La batalla de l'Ebre.14 itineraris en BTT.

El passat mes de juny vaig tenir el privilegi de ser un dels guanyadors d'un accèssit del premi Vèrtex a un recull d'itineraris excursionistes, i dic un dels guanyadors perquè per primer cop en les tretze edicions del premi es van reconèixer dos reculls d'itineraris. D'una banda el de la batalla de l'Ebre, i l'altre va ser el de David Claret "A peu de la Cerdanya a Barcelona. 25 excursions d'estació a estació de tren", on es proposen vint-i-cinc excursions que enllacen totes les estacions de la històrica línia ferroviària que porta de la capital del país a la Cerdanya.

Ambdues guies han estat editades a la col·lecció Azimut de l'editorial Cossetània, editorial vallenca que demostra any rere any que l'excursionisme és ben viu a casa nostra. Les col·leccions Azimut, Azimut comarcal (a peu o en btt) o la dels Senders de Catalunya no fan més que posar de manifest que al nostre país l'excursionisme caldria elevar-lo a la categoria d'esport nacional. Ja no pels milers de federats a la FEEC, sinó pels centenars de persones que inverteixen hores, temps, esforç, família... en fer un recull d'itineraris o ressenyar una ruta perquè els altres en gaudeixin, donant a conèixer un racó del país, un episodi de la història, o aquell espai natural que es troba lluny de la ciutat on vivim.

I amb els llibres damunt la taula de l'estudi, mentre en fullejo un dels exemplars, m'adono de la feina feta, de les hores passades, dels quilòmetres recorreguts...i que igual que jo i en David Claret hi hem invertit il·lusió i més il·lusió, segur que ara mateix, en algun lloc del país, algú ja està pensant en posar negre sobre blanc aquella ruta que acaba de descobrir o bé una altra que ha fet desenes de cops.

Potser sí que en temps de "tracks" i GPS els que encara escrivim guies excursionistes podem semblar uns romàntics del paper, però no és romanticisme el que ens motiva, sinó el fet de poder transmetre als demés les sensacions que hem tingut solcant amunt i avall un tros del país, ja sigui a peu, damunt la bici, escalant una paret o davallant un barranc. Lluny de la fredor de la pantalla de l'ordinador, cal reivindicar les guies excursionistes com una mostra més de la nostra cultura, com un exemple de la vitalitat de tots aquells que no pretenem res més que compartir la nostra dèria particular.

Espero que gaudiu fent les rutes tant com jo ho he fet preparant-les.

PD: Si voleu veure alguna de les rutes, remeneu a l'apartat "Llocs i activitats" d'aquest blog.

La vall d'Incles

Més enllà del soroll i les cues de les estacions d'esquí andorranes, el cert és que el "país dels Pirineus" guarda magnífics racons per descobrir. És el cas de la vall d'Incles, lloc que encara no coneixia i on ha valgut la pena anar-hi.

Iniciem la sortida amb l'objectiu d'assolir el pic de la Cabaneta (2818 m.), una ascensió fàcil però llarga, ja que cal remuntar la llarga, llarga pista que solca la vall abans de començar a guanyar altura.

 (Foto: Lo Folguereta)

El camí circula a tocar del riu d'Incles, que creuem per un pontet per començar a tirar amunt.

Tot i que el dia ha començat tapadot, sembla que vol obrir-se. Just al contrari del que van dir a la previsió meteorològica...

Creuat el riu, comencem a guanyar altura seguint el torrent de Sisqueró. Primer per unes pales entremig del bosc amb una neu crosta una mica emprenyadora. Esperem que més amunt estigui millor.

Finalment acaba el bosc i arribem a una zona més plana...

...que creuem en direcció al refugi de Sisqueró, un dels molts refugis lliures -i ben conservats- que hi ha a Andorra.

Un cop al refugi continuem guanyant altura per unes pales molt temptadores que hi ha darrera seu. Veiem traces de baixada -possiblement d'uns altres esquiadors que ens hem creuat- i creiem que anem en la bona direcció, així que cap amunt...

...però no ho tenim del tot clar, així que cal consultar el mapa i aclarir-nos amb el GPS. Error. ens hem equivocat amb el camí de pujada, i  caldrà replantejar-nos l'objectiu. D'altra banda, pel lloc d'on havíem de baixar de la Cabaneta -que veiem des d'aquí- tampoc hi ha molta neu. No passa res, passem al pla B i veiem al mapa la possibilitat d'anar al Pic de Sisqueró, que queda més a prop.

Enfilem la vall i veiem el cim al fons...

...on no sabem si podem arribar amb esquís ja que el camí ens porta directes cap a una aresta. Els deixem aquí i enfilem la darrera pujada...

...que farem a peu o intentarem amb esquís fins assolir l'aresta.

(Foto: Lo Folguereta)

A l'aresta veiem que el pas cap al cim no està en gaire bones condicions, així que decidim acabar aquí l'ascensió, gaudir de les vistes, i començar el descens.

Cap a la banda de França, unes magnífiques agulles. No en sé el nom.

Recuperem els esquís, foto de grup...

 (Foto: Col·lecció Roger Segarra)

i avall!

Les primeres pales, les millors, amb una neu transformada que es deixa esquiar força bé. Com xalem!

 (Foto: Emi Pardo)

(Foto: Col·lecció Lo Folguereta)

Baixant de nou cap a la zona de les pletes de Sisqueró, on hi ha el refugi. El riu dibuixa unes boniques formes en mig de la neu.

Enfilem de nou el bosc que baixa a tocar del torrent i un cop a la pista tocarà "remar" tot baixant cap al cotxe. Avui no hi ha hagut cim però ha estat una molt bona esquiada en una vall per descobrir.

El Montarenyo

El Montarenyo és un dels cims que s'alcen prop del port de Tavascan, en un dels racons del Pallars Sobirà que ara per ara tenen més neu. La nevada de fa un mes ens va fer creure que hi hauria neu per dies, i tot i que hi ha una bona base, caldria que nevés bastant més. Sembla que la meteo anuncia nevades pels propers dies... ja ho veurem.

Per tal d'encertar-la i trobar un mantell de neu suficient, anem cap al Montarenyo on sembla que no hi haurà cap problema perquè puguem esquiar. Des de les bordes de Quanca, cal agafar una pista forestal (llarga, llarga..) que ens porta en direcció a l'estany i el port de Tavascan. Per sort a la pista ja hi trobem força neu i només caldrà descalçar-nos els esquís per superar algun rierol.

De pujada podem gaudir de les vistes sobre el Montroig, el gegant de la zona, amb la seva característica canal entre dos dels seus cims. Aquest si que està ben carregat de neu!

La pista acaba a la cota 1800 (aprox.) i comencem a guanyar altura pels vessants de la muntanya. Ja veiem la primera pala seriosa del dia i traces d'ascensions i descensos anteriors.

Aquí hi trobem una senyal de la ruta dels "estanys de l'exili" (que va de Tavascan fins al port de Tavascan), i que recorre el camí que van seguir les persones que fugien de la guerra civil en direcció a França. Metafòrica senyal ja que sovint la memòria històrica ha estat tan enterrada com a la imatge, sinó més.

Anem guanyant altura i ja veiem el port de Tavascan, on no cal arribar-hi, per seguir pujant cap al cim.

Abans creuem l'estany del Port, ben gelat...

...per dirigir-nos cap a unes traces que veiem ben marcades en una canal. Aquesta canal es puja bé amb la neu assentada, però en cas que estigui inestable millor donar mitja volta ja que el pendent pronunciat pot fer que tot se'n vagi avall. Avui el risc d'allaus era de 2 sobre 5 en aquesta zona i la neu estava prou estable. Però cal anar sempre amb compte.

Em permeteu una foto artística?

Superada la canal arribem a tocar de l'estanyet de Montarenyo (2300 m. aprox), des d'on iniciarem la darrera pujada, ara ja obrint traça.

I finalment el cim del Montarenyo, de 2618 metres. Dia esplèndid amb una mica de vent al cim. Fins aquí han estat prop de cinc hores de pujada i 1300 metres de desnivell. No està mal...

Vistes cap al Montroig i cims propers.

I si voleu el track, només heu de clicar aquí

Bordes de Noarre

Avui hem intentat iniciar la temporada d'esquí de muntanya. Primer intent: anar a les antigues pistes de Llessuí, fallit per falta de neu. Segon intent: anar a l'estació de Tavascan i provar de fer el Campirme o la Coma del Forn, fallit perquè un senyor molt "simpàtic" ens fa fora muntat damunt d'una retrack dient-nos que estan treballant. Deu ser el sheriff local...

Per tal de no perdre el dia discutint i aprofitar el que queda, avui no farem cap cim ni gran travessa, sinó una excursió a les bordes de Noarre, un dels poblets que queden per la zona una mica lluny de tot arreu.

Iniciem la ruta al càmping de Graus...

...on trobem als únics habitants d'aquestes contrades. Tant els hi fa si plou, neva o fa sol.

Creuem el riu i ens endinsem en el bosc on el paisatge és totalment de postal d'hivern. Avui no esquiarem gaire, però és igual perquè estar immersos en aquest paisatge ja compensa.

Des del bosc tenim aquestes vistes cap als cims que envolten l'estany de Mariola. Si no m'equivoco, d'esquerra a dreta veiem la Roca Espana (2521 m.), el Pic de Mariola (2661m.), el Montarenyo (2618 m.) i el Roc de l'Estany Xic (2488 m.). Les cotes són del mapa ICC i en altres mapes (com el de l'Alpina) consten com més altes.

Sortim del bosc creuant de nou el riu...

...i arribem a les bordes de Noarre. No és ben bé un poble ja que aquest grupet de cases només es poblaven a l'estiu durant les feines ramaderes. Anant-hi a l'hivern s'entén molt bé que no hi visquessin, ja que la neu les deixa incomunicades.

A la foto següent, una foto del Montroig (2868 m.) des de Noarre. És el cim que queda al mig.

Anem cap als prats que hi ha damunt de Noarre per tal d'agafar un mica de velocitat...

...i avall!!

Avui fa molt vent a les cotes altes. Potser ja hem fet bé quedant-nos per aquí baix. A la foto, la Roca Espana.

I acabem la baixada a les bordes de Quanca, des d'on anirem baixant mig a peu mig esquiant fins al punt on hem deixat el cotxe.

Si voleu el track de la sortida el teniu aquí