Sortida a la zona d'Amitges per assolir el cim que porta aquest nom, el Pic d'Amitges, de 2850 m. He arribat a veure fins a dos o tres altures diferents per aquest cim, però com que la diferència és de +/- 1 metre, no cal discutir sobre qui la té més llarga. 2850 metres ja és una altura considerable.
Iniciem la sortida al pàrquing d'Aigüestortes per la banda d'Espot. Tot i ser ple mes de juliol, no hi ha massificació turística, cosa que s'agraeix quan visites el Parc Nacional. Precisament moltes de les converses d'avui han girat sobre algunes de les absurdes restriccions del parc, com per exemple no poder acampar però sí que hi puguin transitar els 4x4 que fan de taxi. Ja ho sabem, la gent del país també s'ha de guanyar la vida, però de vegades sembla que les normes les posin només per a uns.
Poc després de 45 minuts, primera parada a l'estany de Sant Maurici, on ja es comencen a veure alguns dels cims del parc. Comencem a pujar cap a Amitges constatant que enguany hi ha aigua per tot arreu.
Com es pot comprovar, era impossible fer una foto a la cascada de Ratera sense que la càmara quedés ben xopa. Baixava amb una força bestial, i enguany s'han activat torrents i barancs que feia anys que estaven secs. L'aigua sempre baixa per on ha de baixar (sembla allò de "be water, my friend")
Arribats a la "regió" d'Amitges, les agulles ens donen la benvinguda. Sóm impressionants.
Des del refugi, anem a buscar el millor pas per creuar l'estany gran d'Amitges, que es troba a l'inici de la valleta que puja cap al cim.
Pujant encara es troba força neu. Gairebé tot el Pirineu està igual a les cotes més altes.
Mireu sinó aquesta foto cap a la banda de Gerber, que al ser cara nord encara la conserva més. Per cert, qui veu el refugi?
Al cim del Pic d'Amitges, de 2850 m., just abans que comenci a tronar. No riurem tant quan ens mullem.
De baixada, res s'oposa al domini del Encantats. No són els més alts però sí els més bonics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada