dilluns, 23 d’agost del 2004

Muntanyes del Perú (III): el Camí de l'Inca

Diuen que el Camí de l'Inca és un dels millors trekkings del món. És possible, ja que els paratges que recorre i les vistes sobre els Andes són d'allò més espectaculars. Sobre els paratges, totalment d'acord, ja que la barreja de selva i restes arquitectòniques inques formen un conjunt digne de veure. Sobre les vistes, poca cosa us puc dir, ja que la majoria de dies que vam fer el trekking va ploure...i bastant, amb la qual cosa no vam poder gaudir gaire del paisatge. Però que hi farem, no haver vingut hagués sigut imperdonable!

Des de la ciutat de Cusco s'agafa un tren que et deixa a l'inici del camí, situat al quilòmetre 82. Allà baixem.


Allà toca fer els tràmits del camí. És obligatori anar-hi a través d'una agència i els guardes controlen que tothom porti el passi, etc... També ens acompanyaran uns quants portejadors, que portaran el menjar, les tendes, etc... Nosaltres només hem de carregar la nostra roba.


Formarem part d'un grup bastant nombrós on hi ha de tot: portuguesos, holandesos, espanyols...


El camí s'inicia un cop creuem el riu Urubamba, un riu sagrat pels inques.



 El Camí de l'Inca s'endinsa en les muntanyes. El punt d'arribada serà Machu Picchu, la darrera ciutat dels inques que els colonitzadors espanyols mai van trobar.


Aquí, l'expedició al complet!



Pel camí anem trobant nombroses restes de jaciments inques, que la nostra guia s'encarrega d'explicar-nos. A la foto, el jaciment de Llactapata


I aquí, un plafó explicatiu del Camí de  l'Inca. L'altura màxima a la que arribarem serà a 4200 metres, segons el mapa.


I avui caminarem poc. Només unes dos hores fins establir el primer camp a  Wayllabamba.


El segon dia de la travessa és potser els que es pot considerar més "de muntanya", ja que serà una jornada llarga que ens portarà a la màxima altura de la travessa. Com venim de la Cordillera Blanca, anem sobradament aclimatats.

Però el problema no serà l'aclimatació...sinó la pluja, ja que ens acompanyarà cada dia...



...i fins hi tot una trobada inesperada amb la neu. A la foto, baixant del coll de Warmiwañusca (traducció: pas de la dona morta), a 4200  metres segons els mapes locals.



Finalitzarem l'etapa, sota la pluja, al campament de Pacaymayu. A l'endemà iniciarem el tercer dia de travessa, amb les ruïnes de Sayacmarca com a primer lloc destacat per on passarem avui. De moment no plou i amb permís dels núvols podem veure algunes muntanyes de la zona.


Pel camí anem trobant diferents emplaçaments inques. El primer que visitem avui és el de Runkuraqay (3700 m.), situat en un lloc espectacular.


Arribem a les restes de l'emplaçament de Sayacmarca (a 3600 m.), que també era un punt de control del camí. Aquest, però, és de grans dimensions. La boira no ens deixarà gaudir de les vistes...


Tot i les crítiques que aixeca el fet que el Camí de l'Inca s'hagi de fer amb grups organitzats, la veritat és que quan fa fred s'agraeix el te a la tenda-menjador. Aquí estem tots recuperant-nos del fred i la pluja.


De nou en marxa, continua plovent, però el camí val la pena.




El següent emplaçament del Camí de l'Inca és el de Phuyupatamarca, potser un dels més bonics del Camí de l'Inca.



A partir d'aquest punt el camí perdrà altura amb força, i ens ofereix imatges aèries com aquesta sobre el riu Urubamba.

 
La darrera nit la passarem a tocar de les ruines de la ciutat de Wiñaywaina (2640 m.), ja molt a prop de Machu Picchu.


Ciutats inques en llocs de somni...


L'endemà al matí toca alçar-se d'hora per anar al destí final: la ciutat de Machu Picchu. No sabem si va ser per intercessió dels deus inques o per l'anticicló, però la cosa és que el darrer dia va fer el millor temps de tota la travessa. A la foto, Machu Picchu des de l'Inti Puntu, la "porta del sol". Ja queda poc més d'un quilòmetre.


A la foto següent, Machu Picchu (muntanya jove) i el Huayna Pichu (muntanya vella), un cim d'uns 2700 metres que es pot fer aprofitant la visita a la ciutat inca.


A la foto següent, a la porta de Machu Picchu. Jo també pensava que era més espectacular...

 (Foto: Col·lecció Albert Vallverdú "Rigo")

L'avantatge de fer el Camí de l'Inca és que pots visitar Machu Picchu sense turistes, ja que hi arribes abans que arribin els busos turístics. Hores més tard centenars de persones corrien per aquí!


En aquesta foto podeu veure el desnivell que hi ha fins al fons de la vall. Machu Picchu esta a uns 2400 metres d'altura. A la foto destaca l'edifici circular del "Temple del Sol".
 

I acabada la visita a la ciutat, no marxarem sense pujar al Huayna Picchu (2667 m.), punt final d'aquest viatge al Perú.

(Foto: Col·lecció Albert Vallverdú "Rigo")

dijous, 12 d’agost del 2004

Muntanyes del Perú (II): Intent al Chopicalqui (6354 m.)

Acabada l'estada a Quebrada Ishinca, tornem a Guaraz per descansar un parell de dies abans del nostre proper objectiu, el Chopicalqui. Aquesta és una de les muntanyes de 6000 metres que es poden veure des de la ciutat i és la màxima altura que ens hem fixat assolir durant aquest viatge. Si tot va bé i s`hi arriba ben aclimatat, tres o quatre dies són suficients per assolir aquest cim.

Des de Huaraz agafem un bus que puja al Portachuelo de Llanganuco, un collat que es troba situat a . El bus ens deixa en una de les corbres de la pista, on iniciem l'ascens cap al "campo morrena", és a dir, just abans d'on comença el glaciar del "Chopi". L'ascens serà dur, ja que portem tot el material, menjar, etc... al damunt i per l'altura on ens movem l'esforç es deixa notar a cada pas.

A la foto següent, inici del camí. El cim que treu el nas és el Huascarán, el més alt del Perú.

 (Foto: Albert Vallverdú "Rigo")

La primera part del camí circula per un bosc de quenuales, un arbre peruà. Ben carregats i amunt, hem d'arribar fins als 4900 metres.

  (Foto: Albert Vallverdú "Rigo")

A la foto següent podeu veure el camí de pujada cap al glaciar (per la zona grisa). Més amunt, el Huascarán ens observa...


Tot pujant gaudim de vistes magnífiques sobre els cims de la zona, com el Chacraraju i les seves increïbles parets...


...les dues puntes del Huascarán...


...i el Chopicalqui, ara molt per damunt nostre.


Al cap d'unes hores establim el primer campament a la morrena del glaciar, on trobem altres tendes, també de catalans. Xerrar una mica, sopar...


...i anar a dormir després d'aquesta magnífica posta de sol a 4900 metres d'altura.


A l'endemà, la segona part. Avui pujarem fins a 5500 metres per tal d'instal·lar el camp 1, des d'on llençarem l'atac al cim. Per arribar fins allà dalt cal travessar la gelera del Chopi.

  (Foto: Albert Vallverdú "Rigo")

La gelera del Chopi ens captiva amb les seves peculiars formes. Amunt i avall buscant el millor pas...

(Foto: Albert Vallverdú "Rigo")


A la foto següent podeu veure el collat del Chopi. Cap allà haurem d'anar demà.


I finalment instal·lem el camp 1 a 5500 metres d'altura. A veure què tal la nit ja que mai he dormit tant amunt...




  (Foto: Col·lecció Albert Vallverdú "Rigo")

A l'endemà ens alcem molt d'hora. Fora de la tenda fa molt fred i dos dels companys d'expedició han passat molt mala nit. La cosa no pinta bé però tirem amunt. Anem guanyant altura però avancem molt lentament, i el fet que com més pugem empitjora la situació ens obliga a fer un replantejament. Arribem a 6200 metres i amb els companys que no es troben bé no ens veiem amb cor de fer la darrera part fins al cim, ja que s'ha estar al 100%. Cal saber renunciar, i pel bé de tots decidim tornar enrere cap al camp 1.


No ha estat possible fer cim, però aquí queda aquesta gran experiència de què petits som davant la immensitat de les muntanyes. Per seguir pujant, de vegades cal recular.