Via ferrata Urquiza - Olmo (K5)

La serra del Montsec concentra bon part de les ferrates que hi ha a les terres de Ponent, i des de l'aparcament situat a tocar de l'ermita de la Pertusa podem accedir a algunes de les més conegudes. La via ferrata Urquiza - Olmo remunta el barranc de la Pardina i va ser oberta l'any 1997. L'any 2011 es va ampliar el recorregut d'aquesta ferrata i, al costat de la ferrata "Feliz Navidad" (que en algunes webs consta com la més difícil de l'estat espanyol) trobarem el tram nou de la Urquiza Olmo.

Iniciem el camí cap a la ferrata seguint les marques del GR1 fins que trencarem a la dreta per anar en direcció al barranc de la Pardina.

Al llarg de la ferrata i de l'aproximació trobarem uns senyals en forma de cercle blanc-i-vermell per tal de seguir l'itinerari correcte. El dia s'ha aixecat boirós i no sabem si la humitat ens possibilitarà poder posar-nos a la ferrata. Per sort, a mesura que anem avançant va sortint el sol. Unes fotos jugant amb els filtres...

...i altres de més naturals...

En uns 40 minuts d'aproximació arribem al peu de la via, ens equipem i amunt. Comencem a remuntar els primers trams de la ferrata, que circulen per la cascada Sílvia (ara ben seca)...

 (Foto: Roger Segarra)

...i ens permeten arribar a la "Feixa del Ciclista", tram de la via que ens ofereix les primeres vistes aèries cap al Montsec de l'Estall encara rodejat de la boira.

El següent pas correspon a la "Cascada Federica", potser el més bonic d'aquest tram de la ferrata, i on trobem algunes de les característiques grapes d'aquesta part del recorregut.

 (Foto: Roger Segarra)

Acabat el tram de la "Federica", acabem amb el recorregut clàssic de la Urquiza - Olmo. Seguim remuntant el barranc de la Pardina per trobar el tram nou que us comentava i que és molt més difícil del que hem fet fins ara.

La primera part del tram nou s'inicia amb unes cadenes que remunten una part groguenca i sorrenca de la paret en direcció als sostres que veieu a la foto.

  (Foto: Roger Segarra)

El pas més "divertit" abans de situar-nos sota el sostres són les "escales de Sant Jordi", pas segur però aeri amb ganes, que farà que ens haguem d'estirar de cames per tal de poder col·locar els peus amb seguretat.

  (Foto: Roger Segarra)

Col·locats sota el sostre, es moment de valorar forces. Si anem fluixos de braços, cansats o simplement no ho veiem clar, és hora de treure la corda perquè ens assegurin des de dalt. Igualment en aquest tram de la ferrata la corda és important per si creieu que heu d'abandonar-la. No està de més portar-la per si de cas.

  (Foto: Roger Segarra)

Just damunt del primer sostre trobarem un petit espai per descansar on hi ha també el llibre de la via per deixar constància del nostre pas.

A partir d'aquest punt entrem en els darrers 20 metres de la ferrata, on haurem de superar un pas desplomat on cal arribar en condicions. En cas de no veure-ho clar, millor que us passin una corda per dalt i evitar- nos ensurts, ja que aquí el "vol" està garantit.

Foto final de la ferrata...

 (Foto: Col·lecció Roger Segarra)

...i retorn a peu cap al cotxe. També tenim l'opció de seguir la línia de ràpels que ens retornarien al primer tram de la ferrata, però preferim tornar caminant tot gaudint de les vistes sobre el Montsec.

La Mola de Colldejou i la Serra de Llaberia

Tot i que la primera nevada d'aquesta temporada ja ha caigut, no veiem gaire clar que sigui el moment de fer la primera sortida d'esquí de muntanya. En mig d'aquest pont de desembre, la neu que queda es concentra en algunes zones de la Val d'Aran, l'Alta Cerdanya i el Pallars Sobirà, i això significa que els més neguitosos per lliscar sobre els esquís es llençaran a la conquesta d'aquests territoris.

Com que no tenim pressa per començar a esquiar decidim que ja hi haurà temps, així que seguirem fent cames per alguna zona del país. El lloc triat, entre les muntanyes del Baix Camp i la Ribera d'Ebre, el coneixíem poc, així que aquesta sortida es permetrà explorar-lo per poder tornar-hi més endavant.

Iniciem la ruta al poble de Colldejou...

...per ascendir en primer lloc al cim més emblemàtic de la zona, la Mola de Colldejou, que es deixa veure als pocs minuts de començar a caminar.

Després d'un tram per un bosquet espès, la roca guanya la partida quan comencem a guanyar altura...

...amb vistes espectaculars sobre el parc eòlic del Collet dels Feixos...

...i roques d'equilibris estranys.

Davant nostre apareixen les parets que defensen el cim. Trobar el pas és fàcil, ja que seguirem les marques del GR7...

...fins arribar al castell que corona el cim de la Mola de Colldejou (922 m.). Segons hem llegit, les restes corresponen a una torre d'observació dels carlins, tot i que podria ser anterior.

Deixem el cim de la Mola i marxem en direcció a la veïna Serra de Llaberia, on hi arribarem després de remuntar un bosquet amb un marcat pendent.

Del capdamunt de la serra, vistes espectaculars cap a la Mola de Colldejou...

...avui molt concorreguda, i és que tot i ser desembre fa un temps de primavera.

Vista panoràmica de la Mola de Colldejou i el poble als seus peus.

Fem el primer cim de la Serra de Llaberia, la Miranda (918 m.), pràcticament en línia recta amb el cim de la Mola...

...i on hi ha aquest immens radar meteorològic.

Davant nostre queda tota l'aresta de la Serra de Llaberia, que anirem seguint...

...fins arribar al tercer cim de la jornada, la Punta dels Frares, coronada per una creu, de 909 metres d'altura.

Abans de perdre altura, seguirem cap al Cavall Bernat, la punta que veieu a l'esquerra de la foto.

Amb la vista frontal sembla difícil... 

...però una esquerda entre les dues parets permet pujar-hi amb relativa facilitat. La ressenya ens indicava passos de III grau, però creiem que és una mica exagerat. A més hi han instal·lat una cadena per facilitar l'ascensió. Això sí, aneu amb compte amb les pedres.

Fem cim al Cavall Bernat (840 m)...

...i desfem el camí cap al coll.

Fet el darrer cim de la jornada, ja només quedarà tornar de nou al poble de Colldejou seguint les marques del PR-C 96...

...gaudint de la curiosa (i immensa) flora local!

I si voleu el track de la ruta, el podeu descarregar aquí

El Cogulló de Turp (1610 m.)

Arriba la tardor i, com cada any, esperem que durant el mes de novembre comencin les nevades que assegurin una bona temporada d'esquí de muntanya. Mentre, el novembre és el mes ideal per anar cap aquelles serres que en altres èpoques de l'any -especialment quan la calor apreta- són difícils de pair.

Així, el pre-pirineu conté nombroses muntanyes que, al situar-se més al sud, poden oferir-nos vistes magnífiques cap al cordal pirinenc però també cap a altres indrets del país. Després de triar i remenar, decidim dirigir-nos cap a la serra de Turp, a cavall de l'Alt Urgell i el Solsonès, on assolirem la seva màxima altura, el Cogulló de Turp, de 1610 metres d'altura.

Passat Coll de Nargó cal dirigir-se cap al poble de Canelles on, sense arribar-hi, aparcarem el cotxe a les rodalies del quilòmetre 4 de la carretera L-401. Des d'allà anirem a buscar una pista que baixa cap al barranc de Perles, el travessem, i comencem l'ascensió continuada que ens farà guanyar 1000 metres de desnivell fins al cim del Cogulló de Turp. L'ascens passa per una zona rocosa, primer, anomenada "l'Estret" per endinsar-se després en un tupit bosc. Tota l'estona circularem per un camí ben marcat, que era l'antic camí de Canelles a Cambrils. Aquest camí va ser recuperat per un veí de la zona, i si han posat alguna passera (als barrancs) i alguna escala de fusta, però ara estan destrossades per efecte dels elements.

De tant en tant alguna clariana ens permet veure el paisatge, mentre avancem cap al Tilló, punt on trobem la pista que ve de Llinars. També en aquesta zona hi ha la Font del Tilló, però avui no rajava.

Des del Tilló un altre corriol ens porta fins al Coll de la Travessa, des d'on ja veiem el nostre objectiu: el Cogulló de Turp.

Ara per pista, anem ascendint cap al proper coll...

...mentre som observats en silenci des de més amunt.

Arribem al Coll de la Coma, i des d'allà veiem Coll de Nargó al fons de la vall del Segre. A l'horitzó de la foto podeu veure el Boumort (a l'esquerra) i els cims de la Vall Fosca (a la dreta).

Ara ja ens quden menys de 200 metres de desnivell pel cim, així que fem la darrera pujada i coronem el cim de la serra de Turp, el Cogulló, a 1610 metres d'altura. El dia esplèndid ens permet tenir vistes magnífiques en totes direccions.

La serra del Cadí, encara sense neu.

El Port del Comte.

Acabada la sessió de fotos, iniciem el retorn. Hem de desfer el camí fins al Tilló...

...on continuarem per una part amb més pistes forestals i més humanitzada. A la foto, camps de conreu i la serra de Turp, d'on venim.

Al camí de retorn anirem trobant cartells indicadors de diferents rutes de la zona, mentre perdem altura fins arrribar al Coll de Voltrera. Des d'aquí seguirem, pista avall, els cartells que ens portaran a l'ermita de Santa Pelaia...

...mentre altres ocells també ens miren des del cel.

Arribem a l'ermita de Santa Pelaia, del segle XII, situada en un emplaçament ideal per fer una parada, i amb bones vistes cap als cims i valls del voltant.

Reprenem el camí de baixada mentre tornem a trobar senyals de "civilització"...

...i els sempre agradables colors de la tardor.

La darrera part de l'excursió ens porta a baixar de nou per un marcat barranc...

...que ens aproparà de nou al riu de Perles, i després de creuar-lo per un pontet de fusta, arribarem a una zona habitada des d'on accedirem a la carretera L-401 per tornar fins al cotxe.

En resum, unes 6 hores de camí (parades a banda), 20 quilòmetres i 1200 metres de desnivell positiu. Una zona poc concorreguda que val la pena visitar. I aquí us deixo un enllaç amb el track que vam seguir nosaltres, ja que hi ha també una explicació molt detallada que també us pot ser útil per seguir el camí.