a la comarca del Montsià hi tingué lloc el que en termes militars s'anomena una "maniobra de distracció", és a dir, fer creure a l'enemic que passaràs per un lloc i passes per un altre. A la zona d'Amposta i el tram que de l'Ebre que baixa fins al delta, les tropes republicanes van intentar una d'aquestes maniobres mentre el gruis de l'Exèrcit de l'Ebre, creuava el riu per Flix, Ascó, Miravet, etc...

Els franquistes, en canvi, creien que d'intentar creuar el riu, els republicans ho farien per aquesta zona, ja que és totalment plana (al contrari de les abans esmentades d'Ascó, etc...), i per tant van concentrar aquí el gruix de les tropes. El resultat pels republicans fou un desastre, ja que només iniciar el pas del riu van ser rebuts per una immensa potència de foc contra la que no van poder fer res. En aquest ruta visitarem alguns dels escenaris d'aquest fracassat pas de l'Ebre per Amposta.

Sortim d'Amposta i anem a buscar el canal del marge dret de l'Ebre, que ens portarà fins a la Torre de la Carrova, torre d'origen medieval que s'emplaça sobre un petit turó. A l'altra banda del riu hi ha la Torre de Campredó, que era un campament de la XIV Brigada Internacional. Quan els republicans van travessar el riu per aquest sector, van ser durament castigats pels soldats nacionals que esperaven a les rodalies de la Carrova.


Tornem enrera pel mateix camí cap a Amposta, on anirem a creuar el conegut pont penjat per anar en direcció a Deltebre.


Arribem a Deltebre seguint camins de vegades asfaltats i de vegades de terra. El verd dels arrossars contrasta amb el blau del cel, i la plana del Montsià amb la muntanya (de mateix nom) que es veu a la foto.


Anant cap a Deltebre creuem el terme de l'Aldea. Allà trobem el Mas de Bernís, actualment un allotjament rural però que els dies de la batalla de l'Ebre fou des d'on es dirigiren les operacions d'aquest sector.


Precisament a tocar del mas, encara es conserva una casamata, una mena de búnker que havia de servir per defensar el mas. Observi's a la foto que hi ha una part de ciment (original) i una reconstrucció que s'ha fet amb totxo per un us posterior. Tot i això avui en dia no s'utilitza i al porta d'entarda està mig bloquejada per la runa i les escombreries. Una llàstima el seu estat.


De camí a Deltebre pasasrem a tocar de la Torre de l'Ermita, d'origen medieval, i que havia format part del castell de l'Aldea. Des d'aquí anirem seguint marques del GR-99...


 ...que ens portarà a circular a tocar del riu. En aquest tram ens acompanyarà la nombrosa fauna voladora que hi ha per aquestes contrades.


 Arribats a Deltebre, població formada pels nuclis de Jesús i Maria i la Cava, seguim el passeig fluvial i els seu llarguíssim traçat de carril-bici...


...fins a trobar un altre dels espais relacionats amb la batalla de l'Ebre: els búnquers de Deltebre. Es van descobrir l'any 2006 mentre es feien les obres del passeig fluvial i van servir per vigilar els moviments dels nacionals a l'altra banda del riu quan aquest va esdevenir línia de front.


Girem cua i anem de nou cap al nucli urbà de Deltebre fins a trobar "lo Passador", el moderníssim pont que uneix Deltebre i Sant Jaume d'Enveja. A l'altra banda, un bonic carril bici que circula entre la vegetació de ribera ens retornarà de nou a Amposta.


Prop de Deltebre hi ha també l'Illa de Gràcia (a l'esquerra de la foto), illa fluvial que va servir de pas entre les dues bandes del riu la matinada del 25 de juliol de 1938. Tampoc en aquest sector les tropes republicanes van tenir èxit.


 I per acabar la ruta, només queda seguir el carril-bici fins a Amposta.


Aquí teniu el track de la ruta