La Peña Montañesa (2294 m.)

La Peña Montañesa és un d'aquells cims que sempre veus anant cap al pirineu i dius "un dia d'aquests he de venir a pujar-hi". Doncs bé, la seva hora ja ha arribat. A la tardor, potser la millor època, per evitar la forta calor que fa en aquesta zona a l'estiu i perquè els colors bé s'ho valen.

S'hi pot anar per diversos llocs però nosaltres hem optat per anar des d'Ainsa fins al poblet d'Oncins. Cal anar a buscar l'ermita de la "Virgen del Pilar" (que típic per ser Aragó), on comença el camí d'ascens cap al cim. L'ermita pot servir per fer un bivac si hi anem el dia abans.

A mesura que pugem, les vistes cap a Ponent ens diuen que avui a Lleida la boira no s'aixecarà. Aquí, un sol esplèndid.

A la llunyania, un altre clàssic del prepirineu aragonès: el Tozal de Guara (2077 m), punt culminant de la serra de mateix nom.

Anem pujant i ja es veu la part pelada tan característica d'aquest cim, on els arbres són només decoratius.

 

Darrer esforç molt aprop del cim.

Des del cim de la Peña Montañesa (2294 m.) ens quedem bocabadats davant l'espectacle dels cims com el Cotiella, que sembla que puguem tocar...

El Monte Perdido (ja l'hem trobat!). Durant molt temps es va creure que era el més alt del Pirineu. No m'estranya, amb 3355 m. podria ser-ho perfectament. el que no li treu ningú és ser el massís calcari més alt d'Europa.

I la foto de l'expedició!

Dalt del cim, aquesta mena de piràmide. No sabem si amb poders màgics o no ja que vam baixar caminant, no levitant.

Ho veieu? Foto del camí de baixada.

Sant Corneli

Entre la Pobla de Segur i Tremp s'alça de forma destacada la muntanya de Sant Corneli. Amb els seus modestos 1351 metres passaria inadvertida per la majoria dels excursionistes, si no fos que aquesta muntanya és una d'aquelles que tenen "valor afegit". Durant la guerra civil la situació de la muntanya oferia una magnífica talaia sobre el territori republicà, així que quan els franquistes van arribar al Noguera Pallaresa, van travessar-lo i van bastir un conjunt de trinxeres i fortificacions al llarg de les muntanyes pallareses establint una línia de front al Pallars. Alguna de les més importants es troben en aquesta muntanya.

Acabada la guerra, es va reconstruir l'ermita de Sant Corneli i es va instal·lar una creu gegantina en homenatge als caiguts franquistes. No sé si per justícia històrica, una ventada va tombar la creu i així ha quedat fins als nostres dies.

Per pujar a a Sant Corneli anirem fins al poble d'Aramunt. Als afores trobarem, prop de la Font de la O, el camí d'accés cap al cim, que seguirem amunt guanyant un desnivell constant.

Tot pujant veiem el pantà de Sant Antoni darrera nostre...

...i trobem restes d'antics camps de conreu, ara abandonats.

Conforme ens apropem al cim trobem restes de trinxeres. Poc visibles però s'intueix el recorregut i algun parapet encara aguanta.

De lluny ja veiem l'ermita i la creu caiguda. Un lloc ben curiós.

La instal·lació de la creu va fer-se el 1940 amb una processó i tota la mística nacional-catòlica de l'època però l'eufòria va durar poc degut a l'acció de la natura. Així va quedar i així es pot veure encara.

Una foto de l'interior de la capella. Pot utilitzar-se com a refugi si és necessari ja que la porta està oberta. Sigueu respectuosos amb l'interior.

Per la zona encara es troben restes de la guerra: claus, llaunes dels soldats, metralla....

i també podem gaudir de bones vistes sobre les muntanyes del voltant, com la serra del Carreu (si no m'equivoco)

I si us interessa fer més sortides relacionades amb el tema del front del Pallars, podeu consultar aquesta web i aquesta interessant guia de l'editorial Cossetània.

Cavalls del Vent (V): Prat d'Aguiló - Refugi de Gresolet

Darrera jornada de travessa que ens portarà al refugi del Gresolet, punt d'inici de la marxa ja fa cinc dies. 

De bon matí, el Cadí ens saluda...

...i el camí ens porta fins a un dels passos mítics del Cadí, el Pas dels Gosolans. Aquest pas l'havien utilitzat antigament els habitants d'aquest poblet per passar cap a la Cerdanya a les èpoques de sega i per aquest motiu es coneix també com a pas dels Segadors.També va passar per aquí el pintor Pablo Picasso, quan feia excursions per la zona durant una estada a Gòsol l'any 1906.

Aquesta part del Cadí és molt inòspita, no en va s'anomena Serra Pedregosa. Anem seguint el sender que ens permet traspassar-la...

...fins a trobar la pista forestal que ens farà arribar l'últim refugi que ens faltava:

El refugi Lluís Estasen, situat als peus del Pedraforca i el més concorregut del Pirineu català. Una vegada posat el segell que ens faltava enfilem de nou el camí cap al Gresolet...

...on hi arribarem baixant per un pronunciat barranc amb algun que altre bonic racó...

...i fins que finalment trobarem de nou el punt de partida de la ruta, el refugi de Gresolet, on donarem per acabada aquesta magnífica travessa dels Cavall del Vent.

Cavalls del Vent (IV): Cortals de l'Ingla - Prat d'Aguiló

Deixem enrera l'agradable estada al refugi dels Cortals de l'Ingla per anar cap al refugi del Prat d'Aguiló, situat en un bonic paratge als peus del Cadí. Potser aquest és el refugi més ben situat de la travessa, almenys a nosaltres ens va agradar molt.

La primera part de la jornada ens porta fins al Coll de Vimboca (1799 m.) on hi arribem seguint les marques del GR-150.1. A partir d'aquí continuem guanyant altura fins a superar la cota dels 2000 metres i arribar al Pas del Bou, un altre coll.

Prop del Pas del Bou apareix un dels cims del Cadí, el Comabona (2548 m.), on hi podríem arribar seguint el GR.

Però a l'arribar al Pas del Bou l'abandonem i iniciem el descens progressiu cap al refugi del Prat d'Aguiló.

Encara queda, però ja veiem el prat d'Aguiló situat als peus del Cadí. Cap allà anem.

Seran aquests els "cavalls del vent"?

Finalment el refugi...

...on com cada dia es tracta de recuperar forces...

...per afrontar demà la darrera jornada dels Cavalls del Vent.

Cavalla del Vent (III): Refugi Niu de l'Àliga - Refugi dels Cortals de l'Ingla

El refugi del Niu de l'Àliga és també el punt més alt de la travessa, o sigui que avui iniciem el camí baixant de la Tosa d'Alp. L'objectiu serà arribar al refugi dels Cortals de l'Ingla, cosa que farà d'avui una llarga jornada. Si bé la majoria de desnivell és de baixada, això també castiga les cames i en el tercer dia de caminada ja es comencen a notar les hores de "pateig".

Iniciem la marxa avui amb jocs de llums i ombres

Arribem al Coll de Jou, encara per damunt dels 2000 metres, des d'on iniciarem un progressiu ascens cap a les Penyes Altes del Moixeró.

Les marques del GR conviuen amb les de la travessa dels Cavalls del Vent. Potser no en calen tantes...

Anem guayant altura. Davant nostre el Cadí i magnífics prats alpins que no esperàvem trobar en aquesta banda del Pirineu.

El camí va guanyant altura i darrera nostre podem veure la Cerdanya...

...fins arribar al cim de les Penyes Altes del Moixeró (2279 m.) on coincideixen els límits les províncies de Lleida, Girona i Barcelona.

Omnipresent el Pedraforca...

i també la serra del Cadí.

Al cap d'unes hores, el refugi del Serrat de les Esposes, lloc horrible. Queda a peu de pista forestal i centenars de "domingueros" couen carn a la brasa a les graelles. No hi tinc res en contra, però ambient de muntanya... "zero patatero".

Per sort, i per contrastar, la nit que passarem als Cortals de l'Ingla la recordarem pel gran sopar que ens va preparar la guarda, la seva amabilitat, i el fart de riure que ens vam fer a la taula on ens va tocar sopar. També va ser molt interessant la conversa que a l'endemà vam tenir amb ella sobre el nou perfil de muntanyenc que arriba als refugis amb la moda del "trailrunning", perfil del qual vam tenir una patètica mostra amb un tio impresentable que pràcticament va desmuntar les lliteres del refugi buscant una càmara de fotos acusant a tot Déu (amb la mirada pagava) d'haver-li robat. Tenia pressa per marxar corrent...