dissabte, 17 d’octubre de 2020

Els "Cavallets del Vent" (2a part). Per l'Alt Berguedà.

Dos anys després de la primera volta dels "Cavallets del Vent" (és a dir, més o menys la meitat de la mítica travessa dels Cavalls del Vent), tornem cap al Berguedà per fer la part que ens quedava pendent.

Deixem el cotxe prop del poblet de Gréixer, al pont de Sant Natzarí, i comencem a caminar seguint la ruta marcada dels Cavalls del Vent en direcció al refugi del Rebost. Els colors de la tardor ens acompanyaran tot el camí, i és que la veritat els boscos estan espectaculars.


En unes dues hores de camí ens plantem al refugi del Rebost, potser un dels més bonics que existeixen. Talment sembla una casa sortida d'un conte, i la simpatia dels guardes ajuda a que per curta que sigui l'estada s'hi estigui bé. Només hi he passat un parell de cops, no hi he dormit, però són molt atents. Caldrà tornar-hi.


 
I ja no parlem de les vistes que hi ha des de la terrassa. Són d'allò més espectaculars, i podem gaudir de l'espectacle de veure dos de les  grans muntanyes del prepirineu català: el Pedraforca i el Cadí. Brutal.

Continuem la ruta guanyant desnivell cap al proper objectiu, el collada de Comafloriu. De pujada, ja trobem la primera neu, i és que les nevades dels darrers dies i el fred posterior, fa que aquesta tardor la neu hagi arribat abans del que és habitual.

Més amunt, la Tosa d'Alp (2537m.), on hi ha el refugi on passarem la nit i el primer cim que farem durant aquesta travessa.



Arribem al coll i continuem amunt cap al refugi...

 

 


...on hi arribem en unes dos hores i mitja des que hem sortit del refugi del Rebost. Aquest refugi és el Niu de l'Àliga, i la veritat és que l'única cosa que val la pena són les vistes, perquè com a refugi deixa bastant que desitjar. El menjar, horrible, tot precuinat, reescalfat o de pot; ens van exigir pagar només entrar, quan encara no ens havien donat ni la bona tarda; el "guarda", en fi... un noi argentí que no era precisament el rei de la simpatia, i que va posar música a tot volum -sense preguntar si algú li molestava- durant tota l'estada, fins i tot la sentíem quan ja érem al llit. 

Realment no s'entén que un refugi que està en un lloc espectacular estigui gestionat com el cul. Així de clar us ho dic, i penso que desmereix la bona feina que fan tots els altres refugis de la ruta dels Cavalls del Vent. No sé si han canviat de guarda o què ha passat, però no recordava que el lloc fos tan horrible des que hi vam dormir fa uns anys quan vam fer la Cavalls.

 
 Aprofitant la ubicació, fem cim a la Tossa...

 
...i gaudim de les vistes cap a la Cerdanya i el Puigmal. Va nevar, sí, però sembla que el vent s'ha endut pràcticament tota la neu.
 

 
 
 
L'endemà ens posem en marxa després d'un altre "deliciós" àpat d'aquest refugi (el cafè amb llet de l'esmorzar servit en un vas de cartró us pot ajudar a veure quin és el nivell), i iniciem el camí perdent desnivell. El proper objectiu és arribar a les Penyes Altes del Moixeró (2276 m.) per fer el segon cim d'aquesta travessa.
 
 
Al moure'ns per la cara nord, anem trobant bastantes congestes de neu. S'hi pot passar bé, però cal anar amb compte perquè s'ha endurit i pot ser perillosa.
 

 
 I en un parell d'hores i mitja des que hem sortit del Niu de l'Àliga, arribem al cim de les Penyes Altes del Moixeró (2276 m.). Darrera nostre la Tosa d'Alp...

 
...i per davant el camí que encara ens queda, amb el Pedraforca i el Cadí com a teló de fons.


 Comencem a perdre altura fins arribar al collet Raset, on hi ha el camí que a través de la canal de la Sep baixa fins a Gréixer. En cas que vulgueu retallar el recorregut, aquí teniu una escapatòria.

Nosaltres, però, continuem endavant deixant enrere les Penyes Altes...

...fins arribar al coll de Moixeró, on comencem la baixada cap al refugi Sant Jordi.

I com ja heu vist que en aquest escrit hem parlat molt de refugis, deixeu-me parlar del refugi Sant Jordi. És, en tots els sentits, un refugi excel·lent. Uns guardes que es creuen la seva feina i que, malgrat els anys que ja tenen aquestes parets, s'esforcen per oferir el millor dels serveis. Per no parlar dels plats que ofereixen, que podria ser l'enveja de qualsevol restaurant. Si a això li sumeu el seu emplaçament, en mig d'un bosc màgic, ja no teniu excusa per no anar-hi almenys un cop.

Fins al Sant Jordi hi arribarem en unes cinc hores des que hem iniciat la marxa. Des d'aquí anirem seguint les marques de la Cavalls i del GR 107, travessant boniques zones boscoses fins al coll d'Escriu...

...des d'on en forta baixada arribarem fins al poblet de Gréixer, girant la vista cap a les parets del Moixeró per acomiadar aquests dos dies de travessa.


 I si voleu els tracks de la sortida, cliqueu aquí pel tram Gréixer - refugi Rebost - refugi Niu de l'Àliga, i aquí pel tram Niu de l'Àliga - Penyes Altes - Refugi Sant Jordi - Gréixer.


Cap comentari:

Publica un comentari