Mola d'Estat o dels Quatre Termes (1129 m.)

Arriba el típic anticicló de finals de desembre i l'hivern nuclear assola de nou les terres de Ponent, en forma de boira persistent que no marxa de cap manera. Així doncs, només queda sortir de la depressió central de Catalunya i dirigir-nos cap a terres més càlides.

No cal anar molt lluny, ja que a les muntanyes de Prades hi ha una gran diversitat de camins i corriols per trepitjar. Per assegurar "el tiro", però, decidim anar cap a la part sud de les muntanyes, fins al poble de Farena. Des d'allà assolirem la Mola d'Estat o dels Quatre Termes, no el més alt però sí un dels cims més emblemàtics d'aquesta serralada.

Sortim del poble de Farena per buscar les marques del PR C-20.2... 

...i iniciem la marxa seguint un camí que voreja uns camps d'oliveres i restes d'antics marges de conreus abandonats. Aviat deixem les marques blanc-i-grogues i continuem recte planejant...

...fins que fem la primera parada de la jornada desviant-nos una mica del camí. Baixem fins el riu Brugent i visitem el toll de l'Olla, que deu ser ideal per un bany a l'estiu.

Tornem al camí, que continua planejant fins que a l'altura del Mas d'en Toni comencem a guanyar altura cap al coll de la Caldereta. Anirem trobant algun cartell indicador mentre pugem per un camí emboscat, fins que el bosc s'obre i veiem l'objectiu del dia (a la foto següent) i per fi... el Sol!

La pujada cap al coll va combinant el camí pel bosc i per alguna que altra tartera, que li dóna un toc "pirinenc" a la pujada.

Arribem al coll de la Caldereta, on seguirem les marques del GR-171 fins al cim de la Mola d'Estat o dels Quatre Termes (1129 m.). Des del cim, veiem la boira mirant cap al nord.

I cap al sud, un bon sol. I les tres creus que caracteritzen aquest cim i que tot i no marcar el cim "oficial" si és el punt més emblemàtic.

Marxem del cim seguint les marques del GR de nou. Ara l'itinerari circula per pistes forestals, passant a tocar de la taula dels Quatre Batlles on, segons la tradició, es reunien els alcaldes de Rojals, Vimbodí, Mont-ral i Prades per parlar sobre els boscos que compartien els quatre municipis. Ara hi podeu fer-hi una parada per parlar del que creieu convenient.

Una mica més endavant arribem a la cruïlla anomenada clot del Llop, des d'on perdrem altura en direcció al refugi dels Cogullons...

...on arribarem per pista forestal. El refugi s'alça en una de les antigues cases del poble, ara abandonat. El gestiona el Club Excursionista de Montblanc i sembla que està tancat.

Prop del refugi trobarem una bifurcació. Nosaltres seguirem el PR C-20 en direcció a la Bartra i Farena, seguint de nou les marques blanc-i-grogues fins arribar al punt d'inici de l'excursió.

En total, uns 15 km i 700 m. de desnivell que fareu en unes quatre hores de marxa, parades a banda. I si voleu el track el teniu aquí.

Pic du Piau (2696 m.)

La nevada de fa uns dies ha passat a millor vida després d'una setmana de pluges i temperatures càlides, així que poca cosa trobarem per fer esquí de muntanya en condicions. Optem per anar a les pistes de Piau-Engaly i mirar que podem fer per allà, però les rutes previstes inicialment no són factibles, així que remuntarem fins al capdamunt de les pistes i allà mirarem d'assolir el Pic du Piau.

La ruta no té molta història. Cal que remunteu per les pistes d'esquí sempre amunt. La pista blava central que recorre l'estació us portarà ràpidament fins al darrer remuntador...

...però a mitja pujada decidim variar una mica i tirem pel dret remuntant una pista sense trepitjar, més que res per tenir una mica més de sensació d'esquí de muntanya de veritat i provar les noves fixacions i ganivetes.

Arribem al darrer remuntador de l'estació i des d'allà iniciem l'ascens, a peu, cap al cim. No hi ha prou neu per pujar-hi amb esquís, com veieu. A la foto, l'avantcim del Pic du Piau...

...des d'on ràpidament arribem al cim del Pic du Piau. Alerta amb la cornisa que es forma a la part esquerra de la carena.

Finalment fem cim al Pic du Piau (2696 m.), on malgrat el dia tapat i ventós gaudim de bones vistes de les muntanyes del voltant.

 I fet el cim, retorn a les pistes i fàcil baixada fins a trobar de nou el pàrquing de l'estació.

En total, poc menys de quatre hores d'activitat que si més no serveix per treure el cuquet i començar a escalfar motors per noves sortides.

I si voleu el track, el teniu aquí.

Puig de Millà (1025 m.)

A tocar del massificat congost de Mont-Rebei, teniu una sortida on el que és difícil és trobar-te algú. Des del poble de Millà podeu ascendir al Puig de Meià, un modest cim de tot just 1000 metres però amb bones vistes sobre el Montsec i una part del Pirineu. L'excursió arrenca just davant de l'església de Sant Pere de Millà (a la foto), des d'on perdem uns metres per anar a buscar el camí que ens farà sortir del poble.

Tot just sortir del poble trobarem la font del Cinto, antiga font que abastia Millà i on també hi havia els safarejos de la població. La foto que veieu a continuació no és del seu estat actual, ja que ara està tot bastant més cobert de bardisses i males herbes. Una altra de les conseqüències del despoblament, i és que aquests espais ara ja només poden recuperar-se a base de voluntarisme...

Foto: Shangrila (wikiloc.com)

Deixem enrere la font i creuem el barranc de les Arnes, des d'on començarem a guanya desnivell decididament, sempre per bon camí marcat amb fites i alguna marca de pintura verda. A la foto següent, vista de Millà amb el Montsec d'Ares a l'horitzó.

Guanyem altura fins que portem uns tres quilòmetres de marxa, i podem gaudir de vistes sobre el Montsec de l'Estall, la part ribagorçana de l'emblemàtica muntanya del Ponent català.

El camí continua planejant, i quan de lluny ja tenim vistes sobre el pantà de Canelles arribem al cim del Puig de Millà (1025 m.), marcat per un vèrtex geodèsic ben amagat entre la vegetació. Si en sou col·leccionistes, aquest també és un "100 cims" de la FEEC.

Des del cim cal que us apropeu al límit de les parets que cauen sobre el pantà. No només veureu l'embassament sinó que gaudireu de les vistes sobre les parets que formen el congost de Mont-Rebei. Més enllà, el Pirineu ben nevat.

Desfem el camí fins a una bifurcació ben indicada amb dos grans fites, i anem cap a la dreta en direcció al Pla de les Bruixes. Ara anirem trobant alguna fita però caldrà anar intuint el camí, ja que la vegetació sovint el tapa i pot ser perdedor. Feu-me cas i descarregueu-vos el track. A la foto següent, el (una part del gran) Pla de les Bruixes.

Al Pla de les Bruixes trobarem les traces d'una pista forestal, que seguirem i ja no deixarem fins al final de la ruta. El retorn per pista és una mica pesat, però a mitja baixada trobarem l'ermita de Sant Llobí, ideal per fer una parada.

I finalment, arribarem al minúscul poble de Millà, on posarem punt i final a la sortida.

Una sortida matinal, que fareu en unes quatre hores. Són uns catorze quilòmetres i uns quatre-cents metres de desnivell positiu. I si voleu el track, el teniu aquí.

Marxa per la llibertat: Igualada - Martorell

 El passat 14 d'octubre es feia pública la sentència que condemnava a un segle de presó a una part de l'anterior govern català, així com als dirigents d'Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana. La reacció del poble català ha estat digna d'admirar, sortint al carrer a protestar contra una sentència infame i totalment injustificada.

Una de les accions més espectaculars, han sigut les Marxes per la Llibertat organitzades per l'ANC. Quatre columnes han avançat cap a Barcelona durant tres dies, sortint de Tàrrega, Berga, Girona i Tarragona amb l'objectiu d'arribar a la capital catalana el 18 d'octubre, data en que hi ha convocada una jornada de vaga general per part de la Intersindical.

La participació ha sigut un èxit, i milers de persones s'han posat en marxa per demanar la llibertat dels presos polítics i la independència. Hi ha qui ha fet només una part de la marxa, hi ha qui l'ha fet tota, i hi ha qui ha fet un tram. Avui, la columna que va començar a caminar a Tàrrega ha fet el tram entre Igualada i Martorell, uns 38 quilòmetres, avançant per l'antiga N-II i l'autovia A-2.

D'Igualada han sortit unes 500 persones, que s'han posat en marxa en direcció a l'A-2...

...i han anat avançant ocupant tots els carrils en direcció a Barcelona.

Especialment celebrades han estat les mostres de suport rebudes al llarg del trajecte. Al pas per les diferents poblacions, la ciutadania mostrava el seu afecte amb aplaudiments i pancartes. Potser no ho sembla, però caminar per asfalt és dur i els esforçats marxaires (sobretot els que han fet la marxa sencera i no estan acostumats a caminar) en pateixen les conseqüències.

De camí cap a Barcelona, les consignes independentistes i per la llibertat dels presos augmentaven en intensitat quan passaven pels túnels, per l'efecte eco que produeixen. A la foto següent, els marxaires s'aturen abans de creuar el túnel del Bruc.

A mitja etapa, els marxaires arriben al poble del Bruc, on són acollits magníficament per l'ajuntament del poble i l'assemblea local de l'ANC. L'hora de dinar serveix per reposar, però també perquè els marxaires es coneguin entre ells. Debatre, parlar, autoafirmar-se en el que pensen.

Acabat el dinar, a quarts de tres reprenen la marxa. La calor i els quilòmetres acumulats passen factura, però els ànims dels conductors del carril direcció Lleida ajuden a continuar. Només quatre energúmens insulten als marxaires verbalment i mostrant banderes espanyoles.

Cada cop són més, i a l'altura d'Esparreguera ja no són centenars. Són milers.

I finalment, vuit hores i escaig després d'haver sortit d'Igualada, els marxaires arriben a Martorell, per recuperar forces i descansar abans de fer la darrera etapa fins a Barcelona.

En resum, una magnífica iniciativa de l'ANC, que enforteix lligams entre tots aquells que anhelem la llibertat pels nostres presos i la nostra terra. Endavant fins a la victòria.

"Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi!"

Antoní Massaguer i Mas

Mam Tor (517 m.) i Lose Hill (476 m.)

Al sud de les Pennines hi ha una altra de les zones de muntanya d'Anglaterra, el Peak District. Malgrat que el seu nom ens pugui fer pensar que hi trobarem grans altures no és així, ja que els seus cims es situen al voltant dels 500 metres.

Arribats amb tren al poble de Hope, iniciem la marxa cap al veí poble de Castleton. La primera part de l'excursió és pràcticament plana, uns quatre quilòmetres, que ens permet anar prenen contacte amb el típic paisatge de la zona...

Arribats a Castleton travessem el poble i posem direcció cap a Cave Dale, un barranc excavat per l'erosió on podrem veure diferents coves. A la zona de Castleton també hi ha diferents coves per visitar si en sou aficionants, així com l'interessant Peveril Castle.

Després d'un suau descens per una zona més plana, ja tenim a la vista l'objectiu principal de la sortida, el Mam Tor, el cim més important de la zona, on s'hi han trobat jaciments de l'edat del Bronze.

El camí, molt fàcil, el trobareu empedrat a trams. Aquest és un recurs molt utilitzat a Anglaterra, ja que malgrat els dies "d'estiu" que hem tingut, no és aquest temps el més habitual. Els camins amb lloses faciliten el pas quan tot està enfangat per la pluja.

Assolim el cim del Mam Tor (517 m.), des d'on tindrem una magnífica panoràmica de la zona...

...i posem rumb al segon cim del dia, seguint la fàcil carena que és desprèn del Mam Tor...

...i que ens porta al cim del Lose Hill (476 m.)

Des d'aquí iniciem la part final de l'excursió, de retorn a Hope...

...i amb una darrera mirada cap a Lose Hill, tanquem la porta de les sortides senderistes a Anglaterra fins a algun altre any. See you soon!

I si voleu el track de la sortida, només heu de clicar aquí.