dimecres, 24 de juliol del 2013

El Balandrau

Sensacions contradictòries en aquest cim. En un dia assolellat com avui, ràpidament el qualificaríem de "pic de vaques" per un plegat de coses: fàcil (només caminar), camí evident, zero passos exposats, aproximació ràpida en cotxe, típica excursió familiar... però no se li pot posar aquest qualificatiu pensant en el que hi va succeir el fatídic 30 de desembre de 2000, quan  en un violent episodi de vent i fred (vent de fins a 136 km/h i temperatura de sensació de -30º) hi van perdre la vida diverses persones que hi havien pujat amb esquís. També aquell dia van deixar la vida més persones a diversos llocs del Pirineu, constituint tot plegat el dia més negre del muntanyisme a casa nostra. A tots ells, serveixi aquest post com a homenatge.

Des del poblet de Tregurà (curiosament dividit en Tregurà de baix i de dalt) seguim una còmoda pista en cotxe fins aproximadament arribar als 2000 metres. Començant la ruta en aquest punt, evidentmentno queda gaire fins al cim, però avui hi ha pressa i el Balandrau queda aprop. El camí d'inici és molt evident, i és que seguirem una pista fins als 2300 m. aproximadament. A la foto següent, vista del Balandrau (el de l'esquerra) i els Tres Pics. El coll de Balandrau qued amagat cap a la dreta, on veiem el camí.


Al cap d'una hora i poc (només hem remuntat 500 metres de desnivell) s'arriba al cim del Balandrau (2584 m.) i és cert que és un cim amb bones vistes. A sota, vista cap a la zona de Núria (es veu el Camí dels Enginyers, si no m'equivoco) i el Puigmal a l'horitzó.


El cim del Balandrau amb la decoració respectiva. El cim oficial és el vèrtex geodèsic, però cap allà la vista mola més!


El Bastiments


D'esquerra a dreta, els més alts, Pic de l'Infern, Pic del Freser i Bastiments.


I el track de l'excursió, aquí.

dimarts, 23 de juliol del 2013

Alta vall del Ter i el Freser

El nord de la comarca del Ripollès és el bressol de dos dels rius importants de les conques internes catalanes, el Ter i el Freser. Ambdós neixen molt aprop l'un de l'altre i al seu voltant s'alcen alguns dels cims (no els més alts) més emblemàtics de la zona, com el Bastiments i el Pic de l'Infern.

L'ascensió a aquests cims pot fer-se des del refugi d'Ulldeter (com diu el nom, on neix aquest riu) o bé de l'estació de Vallter 2000. L'itinerari escollit va ser aquest segon, i la veritat és que l'inici i final entremig de la ferralal de l'estació li treu una mica d'encant.

L'itinerari aquí descrit s'inicia al pàrquing de Vallter 2000, des d'on pugem cap al Coll de la Geganta. Des d'allà, tindrem aquesta vista del Balandrau i veiem la carena per on hem de pujar cap al cim. Cap dificultat, només anar seguint-la.


Prop del cim trobem la primera de les decoracions de la muntanya. Una immensa creu col·locada pel GEiEG de Girona en motiu del 75è aniversari. Podríem entrar al debat sobre la conveniència de les plaques, pessebres, etc... a les muntanyes. Però, una creu? Representa unes creences molt determinades, no? 


 Poc després de la creu trobem el cim (2883 m.) on hi ha un vèrtex geodèsic


i des d'on tenim aquesta vista sobre el Balandrau, objectiu per la jornada següent.


Aquestes altres vistes són cap a la banda del Conflent, a la Catalunya Nord


I seguin la carena, continuem trobant "decoracions". Ara un piolet - bústia, que no recordo a quin club pertany. Això potser sí representa més als muntanyencs però no deixa de ser un afegit més a la muntanya.


Continuant per laresta en direció al Pic de l'Infern s'assoleix abans el Pic del Freser (2835 m.), que aquí veieu a la part esquerra de la foto. L'altre cim és el Gra de Fajol, que queda allà per fer-lo un altre dia.



Finalment s'arriba al Pic de l'Infern (2869 m.) després d'una curta grimpadeta sense dificultats. Té unes vistes magnífiques.


Del Pic de l'Infern es baixa cap a la cabana de Tirapits i es segueix el traçat del GR-11 en direcció al Coll de la Marrana. De camí gaudim d'una vista magnífica de la capçalera del riu Freser.


De tornada, una curiositat. El camí passa a tocar de les restes d el'antic refugi d'Ulldeter, el primer refugi que es va fer al Pirineu a principis de segle XX. Les restes s'han consolidat ja que tenen valor per la història del nostre excursionisme. No sé el nom de la muntanya del darrera, peró la vista en conjunt era molt xula, un punt tètrica amb els núvols que s'acostaven.



I ja finalment, des del Coll de la Marrana, només queda baixar cap al pàrquing de Vallter 2000 entre ferros d el'esquí i turistes passejant el gos.


El track sencer, aquí

diumenge, 21 de juliol del 2013

Un dia a Amitges

Sortida a la zona d'Amitges per assolir el cim que porta aquest nom, el Pic d'Amitges, de 2850 m. He arribat a veure fins a dos o tres altures diferents per aquest cim, però com que la diferència és de +/- 1 metre, no cal discutir sobre qui la té més llarga. 2850 metres ja és una altura considerable.

Iniciem la sortida al pàrquing d'Aigüestortes per la banda d'Espot. Tot i ser ple mes de juliol, no hi ha massificació turística, cosa que s'agraeix quan visites el Parc Nacional. Precisament moltes de les converses d'avui han girat sobre algunes de les absurdes restriccions del parc, com per exemple no poder acampar però sí que hi puguin transitar els 4x4 que fan de taxi. Ja ho sabem, la gent del país també s'ha de guanyar la vida, però de vegades sembla que les normes les posin només per a uns.

Poc després de 45 minuts, primera parada a l'estany de Sant Maurici, on ja es comencen a veure alguns dels cims del parc. Comencem a pujar cap a Amitges constatant que enguany hi ha aigua per tot arreu.


Com es pot comprovar, era impossible fer una foto a la cascada de Ratera sense que la càmara quedés ben xopa. Baixava amb una força bestial, i enguany s'han activat torrents i barancs que feia anys que estaven secs. L'aigua sempre baixa per on ha de baixar (sembla allò de "be water, my friend")


Arribats a la "regió" d'Amitges, les agulles ens donen la benvinguda. Sóm impressionants.


Des del refugi, anem a buscar el millor pas per creuar l'estany gran d'Amitges, que es troba a l'inici de la valleta que puja cap al cim.


Pujant encara es troba força neu. Gairebé tot el Pirineu està igual a les cotes més altes.


Mireu sinó aquesta foto cap a la banda de Gerber, que al ser cara nord encara la conserva més. Per cert, qui veu el refugi?


Al cim del Pic d'Amitges, de 2850 m., just abans que comenci a tronar. No riurem tant quan ens mullem.


De baixada, res s'oposa al domini del Encantats. No són els més alts però sí els més bonics.



dijous, 11 de juliol del 2013

2 x 3000 = Estaragne i Campbiel

La regió de Cap de Long, a l'altra banda del túnel de Bielsa, amaga tot un plegat de cims de 3000 metres. Els més coneguts, potser, el Neouville  o el Turon de Neouville, aquest darrer perquè va ser el primer 3000 del Pirineu del qual es té constància de la seva ascensió, cap allà l'any 1787 (Déu n'hi do!).

Però no seran aquests els objectius de la jornada, sinó els propers Estaragne (3006 m.) i Campbiel (3173 m.), dos cims fàcils i que permeten fer un bonic circuit per la zona. Encara amb molta neu (fins no fa gaire s'hi podia...esquiar), l'ascensió s'inicia per la Vall d'Estaragne, amb un evident camí de pujada cap al final de la vall culminada pel cim del mateix nom. Trobarem fites que ens ajudaran, però si sabem llegir una mica el terreny veurem que els barrancs que anem remuntant ens porten al capdamunt de la vall.

Inici de la vall d'Estaragne. El cim és el més alt que es veu al capdamunt.


Ja a les cotes més altes hi ha bastanta neu. A la nit no ha gelat (la ISO 0º estava a 3600 m.) però la neu es manté perquè la temperatura no és molt alta.


Després d'una petita i fàcil grimpadeta, s'arriba al cim de l'Estaragne (3006 m.) Darrera es veu el Campbiel, on encara hi ha força més neu.


Llàstima dels núvols (tot i que també li dónen el seu puntet al paisatge) perquè les vistes es prometien espectaculars! 


Del cim de l'Estaragne, es continua cap al Campbiel (3173 m)., on s'hi arriba en uns 45 minuts, i des d'on iniciarem el descens cap a Cap de Long. En aquesta banda de la muntanya s'hi conserva encara més la neu, i pràcticament serà contínua fins arribar a l'estany.

 

A la foto següent podeu veure el massís del Neouville de baixada cap a Cap de Long. Fixeu-vos en la neu. Impressionant per ser juliol.


I evidentment, aigua per tot arreu fruit del desgel que va avançant...


Si voleu el track de la sortida cliqueu aquí

divendres, 5 de juliol del 2013

Inici de vacances. Un tomb per la Cerdanya (III): el Pic del Segre

El riu Segre, el més llarg de Catalunya, és una autèntica columna vertebral de l'occident català. Neix a la Cerdanya, a la vall de Llo, i arriba a tocar de Mequinensa, a la Franja de Ponent. El lloc on neix és un espai realment bonic, conegut però solitari alhora, ja que tant per visitar les fonts del Segre com per ascendir al cim que porta el nom del riu, cal fer una llarga aproximació a peu sota pena de multa de la "gendarmerie" si opteu per passar amb el cotxe per l'estreta carretera de les Gorgues del Segre.

Així, des del poblet de Llo, remuntarem primer per asfalt i després per pista, la carretera que circula al costat de les gorgues del Segre. Acostumat a veure'l a Lleida dius... "això és el Segre?"


Anem pujant i quan gires la vista... ohhh, sorpresa, el Carlit a l'altra banda de la Cerdanya. Segur que des del cim les vistes seran immillorables.


Cap als 1800 metres s'arriba al refugi de la Culassa. S'hi pot dormir, però la part lliure està força bruta. Hi havia una part tancada amb lliteres, suposo que per ús d'algun pastor.


A partir del refugi el camí comença a pujar fort de debò (no res, només falten 1000 metres de desnivell). Primer pel mig d'un bosc d'ombra agraïda, i més tard (abans del pedregar) per uns magnífics prats alpins.


 

Finalment s'arriba al Coll de Finestrelles, frontera entre la Cerdanya i el Ripollès, i pas cap a la Vall de Núria.


A la nostra dreta s'obre el camí cap al Pic del Segre seguint una fàcil carena. A la foto, el més alt.


Al fons de la vall, el santuari de Núria i les instal·lacions de l'esquí. Del primer cop que hi vaig ser ja fa vint anys...ens fem vells.


I després de remuntar la carena, el cim del Pic del Segre, de 2848 metres, indicat amb una mena de senyal dedicat a no sé quin sant, i amb una vista magnífica sobre el Puigmal, el més alt de la zona.


I aquí el track de la sortida

dijous, 4 de juliol del 2013

Inici de vacances. Un tomb per la Cerdanya (II): el Carlit.

Segona jornada a la Cerdanya que dedicaré a l'ascensió al cim més alt del Pirineu Oriental, el Carlit, de 2921 metres. El poc agraciat Tractat dels Pirineus de 1659 va fer que una part del país (el que ara anomenem Catalunya Nord) passés a formar part de França, i la comarca de la Cerdanya va quedar dividida en dues meitats. Només cal anar a Puigcerdà per veure l'absurditat de la frontera que passa per allà al mig, però que hi farem...

Al Carlit s'hi accedeix des de la localitat de Montlluís, on una carretera puja fins a l'estany de les Bulloses. A l'estiu no s'hi pot arribar en cotxe particular i cal agafar un bus (5 €) que en 20 minuts de trajecte ens hi porta.

L'estany de les Bulloses (presat) és un dels més grans del Pirineu Oriental, i dóna accés a una bonica regió de llacs que s'estén als peus del Carlit. A la imatge següent l'estant de les Bulloses i al fons el Pic Peric i el Petit Peric. Aquest dia feia molt vent i semblava el mar...


L'estany de les Bulloses és l'inici d'un agradable passeig per una regió de llacs única a la Cerdanya. N'hi ha fins a una dotzena i poden recórrer-se tots per un circuit molt evident.





Anem creuant llacs i torrents per apropar-nos a l'objectiu. El Carlit encara es veu llunyà (a la foto és el cim més alt a l'esquerra)


Deixem enrera els llacs i guanyem altura cap al cim. Encara queda una estoneta i apareix la lneu. De les dues puntes del Carlit la més alta és la de l'esquerra. La ruta al cim segueix l'aresta de l'esquerra del cim. Cal posar les mans en algun pas però no és difícil.


Un cop al cim podem veure els llacs que hem recorregut des d'una perspectiva aèria. És potser un dels llocs més bonics del Pirineu Oriental.


Cim del Carlit, 2921 m. Un dia esplèndid!


I ja de baixada, podem acabar de fer el circuit pels llacs. En aquest juliol d'un any de meteo tan estranya encara queda molta, molta neu...


El track del recorregut el teniu aquí

dimecres, 3 de juliol del 2013

Comença l'estiu. Un tomb per la Cerdanya: el Comabona

Iniciades les vacances d'estiu dirigeixo els meus passos cap a la Cerdanya, una comarca llunyana, potser no tan alpina com el Pallars o la Ribagorça, però que té els seus encants malgrat la massificació. Tot i això, principis de juliol sembla una bona època per anar-hi, més entre setmana, ja que no ha començat la invasió de turistes provinents sobretot de Barcelona.

El primer objectiu del tour ceretà és assolir el cim del Comabona, a la serra del Cadí, pujant primer en bici fins al refugi de Prat d'Aguiló. Sortint de Prullans, es baixa ràpidament per carretera fins a Martinet de Cerdanya (capital de la "subcomarca" del Baridà) des d'on enfilem per una carretera local cap a Montellà. Passarem a tocar del Parc dels Búnquers, testimoni d'un faraònic i inútil projecte franquista (un més) per fortificar els Pirineus. Franco temia una invasió dels aliats europeus després de la Segona Guerra Mundial i va abocar milers de tones de ciment (i milers de pessetes) per construir les fortificacions. Mentre, una Espanya de postguerra passava gana. Evidentment els aliats no en van fer ni cas ja que prou feina teníen amb l'URSS, aquesta sí, una amenaça de veritat.

S'acaba l'asfalt i enfilem la pista (cartells indicadors) que puja cap al refugi de Prat d'Aguiló. De Martinet al refugi són aproximadament uns 15 quilòmetres de pujada que es fan bé. Potser els trams més durs són els que estan cimentats ja que coincideixen amb la màxima pendent, però res que no pugui fer-se.

Conforme guanyem altura, guanyem en vistes, i ja es veu l'objectiu de la jornada: el Comabona, de 2548 metres. (a la foto, el més alt a l'esquerra)


Al refugi (que oficialment es diu César Torres en homenatge a un dels pioners de l'excursionisme català) deixem la bici, i enfilem el camí ben marcat cap al Pas dels Gosolans, collada  del Cadí que actualment és un dels llocs de pas dels Cavalls del Vent. També la ruta passa per aquest refugi, que es troba en un lloc realment idíl·lic. La foto que poso és de fa un parell d'anys, ja que enguany està molt més verd!


 Al cap d'uns 45 minuts (aprox) arribem al Pas dels Gosolans, des d'on anirem cap a l'esquerra en direcció al Comabona. El camí és força evident: hi ha marques de pintura i fites. En cas de boira només cal anar resseguint la carena cap a l'oest.


Un dia mig tapadot també ofereix bones vistes i bonics jocs de llums i ombres. A més el Cadí té una forma única al Pirineu català.


A banda dels excursionistes, altres bèsties habiten les altures. Sembla que a aquest isard li agrada que li treguin fotos...pràcticament no es movia.


I finalment el cim del Comabona, a 2584 metres, des d'on el dia ofereix una vista excel·lent. Des d'aquí es veu el refugi. Hi serà encara la bici?



En resum una ruta molt recomanable que combina caminada i BTT. La baixada del refugi ja us podeu imaginar que força ràpida, i de retorn cap a Prullans opto per una petita variant per no trepitjar la carretera nacional a la tarda ja que hi ha força més trànsit que al matí. Per veure la ruta sencera i les dades podeu pitjar aquí.