De Lleida a Salou en BTT

Certament la pandèmia ens ha obligat a canviar algunes de les activitats que veníem fent amb normalitat, ja siguin les curses (moltes suspeses o fetes amb grans limitacions) o bé les activitats a la neu que, amb el confinament comarcal, només han quedat a l'abast dels que viuen al Pirineu. D'altra banda, aquest confinament ens ha permès descobrir el Segrià durant tot aquest hivern, i no hi ha millor manera de fer-ho que damunt la bici, ja que l'orografia de la zona ens permet fer quilòmetres amb un desnivell més que moderat, però que ajuda a sumar i preparar les cames i el cos per objectius més ambiciosos.

És així com amb els Trotallunàtics hem preparat aquesta sortida fins a la "platja de Lleida". Faig un punt i a part per parlar d'aquest club que amb lema "no podem parar, no volem parar" porta des del 2013 dinamitzant l'atletisme popular a Lleida i rodalies. Curses, iniciatives solidàries i entrenaments a l'abast de tothom fan que sigui un dels clubs més coneguts -i nombrosos- de la ciutat, tot i que les restriccions derivades de la pandèmia n'hagin limitat l'activitat. Tot i això, en els darrers mesos han organitzat dues maratons (no oficials) i aquesta ruta entre Lleida i Salou, amb la recentment constituïda secció ciclista dels "Trotas".

Així, ens trobem ben d'hora als Camps Elisis de Lleida, on després de carregar les bosses a la furgoneta d'assistència que portem, fem un breu briefing per explicar com serà el recorregut i on hi haurà els avituallaments que ens ajudaran a afrontar els 112 quilòmetres i 1100 metres positius. Tothom atent a les explicacions dels jefes.

 

Sortim de Lleida pel barri de la Bordeta en direcció a Artesa de Lleida i Puigverd. El dia amenaça pluja (de fet hem hagut de fer la ruta un dia més tard del previst per aquest motiu), però de moment aguanta. Pistes amples i camins asfaltats ens porten pel mig de l'horta del Segrià, entre camps de cereal i arbres fruiters...

...per arribar a les Garrigues passant a tocar de Juneda i el Canal d'Urgell.

A les Borges Blanques ja portem uns 27 quilòmetres, moment ideal per fer un primer avituallament. Anem bé, així que un mos ràpid i de nou en marxa. A partir d'aquí comencem a guanyar desnivell en direcció Vinaixa, per un terreny que combina boscos i camps de cereals.

Arribem a Vinaixa (quilòmetre 43) després de passar una de les zones amb més pujades del recorregut. Res que ens espanti, però, així que és hora d'esmorzar i agafar forces per continuar. Ja portem feta una tercera part de la ruta prevista!

 Recuperades les forces ens posem en marxa en direcció a Vimbodí...

 (Vídeo: Maite)

...on creuem el poble pel carrer Major i fem una breu parada davant l'ajuntament per recarregar aigua i agafar quatre gominoles al nostre eficient avituallament sobre rodes.

(Foto: Jordi Trepat)

(Foto: Jordi Trepat)

Comencem la que potser és la part més bonica de la ruta, ja que les pistes per on circularem van a tocar de les muntanyes de Prades. El verd intens de la zona i el dia més aviat tapat, donen encara més sensació d'estar a la muntanya.

Camí de l'Espluga de Francolí, passem pel castell de Milmanda, que ens serveix de refugi improvisat per un ruixat, quatre gotes, que refresquen el dia. Aprofitem per fer alguna foto i de nou ens posem en marxa.

Deixem enrere l'Espluga i anem fent camí cap a Montblanc (quilòmetre 64), passant per l'equador de la ruta... 

 

A la capital de la Conca, foto a la muralla...

 

(Foto: Maria Rakitina)

... i posem rumb a Vilaverd, on ens espera el darrer avituallament gran. Sortim de Montblanc per una antiga carretera que comunicava amb aquest poble fins a trobar la C-14. Després d'un curt tram de camí, entrem a Vilaverd (quilòmetre 71).

Pel camí hem anat comentat que a partir d'aquest punt ja fa tot baixada. Voleu dir? Bé, ja ens ho trobarem, la qüestió "anar fent". Sortim de Vilaverd per la carretera C-240z per entrar a La Riba, des d'on baixarem per la C-14 fins a trobar la carretera C-421 que porta a Picamoixons...

...per seguir cap a Alcover i la Selva del Camp (quilòmetre 89). Ja estem molt a prop del mar!

Després d'uns quilòmetres d'asfalt tornem a la terra, seguint la ruta que des de la Selva del Camp baixa a Salou....

...que circula per camins i per la llera de les rieres de la zona...

 

 

...i que desemboquen a l'emblemàtic Pi de Bofarull (quilòmetre 99), un dels arbres emblemàtics de Catalunya, on toca fer una foto de grup.

(Foto: Jordi Figueras)

Ara ja sí, la recta final, i després d'una darrera i curta parada a Vila-seca, fem els darrers quilòmetres fins a la platja de Llevant de Salou (quilòmetre 112,5), on fem la foto de família final per celebrar que tots hem arribat!

(Foto: Geovanina)

Una ruta magníficament organitzada pel Blai Martínez, el Juanjo Ruiz i el Jordi Figueras, i en la que hem comptat amb el suport logístic del David Font i la Magda Farré de Puericultura Font, Juanma Calero de Salut Natura, autocars Gamón (gràcies Salvador), Robert Larruy, Imma Regula, Ramon Torres, Eva Ginesta i Arlet Torres. Una ruta sense cap averia tècnica i que malgrat alguna caiguda, només una ha sigut una mica important (recupera't, Pili). Una jornada rodona!

I si voleu el track de la ruta (112,5 km i uns 1100 metres de desnivell positiu), només heu de clicar aquí.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Serra de Busa i el Cogul (1526 m.)

Després de la sobredosi dominguera viscuda al Matagalls, res millor que anar a buscar alguna zona del país on trobar poca gent està pràcticament assegurat, fins i tot un dia de setmana santa. La serra de Busa és un d'aquests espais, així que cap allà hi falta gent.

Aparquem a tocar de l'Ecomuseu de la Vall d'Ora (a la foto) i creuem el riu Aigua d'Ora en direcció a la Masia El Pujol, una de les grans masies de la zona i ara un establiment de turisme rural. A l'ecomuseu podeu visitar l'antiga serradora, que només s'ensenya amb visita guiada. A la masia us donaran més informació.

 

Passada la masia prenem una pista durant un centenar de metres, i després per un corriol comencem a enfilar muntanya amunt. Anirem trobant senyals indicadors al llarg del camí (amb algun de tombat) i seguirem la direcció "Serra de Busa per l'Escala".

La primera parada, però, la farem a una balma anomenada "el Xalet", on s'arriba per un camí fressat, però on cal anar amb compte ja que es troba just al damunt d'una cinglera. Trobarem un passamans per ajudar-nos si ho necessitem. La balma va servir d'amagatall pels "emboscats" (persones perseguides o que no volien anar al front) durant la guerra civil, i l'entrada s'amagava amb uns troncs per tal que no es pogués veure des de lluny. Trobareu també un panell on s'explica una mica la història.

 

Tornem enrere per trobar el camí que puja cap a la serra, que passa pel llogaret d'Orriols, i continua cap al pas de l'Escala Vella, on trobarem una escala i un pas equipat amb un passamans per superar aquest grau. No té dificultat, però cal anar amb compte. Alerta amb les pedres que poden caure des de la part superior del grau.

 Superat el grau, trobarem una estelada visible des del pàrquing de l'ecomuseu...

...i seguim pujant muntanya amunt fins arribar al mirador de la Vall d'Ora, situat al Pla de Busa, un enorme prat que sorprèn per les seves dimensions.Al mirador trobarem un panell que ens mostra els cims del voltant, i fins i tot podrem veure la muntanya de Montserrat.

A partir d'aquí ja comencem a trobar força gent, que aparcat el cotxe pels diferents camins i prats de la zona. Pujant en cotxe us perdeu les millors parts de la sortida (boscos, carenes...), ja us ho fareu. El camí es transforma en pista per passar a tocar de Casa Vila, i després es torna a transformar en corriol per arribar al mirador del Capolat, on tenim aquesta vista sobre el pantà de la Llosa del Cavall, Port del Comte (a la foto),i altres muntanyes com la serra del Verd o el Pedraforca.

El camí i la gentada continua cap a la Presó del Capolatell, una mola queva tenir aquesta funció durant la Guerra del Francès, a principis del segle XIX. Es retirava la passarel·la que hi donava accés i els presos quedaven en una mola rodejada d'espadats de 100 metres d'altura. Impossible escapar-ne. A la foto, el pont actual que dóna accés a la "presó".

A la foto següent, la serra del Verd a l'horitzó entre els cingles de la presó de Busa. Almenys bones vistes sí les tenien...

  

Visitada la presó cal tornar enrere fins el mirador, on prenem el camí que s'enfila cap a la part superior de la serra. A partir d'aquest punt, de nou tornarem a trobar poca gent. A la foto, les increïbles parets que defensen la serra per la cara nord.

El camí va carenejant fins arribar al punt més alt, el Cogul (1526 m.). A partir d'aquí, directes avall...

...fent un darrer cop d'ull a les altures del port del Comte. En primer pla podeu veure el cim del Cogul.

Anirem baixant corriol avall fins a trobar una pista forestal que seguirem cap a l'esquerra durant uns quatre-cents metres. Trobarem un corriol marcat amb fites (i amb unes marietes verdes que corresponen a la ruta "Travessa integral de Catalunya", desconeixia aquesta iniciativa) que ens portarà de nou a Orriols i, ja per camí conegut, baixarem de n ou fins al pàrquing de l'ecomuseu.

En total, unes sis hores de camí, uns vint quilòmetres i mil metres de desnivell. I si voleu el track, cliqueu aquí.

Cims del Montseny (II): El Turó de l'Home (1706 m.) i les Agudes (1706 m.)

L'endemà de l'experiència Matagalls decidim fer altres dos cim emblemàtics de la zona, com són el Turó de l'Home i les Agudes, aquest darrer també dins el repte dels 100 cims de la FEEC. També són clàssics dins l'excursionisme, i val a dir que malgrat la gent que hi puja, en aquest cas sí valen la pena, ja que els boscos que els rodegen i un cert "ambient alpí" li donen un cert caràcter muntanyenc.

Per pujar-hi, decidim fer-ho des de l'itinerari que arrenca a la font de Passavets, una mica més amunt del pantà de Santa Fe. Només sortir, ja ens endinsem als frondosos boscos de la zona, que de ben segur a la tardor són espectaculars.

El camí de pujada no té secret. Ample i marcat amb els indicadors del PR C-208 ens porta directes al cim del Turó de l'Home, on encara hi ha l'edifici de l'observatori meteorològic...

...i al vèrtex geodèsic que el corona.

Des d'aquí posem rumb al cim de les Agudes, ben a prop. Mirant enrere veiem la gran explanada on s'alça l'antena de comunicacions que hi ha en aquesta muntanya, i que antigament havia albergat una instal·lació militar desmantellada a principis de segle. Tot i això, l'impacte humà és ben evident.

Per arribar al cim de les Agudes cal seguir les marques del GR5, que ens porten fins al collet situat entre aquest cim i el Puig Sacarbassa, que veieu en primer pla.

I finalment, el cim de les Agudes, el més aeri dels emblemàtics del Montseny, i amb molt bones vistes sobre la zona del voltant.

                    

I fet el cim, retorn al coll i tornada a la font de Passavets seguint de nou el PR C-208.

Una sortida curta però prou bonica, i si voleu el track el teniu aquí.

Cims del Montseny (I): El Matagalls (1697 m.) i el Tagamanent (1056 m.)

Ja ho sé, el Matagalls és un cim emblemàtic català, un clàssic de l'excursionisme, que si "camacu" és el Montseny... però que voleu que us digui, les riuades de gent i les escenes de "dominguerisme" extrem que hi hem vist li treuen tot l'encant.

Gent cridant, gent intentant tocar les quatre vaques que hi havia per allà, gent mal calçada, gent amb roba de carrer pujant muntanya amunt i, la meva favorita, gent amb els gossos deslligats "perquè estem a la muntanya i el gos també té dret (sic) a anar-hi". En fi, bastant lamentable tot plegat. Dubto que en cap altre lloc del país (potser el Pedraforca) s'aplegui tanta gent que el millor que podria fer és quedar-se a casa. Amb un parell de barreres situades a cinc quilòmetres a banda i banda de Collformic s'acabaria amb bona part d'aquestes conductes, ja que no tothom els faria a peu.

Bé, malgrat tot, almenys un cop a la vida s'hi ha de pujar. Potser ingènuament, vam pensar que abans de Setmana Santa hi hauria menys gent, així que aparquem el cotxe (pels pèls) a Collformic i posem rumb al Matagalls per la ruta més clàssica. Cap secret en la pujada.Un camí ben trillat puja fins al cim...

 

 ...que veiem des de lluny per la gran creu que el corona, juntament amb un altar i altra parafernàlia religiosa. Un altre debat interessant, el de la "decoració" dels cims.

 Arribem al cim i, entre gent cridant i gossos deslligats, aprofitem un moment per fer la foto...

...i fer una ràpida ullada a les bones vistes del voltant, com aquesta cap al Turó de l'Home. Almenys això sí que ho té.

Desfem el camí fins al Collformic (com més tard encara arriba més gent), per dirigir-nos cap al segon cim de la jornada, el Tagamanent. Està situat a uns onze quilòmetres de Collformic, així que avui al final sortirà una bona quilometrada. Des del Collformic, prenem la pista que passa a tocar del restaurant...

...i anem seguint les marques del GR-5.2 que ens porten cap al "Cafè", les restes d'un antic hostal de traginers amb molt bones vistes sobre el Turó de l'Home i les Agudes.

 

El camí es fa monòton, certament, però travessem el Pla de la Calma (ara ja pel GR-5) per després anar baixant cap a la zona coneguda com els Arenals del Pla de la Calma, on hi ha masies espectaculars com la de l'Agustí. L'edifici actual és del segle XVII, i de ben segur era una casa forta de la zona. Avui en dia és el Museu Etnològic del Montseny.

Més endavant, hi ha la masia de Bellver, el GR passa just per davant de la terrassa del restaurant que l'ocupa, i haureu de creuar un petit prat per prendre un corriol en direcció al Tagamanent. Per cert, el restaurant és d'aquests postmoderns, on no tenen Coca-cola perquè no és guai, però no hi ha cap problema en pujar-hi en cotxe fins al pàrquing situat a escassos minuts, no fos cas que els turistes haguessin de caminar.

Baixem, doncs, cap al collet de Sant Martí...

...i remuntem els darrers metres fins al Tagamanent (1056 m.), al cim del qual hi ha l'església de Santa Maria, del segle XII, on farem la foto de cim i tornarem cap al Collformic.

Dos cims que evidentment podeu fer per separat, però avui el dia convidava a caminar. Si voleu el track del Matagalls cliqueu aquí, i si voleu el del Tagamanent, aquí.

 

 

La "Filomena" a Lleida

El confinament comarcal ens va permetre, fa uns dies, dirigir-nos per enèsima vegada al sud del Segrià per assolir el cim del Montmaneu (495 m.), en un dia fred però mig assolellat que res feia preveure la nevada que hem tingut avui a la comarca.

La neu, més encara en aquells llocs on és poc habitual, sempre fa il·lusió malgrat de vegades també pot ser un problema per la circulació, etc... però veure el paisatge de cada dia totalment transformat és una cosa fantàstica.

Avui calia sortir de casa, així que posem rumb al Parc de la Mitjana de Lleida, el parc més gran de la ciutat, que conserva la vegetació de ribera pròpia del Segre abans que, al seu pas per la ciutat, es transformi en un riu canalitzat (i desnaturalitzat).

L'entrada al parc es fa per la zona que antigament havia sigut una carbonera, i on avui en dia hi ha una àrea de picnic i un parc infantil. Si prenem el camí de la dreta, anirem baixant cap al riu i ens endinsarem als boscos del parc.

Deixem el camí principal i creuem el Pont de Ferro sobre un dels braços secundaris del riu per dirigir-nos cap al camí principal que travessa el parc.

Pel camí principal anem a creuar el pont principal sobre el riu Segre...

 

...que avui trobem amb aquesta estampa siberiana.

 A l'altre costat, al marge esquerre, anem cap als Pous de la Sant Miquel...

 ...que són aquestes construccions arrodonides on la fàbrica d'aquesta coneguda marc de cervesa captava aigua. Desconec si encara ho fa avui en dia.

Creuem una altra passarel·la secundària per dirigir-nos cap a les basses que hi ha al parc...

...i on normalment podrem veure multitud d'ocells propis dels boscos de ribera, però avui el paisatge és molt diferent. Deuen estar ben amagats i despistats per la inusual nevada.

Seguim la ruta cap al Canal de Balaguer, que baixa des de Sant Llorenç de Montgai fins a les comportes del Canal de Serós a Lleida, travessant el Parc de la Mitjana.

Evidentment, els ninots de neu, de totes mides avui són inevitables. Aquest d'un pam decora la barana del pont.

I ja des d'aquí anem seguint el camí de sortida que ens portarà a abandonar el parc pel camí de Grenyana, per tornar cap al nucli urbà.