dijous, 17 d’abril de 2014

Un tomb per Montserrat. Sant Jeroni.

No és perquè sigui setmana santa ni per cap revelació divina, sinó més aviat perquè després de tants anys pujant muntanyes encara mai havia anat a Montserrat a fer cap excursió... o sigui que després de barallar diverses opcions decidim acostar-nos a aquesta muntanya típica i tòpica de l'excursionisme nacional i anar-hi, almenys, un cop.

Per tal de fer-nos una idea general optem per ascendir al cim més alt de Montserrat, el cim de Sant Jeroni, que amb 1236 metres ofereix unes bones vistes de les terres del voltant i d'altres agulles montserratines. Sortim del monestir mateix, avui molt concorregut per ciclistes, corredors, excursionistes i devots de la Moreneta, des d'on cal anar a buscar el camí vell de Sant Jeroni. Segons llegim a la guia per arribar al cim haurem de pujar una mica més de 1300 esglaons, ja que el camí en gran part està cimentat i s'hi han fet esglaons per facilitar el pas.


Des del monestir cal seguir unes marques de GR (per aquí passen el GR-4 i el GR-172) en direcció a la "Plaça de Santa Anna", que no és cap plaça, sinó una cruïlla de camins. Conforme anem pujant veiem les primeres agulles montserratines...



El monestir va quedant avall...


...i més agulles cap amunt.


Aquesta que veieu a la foto té el curiós nom de "la panxa del bisbe", fent bona la imatge típica del bisbe gras que peta. No sé qui li va posar el nom però no deixa de tenir gràcia aquest nom en un indret de referències tan catòliques.


Prop del cim, un curiós "camp de fites" on sembla que tothom que puja vol deixar rastre de l'ascensió. 

El darrer tram fins al cim, on trobem de nou les escales (i ara amb barana i tot). Si no hi fossin arribaria aquí la meitat de gent. D'acord que tothom pot anar a la muntanya, però segons quines actuacions fan més mal que bé!


I finalment, el cim de Sant Jeroni, de 1236 metres. Hi ha una mena de balconet i una taula d'orientació.


Les vistes, això sí, són espectaculars. Al fons de la foto es veu la zona del Puigmal, al Pirineu...


...i des d'aquest punt també tenim bones vistes de les agulles de la zona. És ben curiosa la història d'aquest cim, ja que el seu entorn ha patit mil i una modificacions de la mà de l'home, o sigui que potser és ara quan conserva el seu aspecte més natural dels darrers dos-cents anys.






Desfem el camí i iniciem el retorn cap al monestir baixant ara pel camí nou de Sant Jeroni, més accessible als turistes i per tant més ple de gent. En alguns trams hi ha alguna zona boscosa que ens permet protegir-nos del sol, que avui es deixa notar.


Mirant enrere veiem l'antena repetidora que hi ha al Mirador del Moro, i que queda just al damunt de la paret de Sant Jeroni (a l'altra banda de la muntanya), una de les més conegudes de Montserrat. L'antena està situada en el que havia estat l'estació superior d'un antic telefèric.


 Tot baixant arribem a una altra zona d'agulles, on destaca la que teniu a la part dreta de la foto, el conegut Cavall Bernat de Montserrat.


A la foto següent hi podreu veure alguns escaladors, però el que és curiós d'aquesta agulla és l'origen del seu nom. Sembla que originalment no es deia així sinó "Carall Trempat" i sí, fa referència al que tots esteu pensant, ja que la forma que té parla per si sola. No és l'únic "carall" que hi ha als Països Catalans, ja que en trobem altres exemples a  Eivissa o al Camp de Tarragona, però sembla que "Carall Trempat" era un nom massa irreverent per Montserrat. El que no es pot negar és que l'agulla és espectacular.


I després de passar pel Pla de les Taràntules (n'hi ha per aquí?) enfilem la baixada final cap al monestir, on posarem punt i final a aquesta primera sortida a Montserrat.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada