dijous, 28 de juliol del 2016

Directa al Montsent de Pallars (2883 m.), des de Cabdella.

Els altres cops que havia pujat al Montsent de Pallars ho havia fet sempre des de l'estany de Sallente. La pujada per la Canal del Pigoló és potser la més evident, i la que ho fa des del Coll del Triador la més ràpida. El problema d'aquest darrer itinerari és que si la pista no està en bones condicions no hi podrem pujar amb un vehicle qualsevol.

Des de fa uns anys es fa la Vertical Cabanera, una cronoescalada que puja directa de Cabdella al Montsent, així que si seguim l'itinerari d'aquesta cursa, podrem pujar al Montsent per un altre itinerari. Això sí, caldrà superar 1400 metres de desnivell en poc més de 6 quilòmetres.

Des de Cabdella agafem el camí corresponent a la xarxa "Camins Vius" i el seguim en direcció al Coll del Triador. La sortida de Cabdella es fa per un agradable i obac bosquet fins a la carretera.


Un cop a la carretera la travessem i aquí comença la pujada de debò. Primer per camí, i més tard anirem camp a través pujant pels prats i seguint indicis de sender. Conforme pugem, darrera nostre apareixen altres cims de la Vall Fosca, com el Pic del Pessó i la seva característica canal...


...el Raspes Roies de Rus o Castell de Rus, segons quin mapa es miri...


...i el conjunt de cims de la Vall de Filià.


A partir dels 1900 metres el sender deixa de ser evident i seguim el track de la cursa. Déu ni dó amb la pujadeta. Fem una mica de camp a través i arribem prop de la Cambra d'Aigües de Cabdella, punt d'inici/final del carrilet de la Vall Fosca.

Prenem la pista que puja cap al Coll del Triador i poc després de passar un refugi de pastors (a la foto següent) tirem amunt pels prats fins a situar-nos a la divisòria de les dues valls. 


Davant nostre apareix el Montsent, així que no hi ha pèrdua. Trobarem alguna traça de camí de bestiar, però no hi ha pèrdua.


A la foto següent, la tanca que delimita les dues valls. L'anirem seguint fins que s'acabi. Al fons, el Tossal de la Cometa i les antigues pistes d'esquí de Llessuí.


Saludem els veïns de l'altra banda de la vall...


...i anem amunt en direcció a la zona rocosa que veieu a la foto. De pujada anirem trobant traces de camí i hem d'anar avançant cap a la canaleta que permet l'accés al cim.


S'acaba la zona herbosa i enfilem per la petita canal. Aquí anirem trobant alguna fita però el camí és evident.


El Coll del Triador des de la canal...


...i vistes cap a la zona de Filià. Si mireu bé la foto veure el poble de Cabdella, uns 1200 metres de desnivell més avall!


Superada la canal trobarem un camí més evident -que puja de la banda de Llessuí- i al cap de poc apareix el cim davant nostre...


...on arribarem ja en pocs minuts. Des del cim bones vistes cap a totes direccions. Sens dubte el Montsent de Pallars no és el més alt, ni el més tècnic,  ni el més llarg... però sí que és un  dels que té les millors vistes dels cims de la Vall Fosca.

Vista cap a l'Aneto...


...cap al Peguera...


...cap als llacs de la capçalera del Flamicell...


...i la foto de cim. Fins aquí hem estat unes 3h i 40 minuts.



La capsa on hi ha el llibre de firmes, amb una pegatina prou coneguda (juro que jo no la vaig posar)


Per baixar del cim es pot desfer el camí, però ja que hi som, acabarem de fer el tomb a la muntanya. Així, fem el descens cap a la canal del Pigoló deixant enrrere el Montsent...



...i meravellar-nos amb els colors marcians del Montorroio, un altre dels grans cims de la zona.


I finalment, un cop arribats al carrilet, el prenem cap a l'esquerra per anar fins a la Cambra d'Aigües, on baixarem de nou a Cabdella desfen el camí de l'ascensió.


En total, unes gairebé 7 hores de marxa efectiva guanyant un fort desnivell fins al cim. I si voleu el track de la sortida, cliqueu aquí.

diumenge, 17 de juliol del 2016

Midi d'Ossau (2884 m.)

Poques muntanyes hi ha als Pirineus com aquesta. La posició solitària, les amplíssimes vistes al seu voltant, l'ambient alpí, la verticalitat... li confereixen un caràcter únic. N'hi ha que fins i tot diuen que és la més bonica de tota la serralada, però bé, això ja va per gustos.

El que sí és segur és que ningú dirà que no li agrada, perquè realment és una muntanya diferent. Això sí, cal estar disposat a una llarga ascensió, tenir paciència als passos claus (xemeneies i ràpels) i anar-hi amb el material i coneixements adients. No és una muntanya de "només caminar".

Iniciem la sortida al pàrquing que hi ha passat el Portalet, des d'on prenem el camí que porta cap al refugi de Pombie.


Arribem a un primer collet, des d'on veiem -cara a cara- el nostre objectiu, el Midi d'Ossau. Des d'aquí fa impressió!


Perdem una mica d'altura i al cap d'una hora i poc d'haver sortit del cotxe arribem al refugi de Pombie, situat en un lloc amb vistes excel·lents. Al fons de la foto podeu veure el collat de Suzon, cap a on ens dirigirem.


Vistes del Midi d'Ossau des del refugi, amb una impressionant tartera que descendeix de l'enforcadura que hi ha entre les dos puntes del pic.


Arribem al Coll de Suzon i enfilem cap a les parets del Midi, on comença la part seriosa de l'ascensió, amb tres xemeneies on cal grimpar i avançant per terreny descompost. Casc obligatori!!




La primera xemeneia és la que vam trobar més complicada de passar, ja que cal superar una placa inclinada amb poques preses. Hi ha, però, una antiga estaca de ferro que ens ajudarà a pujar. En tot cas, totes les xemeneies estan equipades amb una reunió perquè ens puguin assegurar des de dalt si no veiem el pas clar. A les fotos següents, grimpant pel Midi un cop superada la primera xemeneia.


(Foto: Jacint Millat)

Superades les tres xemeneies (la segona i la tercera són més llargues però més fàcils) entrem a la part superior de la muntanya, anomenada "Rein du Pombie" i que no és més que una gran rampa amb pedra descomposta. La pujada es fa llarga en aquest punt, fins que finalment apareix el cim davant nostre.


Darrers metres...


...i finalment el cim del Midi d'Ossau (2884 m.) 

 

Des del cim, vistes espectaculars cap a totes direccions, ja que la posició isolada del Midi d'Ossau pemet unes panoràmiques bestials. A la foto següent, vista cap al Balaitús (3144 m.), el primer 3000 pirinenc venint des de l'Atlàntic.


Iniciem la baixada perdent altura per la "Rien du Pombie" fins arribar al primer ràpel, on caldrà tenir paciència amb les altres cordades que anem trobant. És per això que l'ascensió és llarga, ja que als ràpels i xemeneies cal ser pacient i educat amb l'altra gent, i vigilar no fer caure pedres.

Les línies de ràpel van paral·leles a les xemeneies d'ascens. Hi ha que no fa ràpel i opta per desgrimpar. Bé, aquí cadascú que valori el seu nivell i decideixi, però el ràpel és més segur. A la foto següent, el primer ràpel, que es troba al costat de la Croix du Portillon, un creu que marca el final de la tercera xemeneia.


Fent cua pel primer ràpel.


Primer ràpel, amb la creu a dalt.


Baixant, en tot moment les vistes són espectaculars i l'ambient molt, molt alpí.


Més avall, el segon ràpel...

(Foto: Jacint Millat)



...i vistes espectaculars...


I acabats els ràpels, recollim el material d'escalada i cap al cotxe falta gent.


En total, nou hores de sortida (parades incloses) i uns 1300 metres de desnivell positiu. Ascensió llarga, amb passos aeris i terreny descompost, però realment bonica. Imprescindible casc i també la corda per rapelar i assegurar.

diumenge, 10 de juliol del 2016

Bisaurín (2670 m.)

I la darrera sortida pel Parc Natural dels Pirineus Occidentals serà cap al seu punt més alt, el pic de Bisaurín, tot i que és un dels més ràpids d'ascendir si hi anem per la via més freqüentada, la que puja pel vessant sud des del refugi de Lizara. A la foto següent, el refugi de Lizara i darrere seu el Bisaurín.


El camí, ben marcat, comença a tocar del refugi seguint les marques del GR11...


...que no abandonarem fins arribar al gran collat del Foratón, a uns 2000 metres d'altura. A la foto següent, el camí arribant al collat.


Al collat, apareix davant nostre l'emblemàtica Punta Agüerri (2447 m.), un altre dels cims destacats de la zona.


I des del coll, ja veiem ben clar el camí a seguir. A mà dreta el cami puja muntanya amunt per una zona herbosa primer...


...i un altra de rocosa, després.


Més amunt s'arriba a una zona una mica descomposta, i finalment arribem al cim del Bisaurín per l'aresta.


Des del cim, bones vistes cap als cims i valls properes. A la foto següent, el Castillo de Acher en primer terme i la resta de muntanyes que hem pujat aquests dies a l'horitzó: la Mesa, el Petrachema i el Mallo de Acherito. Impressionants també els colors de la zona del Castillo.


Cap al sud, la vall des d'on hem pujat, i en primer terme el vèrtex geodèsic del Bisaurín...rodolant per terra.


Fotos del cim...



...i baixada pel mateix camí, on trobem les "retencions" dels que pugen una mica més tard.


Un bon cim per acabar l'estada a aquesta zona. Es fa ràpid i en unes quatre hores (parades a banda) es pot pujar i baixar fent uns 1100 metres de desnivell positiu.