Un tomb per Montserrat. Sant Jeroni.

No és perquè sigui setmana santa ni per cap revelació divina, sinó més aviat perquè després de tants anys pujant muntanyes encara mai havia anat a Montserrat a fer cap excursió... o sigui que després de barallar diverses opcions decidim acostar-nos a aquesta muntanya típica i tòpica de l'excursionisme nacional i anar-hi, almenys, un cop.

Per tal de fer-nos una idea general optem per ascendir al cim més alt de Montserrat, el cim de Sant Jeroni, que amb 1236 metres ofereix unes bones vistes de les terres del voltant i d'altres agulles montserratines. Sortim del monestir mateix, avui molt concorregut per ciclistes, corredors, excursionistes i devots de la Moreneta, des d'on cal anar a buscar el camí vell de Sant Jeroni. Segons llegim a la guia per arribar al cim haurem de pujar una mica més de 1300 esglaons, ja que el camí en gran part està cimentat i s'hi han fet esglaons per facilitar el pas.

Des del monestir cal seguir unes marques de GR (per aquí passen el GR-4 i el GR-172) en direcció a la "Plaça de Santa Anna", que no és cap plaça, sinó una cruïlla de camins. Conforme anem pujant veiem les primeres agulles montserratines...

El monestir va quedant avall...

...i més agulles cap amunt.

Aquesta que veieu a la foto té el curiós nom de "la panxa del bisbe", fent bona la imatge típica del bisbe gras que peta. No sé qui li va posar el nom però no deixa de tenir gràcia aquest nom en un indret de referències tan catòliques.

Prop del cim, un curiós "camp de fites" on sembla que tothom que puja vol deixar rastre de l'ascensió. 

El darrer tram fins al cim, on trobem de nou les escales (i ara amb barana i tot). Si no hi fossin arribaria aquí la meitat de gent. D'acord que tothom pot anar a la muntanya, però segons quines actuacions fan més mal que bé!

I finalment, el cim de Sant Jeroni, de 1236 metres. Hi ha una mena de balconet i una taula d'orientació.

Les vistes, això sí, són espectaculars. Al fons de la foto es veu la zona del Puigmal, al Pirineu...

...i des d'aquest punt també tenim bones vistes de les agulles de la zona. És ben curiosa la història d'aquest cim, ja que el seu entorn ha patit mil i una modificacions de la mà de l'home, o sigui que potser és ara quan conserva el seu aspecte més natural dels darrers dos-cents anys.

Desfem el camí i iniciem el retorn cap al monestir baixant ara pel camí nou de Sant Jeroni, més accessible als turistes i per tant més ple de gent. En alguns trams hi ha alguna zona boscosa que ens permet protegir-nos del sol, que avui es deixa notar.

Mirant enrere veiem l'antena repetidora que hi ha al Mirador del Moro, i que queda just al damunt de la paret de Sant Jeroni (a l'altra banda de la muntanya), una de les més conegudes de Montserrat. L'antena està situada en el que havia estat l'estació superior d'un antic telefèric.

 Tot baixant arribem a una altra zona d'agulles, on destaca la que teniu a la part dreta de la foto, el conegut Cavall Bernat de Montserrat.

A la foto següent hi podreu veure alguns escaladors, però el que és curiós d'aquesta agulla és l'origen del seu nom. Sembla que originalment no es deia així sinó "Carall Trempat" i sí, fa referència al que tots esteu pensant, ja que la forma que té parla per si sola. No és l'únic "carall" que hi ha als Països Catalans, ja que en trobem altres exemples a  Eivissa o al Camp de Tarragona, però sembla que "Carall Trempat" era un nom massa irreverent per Montserrat. El que no es pot negar és que l'agulla és espectacular.

I després de passar pel Pla de les Taràntules (n'hi ha per aquí?) enfilem la baixada final cap al monestir, on posarem punt i final a aquesta primera sortida a Montserrat.

Els graus d'Escaladei

No el coneixem tant com el Montsec o la serra de Prades, però relativament a prop també tenim una altra muntanya de la que podem gaudir: la serra del Montsant. A tocar de les Garrigues però totalment inclòs a la comarca del Priorat, el Montsant ofereix excursions aèries i amb vistes d'àguila sobre les terres veïnes, ja que els característics "graus" d'aquesta muntanya es superen amb una petita grimpada o, els més complicats, amb passos més o menys equipats, fàcils, però no aptes pels que tingueu vertigen o us impressionin les altures.

Avui hem anat cap als graus d'Escala Dei (o Scala Dei, no ho tinc clar) que es situen just darrera de l'antiga Cartoixa -ara en runes- del Priorat. De tot el conjunt, el millor és el lloc on està situat, un petit racó de les valls del Montsant que donen a la cartoixa un marc incomparable.

Iniciem la sortida al mateix pàrquing de la Cartoixa, des d'on anirem guanyant altura. A la foto, la part de dalt de la façana neoclàssica i els característics graus del Montsant.

El camí puja suaument per començar...

...anem deixant enrera Escaladei...

...fins arribar al primer lloc que visitarem avui: l'ermita de la Pietat, un immens edifici mig en ruïnes que antigament havia estat relacionat amb la Cartoixa d'Escaladei.

(Foto. Lo Folguereta)

Continuem muntanya amunt fins a creuar una pista forestal des d'on ja intuïm on es troben els primers graus que haurem de superar. Ens ho mirem i amunt!

Conforme puja el camí ja trobem les primeres grimpades i també els primers passos aeris del sender. El Montsant és una immensa balconada.

(Foto: Rosa Millà)

 A tocar de la part superior de la muntanya trobem una de les balmes que visitarem avui. La Cova Roja, que té aquest nom pel característic color de la terra del Montsant.

 (Foto: Rosa Millà)

En aquesta cova s'hi practica l'escalada, però a jutjar pel sostre on estan penjades les cintes, podem assegurar que no són vies fàcils precisament...

Nosaltres avui no farem cap via perquè no tenim temps (és broma, és clar), així que ens fem una foto i continuem sender amunt...

...que ara guanya en vistes conforme ens apropem al primer dels graus que haurem de superar.

El primer pas divertit de la jornada és el del Grau de l'Escletxa, anomenat així perquè ens hem d'endinsar en l'escletxa que veieu a la foto i sortir-ne per la part superior. És estret, però es pot passar.

Un cop a l'altre costat seguim pujant amunt. Trobem una sirga metàl·lica per ajudar-nos. No és difícil però el pas és aeri ja que forma una mena de canal que et porta barranc avall...

(Foto: Roger Segarra)

...però ja veieu que aquest parell pugen ben contents!

Poc després una curta grimpada ens porta al punt més alt on arribarem avui...

(Foto: Rosa Millà)

 ...la Punta del Cairat (950 metres), des d'on gaudim d'unes vistes espectaculars sobre el Priorat i les serres de la Fatarella, Cavalls, els Ports de Beseit, Móra d'Ebre, Flix...

La foto al cim no pot faltar!

A partir d'aquí comencem a baixar per una aresta que també ens ofereix unes bones vistes, per anar en direcció a la Cova dels Lladres, una altra de les que visitarem avui.

A la foto següent, arribant a la Cova dels Lladres, una altra gran balma del Montsant.

(Foto: Lo Folguereta)

Des de la cova, anirem baixant sender avall fins a trobar la pista forestal que coincideix amb el GR-171, que seguirem durant una estona superant "obstacles imprevistos"...

 (Foto: Lo Folguereta) 

...que sorprenen els pocs excursionistes que ens hem trobat avui.

Abandonem la pista i després d'endinsar-nos en camps de conreu abandonats (sort del GPS!) arribem a la part més impressionant del recorregut. Quan ja esperàvem no trobar cap més pas entretingut, arribem al Grau de la Guineu, el més vertical i aeri de la jornada.

És un pas de II grau i hi trobarem un cable metàl·lic per ajudar-nos. No és difícil, però sí aeri i exposat, així que aneu amb compte!

(Foto: Lo Folguereta)

Superat el pas, arriba la part més monòtona de la sortida. A més, la calor avui es fa notar... sort de les vistes que ens ofereix el Montsant.

Un altre lloc curiós de la jornada: el Tormo del Frare, una immensa roca d'arenisca vermella amb algunes petites balmes que ha estat aprofitada pels pagesos de la zona per guardar-hi eines i material. Un autèntic magatzem natural. Ens hi enfilem al capdamunt perquè és ben curiosa i té unes bones vistes.

Ja a tocar de la carretera anem trobant els característics camps de vinya prioratins...

...que ens acompanyaran fins a la tornada a la Cartoixa d'Escaladei. En total han estat unes 7 hores de camí (comptant les parades, sinó es pot fer amb menys temps) que ens han portat per aquestes solitàries terres del Montsant en un magnífic i calorós dia de primavera.

(Foto: Roger Segarra)

Nota important: Nosaltres vam baixar la ressenya de http://www.engarrista.com/content/view/523/76/, on també trobareu el track pel GPS. Sense track hi ha algun lloc on és fàcil perdre's i anar camí avall cap a algun altre poble enlloc de tornar a Escaladei, o sigui que millor descarregar-lo.

Gràcies a tots!

I finalment ahir la Sala Montsuar de l'Institut d'Estudis Ilerdencs va acollir la presentació de la guia "La batalla de l'Ebre, 14 itineraris en BTT" de la que ja fa dies que us en parlo. Gràcies a tots els que vau decidir dedicar la tarda de divendres a escoltar-me una estona i pels que no vau poder venir, quan vulgueu us explico de què va tot això!

Vam estar explicant el perquè de la guia, veient fotos de les rutes i -amb el permís del públic- una breu narració de la batalla de l'Ebre. M'agrada parlar del tema, però us prometo que ho vaig fer perquè s'entengui millor aquest còctel d'història i BTT.

Ara us toca a vosaltres baixar cap a l'Ebre i provar alguna de les rutes que proposo. Us hi animeu?

A la foto, un moment de la presentació.

(Foto: Ferran Salguero)

 Al final, la part més divertida, firmar llibres pels amics!

 (Foto: Esther Sancho)

I una foto especial, la dels membres del National Clarion Cycling Club, als qui va dedicada la guia. Membres d'aquest grup ciclista van anar de Glasgow a Barcelona, recollint fons per la causa republicana i per formar part de les Brigades Internacionals.

 (Foto: autor desconegut)

Esquiada (per posar-li un nom) a la Vall de Manyanet

Sol i dia esplèndid. Es preveu una magnífica jornada d'esquí. El lloc triat, la vall de Manyanet, i l'objectiu, el Pic de Pallassos, de 2772 metres. Així, enfilem cap a Senterada, d'allà cap a Xerallo i després carretera amunt fins al petit poble de Manyanet, on ja per pista -a estones amb neu- anem pujant, pujant per trobar la neu contínua i calçar-nos els esquís. Intentem guanyar terreny amb el cotxe per evitar anar a peu per la llarga pista fins que... clavada i final de trajecte.

(Foto: Jacint Millat)

Ara ja sabem que toca. Intentar treure el cotxe. Les càmeres de Club Alpí Bell-lloc Televisió van captar els millors moments, que aquí podeu veure...

Un cop solucionat el tema, ens carreguem els esquís a l'esquena i comencem a caminar per la pista. Encara falta perquè ens els puguem calçar.

La pista va guanyant altura fins que en un revolt ens trobem les restes d'una allau d'impressionants dimensions. Sembla que l'hagin traçat amb una "retrack" ja que s'assembla a una pista d'esquí... però no ho és. Impressionant la força de la natura!

Travessem l'allau tot preguntant-nos si el "parte" d'allaus del meteocat l'haurà encertat. Durant la setmana ha anat pujant la temperatura i els efectes comencen a ser ben evidents.

Aquí podeu veure les grans dimensions de l'allau, que ha baixat d'allà dalt de tot fent una mena de "tobogán".

Continuem amunt la ja veiem l'entrada a la vall...

...quan ens topem amb una altre caprici de la natura. No només ha fet calor aquesta setmana, sinó que el vent també ha fet de les seves i ens planta just al davant una gran cornisa d'uns tres metres d'altura.

Mirem de superar-la per l'espai que queda amb la paret. La neu es veu prou consistent i ens permetrà fer una mica d'escaleta.

(Foto: Lo Folguereta)

 Amunt, amunt!

(Foto: Roger Segarra)

Superada la tercera sorpresa del dia, encetem -per fi- l'esquiada a la vall de Manyanet. Veiem, lluny, el Pic de Pallassos (2772 m.) que està clar que avui no farem. És tard. Tercer intent a aquest cim. Caldrà tornar-hi.

Tot i això decidim remuntar fins al final de la vall ja que les vistes són espectaculars i cal aprofitar el dia.

 Anem trobant els cartells que a l'estiu indiquen els camins de la zona, ara colgats de neu.

I quan creiem que al menys podríem arribar al final de la vall, un sospitós "creck" de la neu repetit diverses vegades ens fa veure que avui no és el millor dia per estar per aquí. Així que decidim fer mitja volta i amb vistes cap a la Pica Cerví (2753 m.) iniciem el curt descens cap a l'inici de la vall.

(Foto: Roger Segarra)

 Superem de nou la cornisa, trobem l'allau gran (fixeu-vos quines formes ha traçat la neu, increïble!)

I anem tornant cap al cotxe en el que ha sigut una  jornada d'esquí "diferent"...

...però ja se sap que a la muntanya de vegades cal saber renunciar per poder tornar un altre dia.

Presentació de "La batalla de l'Ebre, 14 itineraris en BTT"

I aquí teniu la invitació per venir el proper dia 14 de març a l'Institut d'Estudis Ilerdencs de Lleida, on farem la presentació de la guia excursionista recentment publicada. Us hi esperem!