Pic de la Coma del Forn

El que és bo es fa esperar, així que aquest any hem hagut d'esperar una mica per fer una bona esquiada, però realment ha valgut la pena. Sol, fred, neu recent caiguda i un cim més que esquiable. Aquesta bona combinació és el que ens hem trobat a la Coma del Forn, un dels cims que es poden fer a la zona de Tavascan.

La sortida s'inicia a l'estació d'esquí, on remuntarem breument una pista d'esquí de fons per després anar guanyant altura per la riba esquerra del torrent de Mascarida.

Mirat enrrera apareix el Pic de Certascan (a l'esquerra de la foto), un dels grans cims de la zona, avui ben nevat.

La primera hora d'ascensió la fem a l'ombra, i avui el fred es fa notar. Al sol, les coses canvien i la temperatura és molt més agradable. Una mica de vent per refrescar l'ambient i un cel ras acaben d'amanir el dia.

L'ascensió continua cap a l'estany de Mascarida...

...ben colgat per la neu, i que ens indica que ja hem fet una mica més de la meitat de la pujada fins al cim. A tocar de l'estany, veiem el coll del Campirme (a l'esquerra de la foto), que porta al cim del mateix nom. Sembla que avui hi ha pujat poca gent perquè el vent ha fet de les seves i la carena del Campirme està ben pelada.

(Foto: Jacint Millat)

De pujada, a l'horitzó, apareix la Pica d'Estats, i a la dreta de la foto el marcat Pic de Baborte.

Seguim pujant...

...amb alguna paradeta per prendre l'aire...

(Foto: Jacint Millat)

...i encarar les darreres rampes.

Ja veiem el cim i les traces dels que han iniciat la baixada. Avui la neu està fantàstica per llençar-s'hi sense por!

Darres metres de la pujada...

...i finalment el cim del Pic de la Coma del Forn (2685 m.). Treiem pells, ajustem esquís...

...una ullada cap a l'Aneto, a l'horitzó...

...i avall!

De pujada hem estat unes tres hores (parades incloses), amb uns mil metres de desnivell, i de baixada a l'estació una hora i mitja aproximadament. Aquí us deixo un track de la sortida d'un dels companys del grup. Però aneu amb compte perquè el retorn no el fa pel mateix lloc de pujada (que seria la ruta normal al cim) sinó que baixa per la marcada "canal de les Bruixes", que cal afrontar amb neu estable i amb un bon nivell d'esquí. Us deixo una foto de la canal perquè decidiu vosaltres mateixos. Bona esquiada!

(Foto: Jacint Millat)

Via ferrata Urquiza - Olmo (K5)

La serra del Montsec concentra bon part de les ferrates que hi ha a les terres de Ponent, i des de l'aparcament situat a tocar de l'ermita de la Pertusa podem accedir a algunes de les més conegudes. La via ferrata Urquiza - Olmo remunta el barranc de la Pardina i va ser oberta l'any 1997. L'any 2011 es va ampliar el recorregut d'aquesta ferrata i, al costat de la ferrata "Feliz Navidad" (que en algunes webs consta com la més difícil de l'estat espanyol) trobarem el tram nou de la Urquiza Olmo.

Iniciem el camí cap a la ferrata seguint les marques del GR1 fins que trencarem a la dreta per anar en direcció al barranc de la Pardina.

Al llarg de la ferrata i de l'aproximació trobarem uns senyals en forma de cercle blanc-i-vermell per tal de seguir l'itinerari correcte. El dia s'ha aixecat boirós i no sabem si la humitat ens possibilitarà poder posar-nos a la ferrata. Per sort, a mesura que anem avançant va sortint el sol. Unes fotos jugant amb els filtres...

...i altres de més naturals...

En uns 40 minuts d'aproximació arribem al peu de la via, ens equipem i amunt. Comencem a remuntar els primers trams de la ferrata, que circulen per la cascada Sílvia (ara ben seca)...

 (Foto: Roger Segarra)

...i ens permeten arribar a la "Feixa del Ciclista", tram de la via que ens ofereix les primeres vistes aèries cap al Montsec de l'Estall encara rodejat de la boira.

El següent pas correspon a la "Cascada Federica", potser el més bonic d'aquest tram de la ferrata, i on trobem algunes de les característiques grapes d'aquesta part del recorregut.

 (Foto: Roger Segarra)

Acabat el tram de la "Federica", acabem amb el recorregut clàssic de la Urquiza - Olmo. Seguim remuntant el barranc de la Pardina per trobar el tram nou que us comentava i que és molt més difícil del que hem fet fins ara.

La primera part del tram nou s'inicia amb unes cadenes que remunten una part groguenca i sorrenca de la paret en direcció als sostres que veieu a la foto.

  (Foto: Roger Segarra)

El pas més "divertit" abans de situar-nos sota el sostres són les "escales de Sant Jordi", pas segur però aeri amb ganes, que farà que ens haguem d'estirar de cames per tal de poder col·locar els peus amb seguretat.

  (Foto: Roger Segarra)

Col·locats sota el sostre, es moment de valorar forces. Si anem fluixos de braços, cansats o simplement no ho veiem clar, és hora de treure la corda perquè ens assegurin des de dalt. Igualment en aquest tram de la ferrata la corda és important per si creieu que heu d'abandonar-la. No està de més portar-la per si de cas.

  (Foto: Roger Segarra)

Just damunt del primer sostre trobarem un petit espai per descansar on hi ha també el llibre de la via per deixar constància del nostre pas.

A partir d'aquest punt entrem en els darrers 20 metres de la ferrata, on haurem de superar un pas desplomat on cal arribar en condicions. En cas de no veure-ho clar, millor que us passin una corda per dalt i evitar- nos ensurts, ja que aquí el "vol" està garantit.

Foto final de la ferrata...

 (Foto: Col·lecció Roger Segarra)

...i retorn a peu cap al cotxe. També tenim l'opció de seguir la línia de ràpels que ens retornarien al primer tram de la ferrata, però preferim tornar caminant tot gaudint de les vistes sobre el Montsec.

La Mola de Colldejou i la Serra de Llaberia

Tot i que la primera nevada d'aquesta temporada ja ha caigut, no veiem gaire clar que sigui el moment de fer la primera sortida d'esquí de muntanya. En mig d'aquest pont de desembre, la neu que queda es concentra en algunes zones de la Val d'Aran, l'Alta Cerdanya i el Pallars Sobirà, i això significa que els més neguitosos per lliscar sobre els esquís es llençaran a la conquesta d'aquests territoris.

Com que no tenim pressa per començar a esquiar decidim que ja hi haurà temps, així que seguirem fent cames per alguna zona del país. El lloc triat, entre les muntanyes del Baix Camp i la Ribera d'Ebre, el coneixíem poc, així que aquesta sortida es permetrà explorar-lo per poder tornar-hi més endavant.

Iniciem la ruta al poble de Colldejou...

...per ascendir en primer lloc al cim més emblemàtic de la zona, la Mola de Colldejou, que es deixa veure als pocs minuts de començar a caminar.

Després d'un tram per un bosquet espès, la roca guanya la partida quan comencem a guanyar altura...

...amb vistes espectaculars sobre el parc eòlic del Collet dels Feixos...

...i roques d'equilibris estranys.

Davant nostre apareixen les parets que defensen el cim. Trobar el pas és fàcil, ja que seguirem les marques del GR7...

...fins arribar al castell que corona el cim de la Mola de Colldejou (922 m.). Segons hem llegit, les restes corresponen a una torre d'observació dels carlins, tot i que podria ser anterior.

Deixem el cim de la Mola i marxem en direcció a la veïna Serra de Llaberia, on hi arribarem després de remuntar un bosquet amb un marcat pendent.

Del capdamunt de la serra, vistes espectaculars cap a la Mola de Colldejou...

...avui molt concorreguda, i és que tot i ser desembre fa un temps de primavera.

Vista panoràmica de la Mola de Colldejou i el poble als seus peus.

Fem el primer cim de la Serra de Llaberia, la Miranda (918 m.), pràcticament en línia recta amb el cim de la Mola...

...i on hi ha aquest immens radar meteorològic.

Davant nostre queda tota l'aresta de la Serra de Llaberia, que anirem seguint...

...fins arribar al tercer cim de la jornada, la Punta dels Frares, coronada per una creu, de 909 metres d'altura.

Abans de perdre altura, seguirem cap al Cavall Bernat, la punta que veieu a l'esquerra de la foto.

Amb la vista frontal sembla difícil... 

...però una esquerda entre les dues parets permet pujar-hi amb relativa facilitat. La ressenya ens indicava passos de III grau, però creiem que és una mica exagerat. A més hi han instal·lat una cadena per facilitar l'ascensió. Això sí, aneu amb compte amb les pedres.

Fem cim al Cavall Bernat (840 m)...

...i desfem el camí cap al coll.

Fet el darrer cim de la jornada, ja només quedarà tornar de nou al poble de Colldejou seguint les marques del PR-C 96...

...gaudint de la curiosa (i immensa) flora local!

I si voleu el track de la ruta, el podeu descarregar aquí