Les escales del congost de Mont-rebei

El congost de Mont-rebei és una de les clàssiques sortides que podem fer a la Serra del Montsec, i possiblement una de les més espectaculars. Un dels al·licients del congost, a banda del camí excavat a la roca, és que tenim l'oportunitat de visitar un dels pocs congostos que no han estat alterats amb carreteres o línies elèctriques, i tot i que aquestes infraestructures són necessàries, el fet de mantenir algun espai poc transformat (poc, perquè gens és impossible) sempre li dóna un atractiu especial a la muntanya.

Iniciem la sortida al pàrquing de la Pertusa, des d'on agafarem el camí amb les marques del GR-1 que ens porta cap al refugi de Mas Carlets i el camí excavat a la roca. També trobarem per aquesta zona les marques del "Camí", un bonic projecte que vol crear un sender que enllaci tots els Països Catalans. A la foto, el refugi de Mas Carlets, que torna a estar obert i en procés de recuperació.

Continuem el camí per anar a buscar la nova passarel·la que des de fa un any, aproximadament, permet creuar la Noguera Ribagorçana i passar a la banda del Montsec de l'Estall, que veieu a la foto següent.

De camí cap allà, gaudim de les vistes sobre la torre de la Girbeta (o Xiriveta) i les muntanyes de la Vall de Boí emmarcades entre les parets del congost de Mont-rebei.

Al cap de poc més d'una hora arribarem a una cruïlla, i baixant cap a l'esquerra anirem a parar a la passarel·la que creua la Noguera Ribagorçana (o el pantà de Canelles, com vulgueu). Aquesta passarel·la està situada al final del barranc del Seguer, un barranc que baixa de la banda del Montsec de l'Estall, i per on antigament hi transitava un camí. A la foto, creuant la passarel·la, construcció acceptable que permet unir ambdues bandes del Montsec. I dic acceptable perquè el projecte original d'unir les dues ribes del pantà passava per construir un pont faraònic des de l'ermita de la Pertusa fins a la de Santa Quitèria...

De tot el procés sobre el debat, projecte i execució d'aquesta passarel·la en podeu aprendre molt més al blog del company Joan Ramon Segura, on explica detalladament com va anar tot plegat. I és que el problema no és la passarel·la, sinó com s'ha resolt el pas cap a Montfalcó, poble abandonat on actualment hi ha un refugi-alberg. I és que el pas cap a Montfalcó s'ha resolt de forma totalment artificial, col·locant unes escales penjades al buit que trenquen l'estètica de les impressionants parets que flanquegen el congost. Una imatge val més que mil paraules...

Perquè veieu la panoràmica de conjunt, us deixo aquí una foto d'una entrada anterior on podeu jutjar l'efecte que des de lluny fan les escales. A la part baixa de la foto veureu també la passarel·la. Tot plegat forma part de la xarxa "Caminos Naturales" del Ministerio de Agricultura.

                     

Serveix d'alguna cosa més enllà de l'atracció turística? Perquè el pas cap a Montfalcó es podria haver fet per l'antic camí del barranc del Seguer i evitar-nos aquesta "natural" imatge. Es va valorar aquesta possibilitat? Perquè no es va fer? Iniciem la davallada pel primer tram d'escales, que realment fan impressió perquè vas caminant a tocar del buit i en algun tram són molt estretes. Fixeu-vos també en la inclinació que tenen en algun tram... cap a la banda del buit.

Conforme anem avançant comencem a trobar els primers símptomes de fatiga d'aquesta instal·lació oberta fa poc més d'un any. A la foto, una de les sirgues que hauria de funcionar com element de seguretat, desclavada de la paret.

  En el vídeo següent, l'estat d'algun dels esglaons de l'escala:

                                        

Acabat el primer tram d'escales retrobem el camí, i una mica més endavant un segon tram d'escales ens torna a fer perdre desnivell abans d'encarar la darrera pujada cap a Montfalcó.

Igualment en aquest tram, podem veure que l'estat d'algun dels amarres de les escales no està en gaire bon estat:

                                       


I finalment, al cap d'unes tres hores de camí, arribem a l'alberg-refugi de Montfalcó, on trobem un munt de cotxes de tots els turistes que hem trobat en el camí que hem anat fent per aquestes escales. La promoció que es fa d'aquestes escales fa que hi arribi molta gent que amb poca o nul·la experiència a la muntanya han d'afrontar uns passos literalment penjats sobre el buit. No han estat pocs els turistes que hem vist amb mala cara a l'hora de creuar les escales i, el que és més preocupant, cap cartell que avisi sobre la perillositat o impressió que poden causar a persones poc avesades a l'altura. Si a això hi sumem que l'estat de les instal·lacions no és el que hauria de ser (avui mateix el diari Segre n'informava) caldria que els responsables se'n fessin càrrec abans que haguem de lamentar mals majors.

Per tot plegat, nosaltres preferim aquesta imatge del congost, molt més tranquil·la i molt més natural...

Un tomb per Montserrat. Sant Jeroni.

No és perquè sigui setmana santa ni per cap revelació divina, sinó més aviat perquè després de tants anys pujant muntanyes encara mai havia anat a Montserrat a fer cap excursió... o sigui que després de barallar diverses opcions decidim acostar-nos a aquesta muntanya típica i tòpica de l'excursionisme nacional i anar-hi, almenys, un cop.

Per tal de fer-nos una idea general optem per ascendir al cim més alt de Montserrat, el cim de Sant Jeroni, que amb 1236 metres ofereix unes bones vistes de les terres del voltant i d'altres agulles montserratines. Sortim del monestir mateix, avui molt concorregut per ciclistes, corredors, excursionistes i devots de la Moreneta, des d'on cal anar a buscar el camí vell de Sant Jeroni. Segons llegim a la guia per arribar al cim haurem de pujar una mica més de 1300 esglaons, ja que el camí en gran part està cimentat i s'hi han fet esglaons per facilitar el pas.

Des del monestir cal seguir unes marques de GR (per aquí passen el GR-4 i el GR-172) en direcció a la "Plaça de Santa Anna", que no és cap plaça, sinó una cruïlla de camins. Conforme anem pujant veiem les primeres agulles montserratines...

El monestir va quedant avall...

...i més agulles cap amunt.

Aquesta que veieu a la foto té el curiós nom de "la panxa del bisbe", fent bona la imatge típica del bisbe gras que peta. No sé qui li va posar el nom però no deixa de tenir gràcia aquest nom en un indret de referències tan catòliques.

Prop del cim, un curiós "camp de fites" on sembla que tothom que puja vol deixar rastre de l'ascensió. 

El darrer tram fins al cim, on trobem de nou les escales (i ara amb barana i tot). Si no hi fossin arribaria aquí la meitat de gent. D'acord que tothom pot anar a la muntanya, però segons quines actuacions fan més mal que bé!

I finalment, el cim de Sant Jeroni, de 1236 metres. Hi ha una mena de balconet i una taula d'orientació.

Les vistes, això sí, són espectaculars. Al fons de la foto es veu la zona del Puigmal, al Pirineu...

...i des d'aquest punt també tenim bones vistes de les agulles de la zona. És ben curiosa la història d'aquest cim, ja que el seu entorn ha patit mil i una modificacions de la mà de l'home, o sigui que potser és ara quan conserva el seu aspecte més natural dels darrers dos-cents anys.

Desfem el camí i iniciem el retorn cap al monestir baixant ara pel camí nou de Sant Jeroni, més accessible als turistes i per tant més ple de gent. En alguns trams hi ha alguna zona boscosa que ens permet protegir-nos del sol, que avui es deixa notar.

Mirant enrere veiem l'antena repetidora que hi ha al Mirador del Moro, i que queda just al damunt de la paret de Sant Jeroni (a l'altra banda de la muntanya), una de les més conegudes de Montserrat. L'antena està situada en el que havia estat l'estació superior d'un antic telefèric.

 Tot baixant arribem a una altra zona d'agulles, on destaca la que teniu a la part dreta de la foto, el conegut Cavall Bernat de Montserrat.

A la foto següent hi podreu veure alguns escaladors, però el que és curiós d'aquesta agulla és l'origen del seu nom. Sembla que originalment no es deia així sinó "Carall Trempat" i sí, fa referència al que tots esteu pensant, ja que la forma que té parla per si sola. No és l'únic "carall" que hi ha als Països Catalans, ja que en trobem altres exemples a  Eivissa o al Camp de Tarragona, però sembla que "Carall Trempat" era un nom massa irreverent per Montserrat. El que no es pot negar és que l'agulla és espectacular.

I després de passar pel Pla de les Taràntules (n'hi ha per aquí?) enfilem la baixada final cap al monestir, on posarem punt i final a aquesta primera sortida a Montserrat.

Els graus d'Escaladei

No el coneixem tant com el Montsec o la serra de Prades, però relativament a prop també tenim una altra muntanya de la que podem gaudir: la serra del Montsant. A tocar de les Garrigues però totalment inclòs a la comarca del Priorat, el Montsant ofereix excursions aèries i amb vistes d'àguila sobre les terres veïnes, ja que els característics "graus" d'aquesta muntanya es superen amb una petita grimpada o, els més complicats, amb passos més o menys equipats, fàcils, però no aptes pels que tingueu vertigen o us impressionin les altures.

Avui hem anat cap als graus d'Escala Dei (o Scala Dei, no ho tinc clar) que es situen just darrera de l'antiga Cartoixa -ara en runes- del Priorat. De tot el conjunt, el millor és el lloc on està situat, un petit racó de les valls del Montsant que donen a la cartoixa un marc incomparable.

Iniciem la sortida al mateix pàrquing de la Cartoixa, des d'on anirem guanyant altura. A la foto, la part de dalt de la façana neoclàssica i els característics graus del Montsant.

El camí puja suaument per començar...

...anem deixant enrera Escaladei...

...fins arribar al primer lloc que visitarem avui: l'ermita de la Pietat, un immens edifici mig en ruïnes que antigament havia estat relacionat amb la Cartoixa d'Escaladei.

(Foto. Lo Folguereta)

Continuem muntanya amunt fins a creuar una pista forestal des d'on ja intuïm on es troben els primers graus que haurem de superar. Ens ho mirem i amunt!

Conforme puja el camí ja trobem les primeres grimpades i també els primers passos aeris del sender. El Montsant és una immensa balconada.

(Foto: Rosa Millà)

 A tocar de la part superior de la muntanya trobem una de les balmes que visitarem avui. La Cova Roja, que té aquest nom pel característic color de la terra del Montsant.

 (Foto: Rosa Millà)

En aquesta cova s'hi practica l'escalada, però a jutjar pel sostre on estan penjades les cintes, podem assegurar que no són vies fàcils precisament...

Nosaltres avui no farem cap via perquè no tenim temps (és broma, és clar), així que ens fem una foto i continuem sender amunt...

...que ara guanya en vistes conforme ens apropem al primer dels graus que haurem de superar.

El primer pas divertit de la jornada és el del Grau de l'Escletxa, anomenat així perquè ens hem d'endinsar en l'escletxa que veieu a la foto i sortir-ne per la part superior. És estret, però es pot passar.

Un cop a l'altre costat seguim pujant amunt. Trobem una sirga metàl·lica per ajudar-nos. No és difícil però el pas és aeri ja que forma una mena de canal que et porta barranc avall...

(Foto: Roger Segarra)

...però ja veieu que aquest parell pugen ben contents!

Poc després una curta grimpada ens porta al punt més alt on arribarem avui...

(Foto: Rosa Millà)

 ...la Punta del Cairat (950 metres), des d'on gaudim d'unes vistes espectaculars sobre el Priorat i les serres de la Fatarella, Cavalls, els Ports de Beseit, Móra d'Ebre, Flix...

La foto al cim no pot faltar!

A partir d'aquí comencem a baixar per una aresta que també ens ofereix unes bones vistes, per anar en direcció a la Cova dels Lladres, una altra de les que visitarem avui.

A la foto següent, arribant a la Cova dels Lladres, una altra gran balma del Montsant.

(Foto: Lo Folguereta)

Des de la cova, anirem baixant sender avall fins a trobar la pista forestal que coincideix amb el GR-171, que seguirem durant una estona superant "obstacles imprevistos"...

 (Foto: Lo Folguereta) 

...que sorprenen els pocs excursionistes que ens hem trobat avui.

Abandonem la pista i després d'endinsar-nos en camps de conreu abandonats (sort del GPS!) arribem a la part més impressionant del recorregut. Quan ja esperàvem no trobar cap més pas entretingut, arribem al Grau de la Guineu, el més vertical i aeri de la jornada.

És un pas de II grau i hi trobarem un cable metàl·lic per ajudar-nos. No és difícil, però sí aeri i exposat, així que aneu amb compte!

(Foto: Lo Folguereta)

Superat el pas, arriba la part més monòtona de la sortida. A més, la calor avui es fa notar... sort de les vistes que ens ofereix el Montsant.

Un altre lloc curiós de la jornada: el Tormo del Frare, una immensa roca d'arenisca vermella amb algunes petites balmes que ha estat aprofitada pels pagesos de la zona per guardar-hi eines i material. Un autèntic magatzem natural. Ens hi enfilem al capdamunt perquè és ben curiosa i té unes bones vistes.

Ja a tocar de la carretera anem trobant els característics camps de vinya prioratins...

...que ens acompanyaran fins a la tornada a la Cartoixa d'Escaladei. En total han estat unes 7 hores de camí (comptant les parades, sinó es pot fer amb menys temps) que ens han portat per aquestes solitàries terres del Montsant en un magnífic i calorós dia de primavera.

(Foto: Roger Segarra)

Nota important: Nosaltres vam baixar la ressenya de http://www.engarrista.com/content/view/523/76/, on també trobareu el track pel GPS. Sense track hi ha algun lloc on és fàcil perdre's i anar camí avall cap a algun altre poble enlloc de tornar a Escaladei, o sigui que millor descarregar-lo.