Tuc de Ratera (2863 m.)

Considerat un dels cims més accessibles d'Aigüestortes, aquest qualificatiu de cap manera desmereix una visita al Tuc de Ratera. A cavall de la Val d'Aran i el Pallars Sobirà, l'ascensió per la banda pallaresa ens permet travessar el cor del Parc Nacional, amb vistes increïbles sobre els Encantats, una altra de les joies de la zona.

Arrenquem la marxa a l'estany de Sant Maurici (avui sí, hi hem pujat en taxi, que estem de vacances!) pel camí que voreja la presa. Guanyem altura entre boscos en direcció al Portarró d'Espot (on no hi arribarem) i el camí ens permet tenir una magnífica panoràmica sobre els Encantats i l'estany de Sant Maurici, potser les dos icones més conegudes del parc.

Més amunt ja veiem, a l'altra banda de la vall, les agulles d'Amitges, i el Tuc de Saboredo i el pic d'Amitges darrere seu, dos altres cims emblemàtics de la zona. També en aquella zona hi ha el refugi de mateix nom, que serà per on tornarem.

Breu parada per esmorzar a l'estany de les Obagues de Ratera i posem rumb directe cap al Port de Ratera, ara ja seguint les marques del GR11. Al fons, apareix l'objectiu del dia.

Arribem al port de Ratera i des d'allà ja només cal remuntar la part final del cim, mentre els núvols s'agafen amb força a la vessant nord una mica per sota nostre., cap a la banda de Colomèrs.

I al cap d'unes tres hores de camí, fem cim al Tuc de Ratera (2863 m.). De les dues puntes que té el cim, la de l'esquerra és un parell de metres més alta.

De nou baixem cap al port de Ratera i des d'allà seguim el camí de pujada fins a trobar el camí que, flanquejant la muntanya, travessa una tartera en direcció al refugi d'Amitges...

...des d'on prenem la pista forestal que baixa cap a l'estany de Sant Maurici...

...i on arribarem després de visitar la cascada de Ratera i tornar a veure, per darrer cop, la silueta dels Encantats.

I si voleu el track de la sortida, només heu de clicar aquí.

Tuc de la Cometa (2446 m.)

Situat al capdamunt de la vall d'Àssua, no és el punt més alt de la zona, però el fet  que des del cim de la Cometa puguem gaudir d'unes bones perspectives sobre les muntanyes veïnes de la Vall Fosca, ja fa que aquest cim sigui atractiu.

Per la cara oest, una llarga pista que gairebé arriba al cim ens hi porta des del poble de Pobellà (de fet hem vist ciclistes pujant per aquí), però nosaltres hem optat per pujar-hi per les antigues pistes d'esquí de Llessui, tancades des del 1987, i que avui en dia són de nou un espai de pastures pels ramats d'aquestes valls. Podeu arribar en cotxe (millor tot camí o tot terreny) fins a la cota 2000 de l'antiga estació, on romanen encara les restes del telecadira i altres instal·lacions, però podeu deixar-lo més avall si voleu fer més desnivell. 

Iniciem la ruta per la pista que dóna accés a l'antiga estació, fins que a la cota 1700, aproximadament, deixem la pista i comencem a tirar pel dret muntanya amunt, amb la vista posada en arribar a l'antiga estació. De lluny, la silueta inconfusible del Montsent de Pallars.

Arribats a l'antiga estació seguim de nou un tram de pista forestal, fins que veiem que, segons el track que seguim, la ruta comença a perdre altura cap a una cabana de pastors. Per no perdre desnivell, deixem la pista i enfilem amunt per un torrent sec, que més amunt ens porta directament a la carena.

I un cop a la carena, amplíssima, només cal seguir pel llom en direcció sud-est...

...per arribar al cim del Tuc de la Cometa (2446 m.), on el vèrtex geodèsic el trobareu de cap per avall.

Les vistes són amplíssimes en totes direccions. De tornada, anem seguint la carena...

...passant pel cim del Cap de la Muntanya de Seurí (o també "lo Tossal"), que amb 2494 metres és el punt més alt de la zona de les antigues pistes d'esquí.

Des d'aquest punt ja no hi ha pèrdua. Anem a buscar la línia de l'antic "telearrastre", que gairebé pujava fins al cim del Bony d'Altars...

...i el seguim pendent avall en direcció a l'estació.

La ferralla encara ho inunda tot. De veritat no es pot retirar?

I de nou amb vistes cap al Montsent i el seu veí Montorroio, anem pendent avall per retrobar de nou la pista que baixa al pàrquing.

I si voleu el track de la sortida, cliqueu aquí.

El Campirme (2632 m.)

No sé com devia anar això que fos Marta Ferrusola l'encarregada d'inaugurar el 1991 el refugi de la Pleta del Prat, als peus de l'estació d'equí de Tavascan. Segurament, el llavors convergentisme imperant va creure oportú que la "primera dama", concepte caspós com cap altre, del llavors President de la Generalitat i aficionat a la muntanya Jordi Pujol, fos la responsable de la solemne obertura.

A banda de tot aquest teatre, la veritat és que aquest refugi és una bona base d'operacions per conèixer aquesta zona de la vall de Mascarida i rodalies, i des del qual podem accedir a una bona quantitat de cims. A més a més, evidentment, dels serveis que ofereix a l'hivern com a base de l'estació d'esquí de Tavascan.

Des del refugi podeu posar rumb al Ventolau o el pic de la Coma del Forn, però avui nosaltres hem triat el Campirme, que té unes magnífiques vistes. L'itinerari arrenca del refugi per una pista forestal fins que agafarem un corriol que puja a tocar del barranc de Mascarida

...fins arribar a l'estany de Mascarida, el més gran de la zona, i a tocar del petit estany del Diable (els veieu a la foto següent). Des de l'estany guanyarem altura cap a un marcat coll...

...i accedim al llarg llom del Campirme...

...que sense pèrdua ens porta fins al cim, on trobarem un vèrtex geodèsic.

I a banda de les vistes trobareu tot de vestigis de la guerra civil: murs, posicions de tirador amb espitlleres, i pujant cap al cim tota un sèrie de cabanes de pedra seca.

I fetes les fotos, tornem per on hem vingut cap a al refugi de la Pleta del Prat. I si voleu el track de la sortida el teniu aquí.

El Pic de l'Orri (2436 m.)

Visible des de molts punts del Pirineu per les grans antenes que el coronen, fàcilment encertareu quin cim és el Pic de l'Orri. Un entorn humanitzat, certament, ja sigui per l'estació d'esquí de Port-Ainé a la cara nord o la d'esquí de fons de Sant Joan de l'Erm a la cara est, però que també permet caminar entre boscos o gaudir de la BTT pels quilòmetres i quilòmetres de pistes forestals que solquen aquesta muntanya. És un magnífic espai per iniciar-se en diversos esports de muntanya.

Hi havia pujat en bici, doncs, i també fent esquí de muntanya, però mai caminant. Avui, que el dia s'ha aixecat tapat, pensem que és una bona opció per fer-hi una ascensió ràpida des del refugi de les Comes de Rubió (a la foto) abans que es posi a ploure. No gaudirem de les vistes del cim, però descobrirem la muntanya.

Sortim del refugi de les Comes de Rubió, segurament una antiga casa d'obres i serveis de les explotacions forestals de la zona, i que està obert tot l'any, hivern i estiu. Hi arribareu des del poble de Rubió.

 

El camí transita per pistes forestals, tot i que si voleu podeu retallar-lo en algun punt pujant pel mig del bosc.

Guanyem altura i el bosc va desapareixent. Llàstima del dia perquè aquí les vistes ja comencen a ser espectaculars, amb grans panoràmiques cap a la banda de l'Alt Urgell.

Sortim de la pista i prenem un sender que ens fa guanyar altura a la part final...

...fins que entrem dins el domini esquiable de Port-Ainé, on la boira ja és considerable.

Fem cim al Pic de l'Orri, o Torreta de l'Orri, també, i confirmem que avui no veurem res, que hi farem. Almenys no ens hem mullat tot i l'amenaça de pluja.

Per baixar del cim farem una circular en direcció sud, fora de sender però seguint les fites que anirem trobant per la carena...

...i que ens permetrà descobrir antigues trinxeres de la guerra civil, quan el front es va establir a les muntanyes que toquen al Noguera Pallaresa...

Més avall la boira es va aixecant i anirem baixant per la carena, fins trobar la pista forestal que de nou ens portarà al refugi de les Comes de Rubió.

Una ruta d'uns quinze quilòmetres i uns cinc-cents metres de desnivell, apta per tothom, i que us podeu descarregar aquí.

"100 cims" de l'Empordà

Aprofitant uns dies d'estada a l'Empordà, hem combinat mar i muntanya per conèixer aquestes comarques que als de Ponent ens queden lluny. Tot i que esperàvem trobar més gent, suposo que la pandèmia ha regulat el turisme que altres anys assalta aquesta zona del país, i almenys hem trobat menys massificació per poder trescar per aquests cims.

El primer dels objectius ha sigut el Mont (1124 m.), destí verdaguerià on s'alça el santuari dedicat a la Mare de Déu del Mont. Tot i ser un cim emblemàtic de l'Alt Empordà, hem iniciat la caminada a tocar del poble garrotxí de Beuda, des d'on arrenquem per pista forestal...

...que al cap de pocs metres fa cap a un sender on trobarem els primers indicadors de la ruta. No és que l'estiu sigui la millor època per fer aquesta sortida (per la calor), però el fet de guanyar altura per dins del bosc fa que estiguem una mica protegits del sol. L'itinerari puja pel bosc de la foto fins a les antenes que veieu al mig de la carena, on hi ha el santuari.

Poc abans d'arribar al santuari de la Mare de Déu del Mont passem per l'antic monestir de Sant Llorenç de Sous, del que actualment se'n poden veure les restes...

 ...fins que al cap de poc arribem al santuari de la Mare de Déu del Mont.

 Fem la foto a la petita creu que marca el cim...



 ...o si ho preferiu us la podeu fer també amb l'estàtua de mossèn Cinto Verdaguer que trobareu aquí.

Com us deia, aquest és un indret verdaguerià, i al costat del bar del santuari hi trobareu l'habitació on s'allotjava Jacint Verdaguer, amb el mobiliari de l'època, i on va acabar d'escriure el seu poema "Canigó".

De baixada, tornem cap al monestir de Sous superant algun petit obstacle en el camí, ja que un conductor despistat s'ha sortit de la carretera caient sobre el camí d'accés al santuari. Per sort, ningú ha pres mal. Ara entenem l'anar i venir d'helicòpters que hem vist mentre pujàvem.

Per tal de fer un itinerari circular, des del monestir anem cap a la font de Roca Pastora (a la foto següent) seguint la carretera d'accés, fins que una mica més endavant prenem un camí que ens portarà als cartells que marquen el punt d'inici de la ruta, havent fet uns deu quilòmetres i mig i uns vuit-cents metres de desnivell. Aquí teniu un track que segueix la ruta que vam fer nosaltres, tot i que aquesta arrenca a Beuda.

El segon cim del tour empordanès l'hem anat a buscar al Baix Empordà, i hem optat pel clàssic castell del Montgrí, impressionant construcció que corona aquest petit massís. Només per les vistes i el castell, l'ascensió està justificada. Això sí, millor anar-hi d'hora per evitar la gentada que en horari "dominguero" sol pujar aquest fàcil cim.

Sortint del pàrquing on deixem el cotxe, i prenem un camí ample i evident que enfila directe cap al castell, que veieu al capdamunt de la muntanya...

...passant abans pel marcat coll de Santa Caterina, on hi ha aquesta creu. Pujant cap aquí també anireu trobant unes petites capelles.

La posició estratègica del Montgrí permet unes bones vistes sobre l'Empordà. És per això que el rei Jaume II va ordenar la construcció del castell a finals del segle XIII per tal de vigilar el Comtat d'Empordà, rebel davant l'autoritat que el Comtat de Barcelona anava guanyant entre els comtats catalans.

Des del cim també tindreu unes bones vistes sobre la Mediterrània i les illes Medes...

...i evidentment heu de visitar el castell i recórrer el perímetre de la muralla.

Acabada la visita i fetes les fotos, podem tornar pel camí per on hem pujat (amb marques del GR92) o bé baixar pel camí de Santa Caterina que també ens durà al punt de partida.

Una breu sortida que fareu en menys de dos hores, amb poc menys de cinc quilòmetres de recorregut i uns 270 metres de desnivell, i que podeu fer seguint aquest track.

La tercera parada empordanesa la fem a cavall de l'Alt Empordà i el Rosselló, per anar a pujar al primer cim destacat del "Pirineu" (si considerem que les muntanyes que arriben a la mediterrània formen par d'aquesta serralada, tema que sempre he trobat discutible), i que és el Querroig, de 672 metres d'altura.

Deixem el cotxe al coll dels Belitres, espai de memòria de l'exili republicà de 1939, on abans d'iniciar la marxa podeu veure encara l'antic edifici que marcava el pas fronterer, testimoni mut d'aquell exili, així com uns plafons instal·lats pel Memorial Democràtic durant la commemoració del 70è aniversari d'aquella desfeta.

A la foto següent podeu veure l'esmentat edifici, el memorial a l'exili que es va erigir aquí l'any 2009, i a dalt a la dreta el cim del Querroig.

(Foto: www.lonely-geographer.blogspot.com)

Iniciem la marxa en direcció a Ponent, inicialment per una pista forestal on trobarem altres plaques d'homenatge a l'exili republicà, els passadors, les Brigades Internacionals, restes dels búnquers construïts pels alemanys quan controlaven la frontera... realment un lloc ple d'història.

...fins que al cap de poc ja apareix davant nostre el Querroig, visible durant bona part de la jornada.

La pista acaba al coll de la Farella, on trobarem un pas canadenc, i allà prendrem el corriol que ens portarà fins al cim.

Arribem al coll que hi ha entre el castell del Querroig (el que compta pels "100 cims") i el vèrtex geodèsic que marca el Pic del Querroig (més baix), des d'on tenim bones vistes sobre les muntanyes de la Catalunya Nord.

 Des d'aquí, fem el que queda del camí fins a les restes del castell del Querroig (672 m.), on fem cim.

Originari del segle X, sembla que fou erigit com a lloc de control del comtat d'Empordà, un lloc clarament estratègic. A la foto següent podeu veure les poblacions de Portbou, l'Alt Empordà, a la dreta, i la de Cervera de la Marenda, el Rosselló, a l'esquerra. Ni França ni Espanya, Països Catalans!

Acabades les fotos, tornem al coll dels Belitres pel mateix camí. En total fareu poc més de vuit quilòmetres i uns 650 metres de desnivell. Aquí teniu un track per seguir aquesta ruta.

I per la darrera sortida, el mateix dia de tornar cap a casa, optem per la rapidíssima ascensió al Castell Saverdera o de Sant Salvador de Verdera. Des del monestir de Sant Pere de Rodes arrenca un camí que directament puja fins a castell. Nosaltres vam optar per pujar des del pàrquing cap a les restes del poble de Santa Helena (a la foto)...

...i des d'allà prendre un camí cap al coll del mosquit (on hi ha un pal indicador). Un cop al coll, cal que aneu a l'esquerra per trobar el camí que puja des de Sant Pere de Rodes, i arribar ràpidament al castell Saverdera (670 m.), amb unes vistes impressionants sobre la zona circumdant. A la foto següent, la badia de Roses gairebé a vista d'ocell.

 ...la clàssica imatge del monestir de Sant Pere de Rodes i el Port de la Selva...

...i mirant al nord apareix el cim del Querroig, que com us deia abans, és el primer cim destacat pujant des del mar.

Fem les fotos del cim...

 ...i sortim per la porta del castell per tornar cap a Ponent. Una ruta curta d'uns cinc quilòmetres i uns cent-setanta metres de desnivell.