dilluns, 28 de juliol de 2008

Volcans de Mèxic (II): el Nevado de Toluca (4620 m i 4680 m.)

Un altre dels cims que es poden fer a Mèxic és el Nevado de Toluca. Bé, realment són dos cims: el Pico del Águila -4620 metres- i el Pico del Fraile -4680 metres- units per una bonica i fàcil aresta que no és res més que el perímetre de l'antic cràter volcànic ja que aquest volcà està extingit. A l'interior del cràter hi trobarem un llac en mig d'un entorn lunar, o sigui que és una sortida força interessant.

Des de la ciutat de Toluca cal negociar un taxi que ens hi porta en dues hores. A més, en aquest trajecte guanyem prop de 1600 metres (!) de desnivell, cosa que fa que puguem notar els efectes de l'altura...dins un taxi. El cotxe ens deixa a 4000 metres, on hi ha un "refugio estatal" (bastant precari, res de luxe) on podem dormir si pugem el dia abans. Tota la sortida (viatge en cotxe a banda) la podem fer en unes 6 hores.


Des del mateix refugi arrenca un ample camí en direcció a una collada evident que es troba al mateix límit del cràter.


Quan hi arribem, tenim les primeres vistes sobre el cràter i la impressionant Laguna del Sol, per on tornarem unes hores després.

 (Foto: Roger Segarra)

Lluny podem veure el primer objectiu de la jornada, el Pico del Águila...

 (Foto: Roger Segarra)

...i més lluny encara el Pico del Fraile, que és el cim més alt. Iniciem la fàcil cresta que ens porta cap al primer cim...

 (Foto: Roger Segarra)

...on trobarem ocasionalment algun pas on cal posar les mans...

(Foto: Roger Segarra)

...fins arribar al cim del Pico del Águila, a 4620 metres.


Vist des d'aquí el Pico del Fraile se'ns mostra desafiant, però la cresta que hi porta es pot fer sense dificultat. Cal, això sí, estar ben aclimatat. Recordem que ens estem movent per damunt de 4200 metres.

(Foto: Roger Segarra)

 Després de completar la llarga cresta en una mica més d'una hora, fem els darrers passos cap al segon cim d'avui...


...que finalment coronem a  4680 metres d'altura.


 Des del cim veiem la Laguna del Sol, cap a on baixarem per retornar cap al cotxe. Els seus colors ens al·lucinen.

(Foto: Roger Segarra)

A la foto següent, baixada cap a la Laguna del Sol. A l'angle superior dret podeu veure la Laguna de la Luna, més petita, i que també està dins del cràter del Nevado de Toluca. Espectacular.

(Foto: Roger Segarra)

Un cop a la Laguna del Sol ens enxampa la pluja. El nostre estiu és l'època de pluges a Mèxic. Tot i això el dia no desmereix aquesta ascensió

 (Foto: Roger Segarra)




dissabte, 26 de juliol de 2008

Volcans de Mèxic: Malintzi, 4462 metres.

Cancún, mariachis, tequila i migdiada sota un cactus. Tòpics i imatges associats a Mèxic, un país immens que ofereix molt més que tot això. Per qui tingui la dèria de pujar muntanyes Mèxic és un país inacabable, amb l'afegit que moltes de les que pujareu seran volcans, alguns extingits i altres d'actius.

El primer objectiu, i per tal d'anar guanyant altura progressivament, és el Malintzi, un volcà de 4420 metres situat en un Parc Nacional que porta el mateix nom. És un cim molt concorregut i popular a Mèxic ja que no té cap dificultat més enllà de les derivades de l'altura i el temps que faci. A més, a les faldes del volcà hi ha un "centro vacacional" (on vam allotjar-nos) que permet dormir còmodament i preparar l'ascensió al cim. El centre es troba a 3082 metres, prop de la localitat de Huamantla, així que mentre dormim podem anar aclimatant per l'endemà.

 

Al parc trobarem cartells informatius de l'ascensió...


...i al dia següent iniciem el camí. Primer travessant boscos i més boscos.


El desnivell puja fort i l'altura es nota.


Conforme guanyem altura trobem cartells que dónen alguns consells. Sembla de lògica però cal entendre que és uan zona amb molt turista i sovint hi ha gent que tira amunt sense estar prou preparada. Ja sabem que al Pirineu també passa.


(Foto: Roger Segarra)


(Foto: Roger Segarra)

Quan sortim del tram de bosc arribem a una mena de prat on s'inicia el tram final de l'ascensió...


...que ens portarà al cim del Malintzi, a 4462 metres. Llàstima del dia. Tot tapat i no vam poder veure res.



diumenge, 20 de juliol de 2008

El Montarto d'Aran, 2830 metres.

El Montarto o Montardo d'Aran és un dels cims més coneguts i populars del Pirineu. A l'estiu, és una bonica ruta que en dos dies ens porta a un pic que és gran mirador sobre els cims, llacs i valls de la zona. A més, les rutes d'accés recorren el Parc Nacional d'Aigüestortes, amb la qual cosa l'espectacularitat de les vistes està garantida.

Aquest cop hem optat per pujar-hi per la banda de la Val d'Aran, així que deixem el cotxe al Pont deth Ressèc i iniciem el camí cap al refugi de la Restanca, on passarem la nit.


Des del Pont deth Ressèc el camí puja cap al Pontet de Rius. Fins aquí haurem recorregut una pista una mica pesada que es podem estalviar si volem pagar un taxi, ja que esl cotxes no poden passar. Ara prendrem un sender fins al refugi...


...on i arribem en poc més d'una hora. L'entorn del refugi és espectacular, i els guardes i el servei del refugi són excel·lents. Per mi és un dels millors del Pirineu, tant a l'estiu com a l'hivern, hi hagi poca o molta gent, sempre t'acullen bé. No es pot dir el mateix de tots els refugis, per desgràcia.


A l'endemà iniciem el camí pujant cap al coll de Güellcrestada seguint la traça del GR-11. També hi passa per aquí la "Carros de Foc" o travessa d'Aigüestortes, així que trobarem bastanta gent.


A mesura que pugem guanyem en vistes. La vall tan marcada del fons és la Vall de Rius, connexió cap a la Ribagorça des de la zona de la Restanca.


Pel camí trobem l'Estanh deth Cap de Port, des d'on ja veiem el coll que haurem de superar


Superat el coll de Güellcrestada continua el festival de vistes. A la foto següent, l'Estany de Monges i la Punta Alta (3014 metres).


 Poc a poc enfilem els darrers metres...


...fins que amb un dia esplèndid arribem al cim del Montarto d'Aran (2830 m.)


I des del cim, vistes espectacular garantides. A la foto, vista cap a l'Aneto, la marcada Vall de Rius (a la dreta) i a l'esquerra l'immens Estany de Mar amb la seva característica illa al mig.


I aquí un mapa de la ruta

(Font: pirineos3000.com)


dissabte, 12 de juliol de 2008

Tossa Plana de Lles, 2916 metres.

Tercera ascensió a un dels cims més alts i fàcils de la Cerdanya. Tot i la seva altura, la Tossa Plana de Lles és una ascensió còmoda i ràpida tant a l'hivern com a l'estiu, i permet iniciar-se en l'alta muntanya o en l'esquí de muntanya sense anar a buscar cims més compromesos.

La ruta clàssica s'inicia al refugi del Cap del Rec, des d'on un sender ens porta muntanya amunt. L'espectacle de vistes el tindrem a la nostra esquena, quan mirem avall cap a la plana ceretana. A la foto següent, un vista del Cadí pujant cap al refugi.


El camí va combinant trams de bosc amb altres de prats alpins o més dessolades. El cim de la Tossa Plana queda a l'esquerra de la foto, però està tapat...


Darrera nostre, la plana ceretana.


A mesura que guanyem altura l'ambient es torna més alpí. A les cotes altes farà fred tot i estar al juliol.


Prop del cim, encara trobem congestes de neu i tenim les primeres vistes sobre altres cims i llacs de la zona.


I finalment el cim de la Tossa Plana de Lles, a 2916 metres, on el mal temps no convida a estar-hi gaire estona.