El Montarenyo

El Montarenyo és un dels cims que s'alcen prop del port de Tavascan, en un dels racons del Pallars Sobirà que ara per ara tenen més neu. La nevada de fa un mes ens va fer creure que hi hauria neu per dies, i tot i que hi ha una bona base, caldria que nevés bastant més. Sembla que la meteo anuncia nevades pels propers dies... ja ho veurem.

Per tal d'encertar-la i trobar un mantell de neu suficient, anem cap al Montarenyo on sembla que no hi haurà cap problema perquè puguem esquiar. Des de les bordes de Quanca, cal agafar una pista forestal (llarga, llarga..) que ens porta en direcció a l'estany i el port de Tavascan. Per sort a la pista ja hi trobem força neu i només caldrà descalçar-nos els esquís per superar algun rierol.

De pujada podem gaudir de les vistes sobre el Montroig, el gegant de la zona, amb la seva característica canal entre dos dels seus cims. Aquest si que està ben carregat de neu!

La pista acaba a la cota 1800 (aprox.) i comencem a guanyar altura pels vessants de la muntanya. Ja veiem la primera pala seriosa del dia i traces d'ascensions i descensos anteriors.

Aquí hi trobem una senyal de la ruta dels "estanys de l'exili" (que va de Tavascan fins al port de Tavascan), i que recorre el camí que van seguir les persones que fugien de la guerra civil en direcció a França. Metafòrica senyal ja que sovint la memòria històrica ha estat tan enterrada com a la imatge, sinó més.

Anem guanyant altura i ja veiem el port de Tavascan, on no cal arribar-hi, per seguir pujant cap al cim.

Abans creuem l'estany del Port, ben gelat...

...per dirigir-nos cap a unes traces que veiem ben marcades en una canal. Aquesta canal es puja bé amb la neu assentada, però en cas que estigui inestable millor donar mitja volta ja que el pendent pronunciat pot fer que tot se'n vagi avall. Avui el risc d'allaus era de 2 sobre 5 en aquesta zona i la neu estava prou estable. Però cal anar sempre amb compte.

Em permeteu una foto artística?

Superada la canal arribem a tocar de l'estanyet de Montarenyo (2300 m. aprox), des d'on iniciarem la darrera pujada, ara ja obrint traça.

I finalment el cim del Montarenyo, de 2618 metres. Dia esplèndid amb una mica de vent al cim. Fins aquí han estat prop de cinc hores de pujada i 1300 metres de desnivell. No està mal...

Vistes cap al Montroig i cims propers.

I si voleu el track, només heu de clicar aquí

Bordes de Noarre

Avui hem intentat iniciar la temporada d'esquí de muntanya. Primer intent: anar a les antigues pistes de Llessuí, fallit per falta de neu. Segon intent: anar a l'estació de Tavascan i provar de fer el Campirme o la Coma del Forn, fallit perquè un senyor molt "simpàtic" ens fa fora muntat damunt d'una retrack dient-nos que estan treballant. Deu ser el sheriff local...

Per tal de no perdre el dia discutint i aprofitar el que queda, avui no farem cap cim ni gran travessa, sinó una excursió a les bordes de Noarre, un dels poblets que queden per la zona una mica lluny de tot arreu.

Iniciem la ruta al càmping de Graus...

...on trobem als únics habitants d'aquestes contrades. Tant els hi fa si plou, neva o fa sol.

Creuem el riu i ens endinsem en el bosc on el paisatge és totalment de postal d'hivern. Avui no esquiarem gaire, però és igual perquè estar immersos en aquest paisatge ja compensa.

Des del bosc tenim aquestes vistes cap als cims que envolten l'estany de Mariola. Si no m'equivoco, d'esquerra a dreta veiem la Roca Espana (2521 m.), el Pic de Mariola (2661m.), el Montarenyo (2618 m.) i el Roc de l'Estany Xic (2488 m.). Les cotes són del mapa ICC i en altres mapes (com el de l'Alpina) consten com més altes.

Sortim del bosc creuant de nou el riu...

...i arribem a les bordes de Noarre. No és ben bé un poble ja que aquest grupet de cases només es poblaven a l'estiu durant les feines ramaderes. Anant-hi a l'hivern s'entén molt bé que no hi visquessin, ja que la neu les deixa incomunicades.

A la foto següent, una foto del Montroig (2868 m.) des de Noarre. És el cim que queda al mig.

Anem cap als prats que hi ha damunt de Noarre per tal d'agafar un mica de velocitat...

...i avall!!

Avui fa molt vent a les cotes altes. Potser ja hem fet bé quedant-nos per aquí baix. A la foto, la Roca Espana.

I acabem la baixada a les bordes de Quanca, des d'on anirem baixant mig a peu mig esquiant fins al punt on hem deixat el cotxe.

Si voleu el track de la sortida el teniu aquí

El Montsent sota el vent

Tercera ascensió a un cim que mai defrauda. Els contrastos cromàtics, les vistes sobre els llacs i cims de la zona, i el fet que després de l'estiu poca gent vingui per aquí, fa del Montsent una ascensió molt atractiva.

Des del pantà de Sallente agafarem el camí que puja cap al carrilet, restes de les antigues obres de les preses i conduccions d'aigua de la zona. Des d'allà, iniciarem una forta pujada per la Canal del Pigoló, on anirem seguint les fites.

El camí "normal" puja cap a la collada d'Entremonts, tot i que nosaltres farem una petita variant per arribar-hi (consulteu el track). Tot i això, el camí de pujada és força evident ja que no hi ha cap altre cim aprop i veiem la senyera que hi ha dalt del cim. A la foto, el Ruben amb el Peguera al fons com a cim més destacat.

Prop de la collada tenim aquestes vistes sobre el veí del Montsent, el Montoroio, que té una espectacular tartera. És també un cim molt bonic.

Darrers metres d'ascens, abans d'arribar a l'ample cim del Montsent de Pallars...

...que finalment ens reb en un dia ventós i una mica tapat. Tot i això, les vistes són magnífiques.

Vista cap a la capçalera del Flamisell, amb tots els llacs de la zona i el pic de Peguera ( a la dreta de la foto) com a cim més destacat.

Foto de grup al cim, 2883 m. Fins aquí han estat unes tres hores i trigarem un parell més a baixar.

I el regal de la tornada, els magnífics colors de la tardor al Pirineu.

Si voleu el track de la sortida cliqueu aquí

Clàssics de Ponent (III): La serra de la Llena

La serra de la Llena és el darrer contrafort de les Garrigues abans que el terreny s'elevi cap al Montsant i la Serra de Prades. De fet, la carena d'aquesta la Llena és una balconada sobre les esmentades muntanyes però també cap al pla de Lleida, i per tant tindrem bones vistes cap a tots dos costats.

La travesa de la serra de la Llena (o Transllena, nom que també té una cursa que es fa a l'estiu) comença a la Pobla de Cérvoles, on trobarem davant de l'ajuntament uns plafons explicatius. La ruta està indicada també amb estaques i algun cartell que anirem trobant al llarg del camí. Des de la Pobla anen cap a la zona esportiva de la població, des d'on anirem combinant pistes i corriols passant a tocar de vinyes i oliveres.

El camí arriba al capdamunt de la serra a la Punta Castanyola (o del Marc o del Moliner, segons els mapes), de 901 metres, on s'inicia  la travessa per la part alta de la serra i a trams per dins del bosc.

 Cap al nord, vistes sobre les Garrigues...

...i cap al sud, sobre el Montsant.

El camí va seguint la carena de la serra...

...amb les Garrigues i el pla de Lleida com a teló de fons cap a una banda...

...i les muntanyes de Prades cap a l'altra. A la imatge, Vilanova de Prades, a la Conca de Barberà.

Just damunt de Vilanova, s'alça la Punta Curull o de la Cogulla, que és el punt més alt de les Garrigues. Al seu cim, antenes i una torre de guaita. Nosaltres no hi arribarem sinó que baixarem cap a Sant Miquel de la Tosca.

Després d'una baixada continuada, amb algun tramet una mica descompost (aneu amb compte de no relliscar) arribem a Sant Miquel de la Tosca, una ermita i àrea de pic-nic on neix el riu Set, afluent del Segre que arriba fins a Sudanell (Segrià).

Des d'allà baixarem per una pista fins a trobar de nou un camí que ens portarà de nou cap a la Pobla de Cérvoles i els camps de conreu.

En total, unes quatre hores de camí (comptant parades) que ens portaran a conèixer aquest racó de les Garrigues. Si voleu el track, el teniu aquí.

Tuc deth Port de Vielha

Després d'haver-hi pujat amb esquís un cop, haver-ho intentat un altre (arribant fins al Port) amb la neu gelada, i un tercer sense passar dels 1900 metres per la mala qualitat de la neu, avui tornem al Tuc deth Port però pujant-hi des de la Boca Sud del túnel i sense neu. L'ascensió permet fer un bonic itinerari circular que en un dia assolellat i sense núvols -com avui- ofereix unes vistes espectaculars en totes direccions, ja ques aquest cim queda enmig dels gegants pirinencs de la Maladeta i els Beciberris, entre altres.

La ruta, a més té l'afegit de circular per un espai ple d'història: l'antic pas a peu entre la Ribagorça i l'Aran, trobar búnquers de l'esbojarrat projecte franquista de bastir una línia defensiva al Pirineu o trepitjar el territori des d'on els maquis van intentar -amb més bona fe que mitjans- alliberar Espanya de Franco.

A l'inici de la ruta trobarem un cartell que explica tot això abans d'iniciar l'ascens cap al Port de Vielha.

De camí cap al Port trobem els primers cims de la jornada: el Tuc del Mig de la Tallada (2774 m.) i el Tuc Feixan o de la Tallada (2954 m.). El primer  el conec perquè fa uns anys vam anar-hi a fer el corredor "de l'esquerra": molt alpí, molt estètic... però molt fred. El segon és un "quasi 3000", i per la seva condició, sembla que estigui castigat. Més encara si comptem que al costat hi ha l'assequible Tuc de Mulleres (3010 m.). Tothom que hi ha anat diu que és un cim molt maco així que caldrà comprovar-ho algun dia.

Prop del Port trobem el primer búnquer de la jornada. Després de la 2a Guerra Mundial, Franco temia que els aliats entressin a Espanya per fer-lo fora. Per evitar-ho, va ordenar construir una línia de búnquers des de l'Empordà fins al País Basc gastant milions de pessetes en una obra inútil en mig de la gana de la postguerra. Només això ja diu molt del tarannà del règim franquista. Per conèixer la història d'aquesta construcció faraònica val la pena visitar el Parc dels Búnquers a Martinet de Cerdanya.

A l'altura del Port de Vielha (2440 m.) i ja molt a prop del cim trobem un altre búnquer, aquest encarat cap a la vessant Nord i dominant la vall que puja fins al Port. És el primer cop que el veig ja que a l'hivern està totalment cobert per la neu.

En aquesta foto la vall que puja al Port de Vielha per la cara nord. Una bonica esquiada amb la neu en condicions. A l'horitzó, el Tuc de Mauberne.

I després de remuntar l'aresta final arribem al cim del Tuc deth Port de Vielha (2605 m.) des d'on tenim vistes com aquestes cap al massís de la Maladeta...

...l'Aneto i el seu "glaciar" (cada any més petit)...

...la Forcanada amb la seva peculiar forca...

...l'Estanh Redon, cap on hi anirem baixada...

...i el clàssic Montarto d'Aran.

No falta la foto de cim...

...ni la foto amb l'Aneto al fons. Des del cim, només cal seguir fites i indicis de sender fins a l'Estanh Redon, des d'on un camí més ben marcat ens portarà de nou cap al túnel de Vielha.

I en aquesta foto l'Estanh Redon, on hi ha una caseta (en alguns llocs apareix com a "refugi tancat") però que no és tal cosa, sinó on hi ha una central emissora de dades meteorològiques ja que des d'aquí s'envien dades a TV3. Si mireu el temps veureu que sovint citen aquest "estanh" o "lac".

En total, 5 hores clavades comptan parades per fer una bonica circular que promet vistes magnífiques. Si voleu el track, el teniu aquí.