El Puigllançada (2409 m.) i la Tossa d'Alp (2537 m.)

Fa uns anys, durant la travessa dels Cavalls del Vent,vam fer nit al refugi del Niu de l'Àliga, situat a 2520 metres, a tocar del cim de la Tossa d'Alp. Va ser un descobriment perquè no coneixia la zona, i la veritat és que l'arribada a la Tossa provinents del refugi de Sant Jordi, ens va permetre fer una bonica etapa per l'alt Berguedà, una zona més alpina del que esperava.

Però a l'hivern... la veritat és que no m'ha acabat de convèncer la Tossa. Iniciar la ruta en una estació d'esquí encara rai, per haver de remuntar tanta estona per les pistes li resta bastant caràcter muntanyenc a l'ascensió, i el mateix fet d'estar dins el recinte esquiable fa que hi hagi gent per tot arreu.

Els primers passos de la sortida ens porta a buscar el millor camí pels boscos de la Molina, ja que no hem començat a foquejar on comença el track, intentant evitar al màxim (missió impossible) les pistes d'esquí...

(Foto: Jacint Millat)

...fins que enllacem amb el track que, evidentment, remunta pista amunt. 

 Acaba la pista i posem direcció al Coll de Pal, fent un llarg flanqueig...

 (Foto: Jacint Millat)

...que ens porta a creuar una carretera. No és el primer cop que passem per una carretera amb esquís, però sí és el primer cop que ho fem en una carretera...oberta al trànsit! Surrealismeee...!!!

Arribats al Coll de Pal, l'expedició es divideix i els més forts pugen al Puigllançada per poder fer els dos cims el mateix dia. A la foto següent, la Tossa d'Alp des del cim del Puigllançada (2409 m.)

 (Foto: Jacint Millat) 

Retrobats al Coll de Pal, iniciem l'ascens cap a la Tossa. Primer per unes llargues pales...

(Foto: Jacint Millat)

...i un cop a la carena, comença la part més alpina de l'ascensió. La part de dalt de la Tossa si val la pena veure, amb el camí passant encaixonat entre el rocam...

...i que també ens permet tenir bones vistes sobre les muntanyes veïnes, com el Cadí.

Finament apareix davant nostre el Niu de l'Àliga, el refugi situat a tocar del cim de la Tossa...

...on avui hem pujat per veure a la nostra companya Rosa, que hi treballa de fa uns mesos. Fa uns dies es va fer la foto amb el Ferran Latorre, avui se la fa amb l'altra part de l'elit de l'alpinisme català...

Acabada la visita, anem a fer el cim de la Tossa d'Alp (potser el cim més proper a un refugi de tot el Pirineu, només cinc minuts de trajecte!), i feta la foto tirem avall per les pistes d'esquí.

I si el voleu, nosaltres vam seguir aquest track.

El Tuc de Molières (3010 m.)

L'ascensió al Tuc de Molières (o Mulleres, en català) és sempre d'agrair, ja que permet en una jornada fer un cim de 3000 metres, conèixer el naixement del Noguera Ribagorçana, i gaudir d'unes vistes excepcionals sobre l'Aneto. Si li sumem un llarg descens en esquís i el fet que assolim el punt més alt de la Val d'Aran, doncs gairebé ja ho tenim tot.

Avui hi ha bones condicions per la pràctica de l'esquí de muntanya tot i que la calor, que ja es deixa notar a les primeres hores del dia, fa que la neu comenci a transformar de pressa. Recordo una ascensió anterior en esquís a aquest cim que ens va regalar una baixada amb neu magnífica per la vall del Riu Nere, a veure com la trobarem avui.

Sortim de la boca sud del túnel de Vielha amb els esquís als peus, i enfilem el tram de bosc que dóna entrada a la vall de Molières. Més amunt s'obre el bosc i comencem a remuntar les primeres pales.

 (Foto: Jacint Millat)

Aquesta vall, a més, té bones vistes cap a totes direccions. Des de les canals del Pic del Mig de la Tallada, fins a les parets que hi ha sota el mateix cim del Mulleres. Darrere nostre, els Beciberris a l'horitzó.

 (Foto: Jacint Millat)

 Seguim amunt...

 (Foto: Roger Segarra)

...fins a passar a tocar del nou refugi d'emergència de la vall de Mulleres. Bé, aquest és nou de fa uns pocs anys, però reemplaça el que hi havia des de ja fa temps. El refugi el "podeu veure" (tot i que crec que el color taronja de l'anterior refugi era més encertat per motius obvis!) a l'esquerra de la foto i es situa prop dels 2400 metres d'altura.

Deixem el refugi i passem a tocar dels estanys on neix el Noguera Ribagorçana, ben coberts de neu. Guanyem altura i finalment apareix davant nostre el coll de Mulleres, on trobarem la part més tècnica de l'ascensió. A la foto, el coll de Mulleres, situat entre el Tuc (a la foto) i el Cap de Toro (el cim que queda a la dreta i no es veu).

Per accedir al coll, fora esquís, i piolet i grampons posats. La neu està bé i facilita l'ascensió cap al coll.

(Foto: Jacint Millat)

Aquí la perspectiva inversa...

...i després d'una curta grimpada passem a l'altra vessant, on farem els darrers metres a peu fins al cim.

El darrer cop quevaig pujar al Mulleres, una creu marcava el cim. Ara ja no hi és, però sí hi ha una gran fita que marca l'avantcim. El cim, però, està una mica més enllà. El podeu veure a la foto següent darrere el meu company.

Fem cim i no pot faltar la foto amb vistes a l'Aneto, que s'alça espectacular darrere del Mulleres. De fet al sostre de la Val d'Aran també s'hi pot pujar des dels Aigualluts, al peu de l'Aneto.

 (Foto: Jacint Millat)

De baixada, recuperem els esquís i enfilem en direcció al collat Alfred, que dóna pas a la vall del Riu Nere, per on baixarem.

De baixada, un llarg descens de1600 metres de desnivell, però aquest cop amb una neu regular, tot i que es deixa esquiar força bé. Les vistes, espectaculars.

 (Foto: Jacint Millat)

I finalment la baixada acaba a tocar de la carretera, on arribarem apurant al màxim l'esquiada. Per fer aquesta sortida caldrà combinar dos cotxes i aparcar-ne un a cada costat del túnel, o bé fer dit perquè us portin a l'altre costat. Penseu que el túnel de Vielha no es pot creuar a peu i és molt llarg (més de cinc quilòmetres). I si voleu el track que vam seguir, cliqueu aquí.

 (Foto: Jacint Millat)

Via ferrata de les Venes de Rojalons (K4)

Les Venes de Rojalons són unes parets que s'alcen darrera de Rojalons, un petit poble mig abandonat (fa uns anys ho estava del tot, ara sembla que hi viuen dues persones) situat a la carretera entre Montblanc i Rojals. Fa un parell d'anys, el Centre Excursionista de Montblanc hi va obrir aquesta via ferrata, que no és molt llarga, però que té un espectacular tram subterrani dins d'una cova.

Aparquem el cotxe a tocar de la carretera i enfilem el camí cap a la paret, on hi arribem en uns 25 minuts de caminada. Avui, molta gent, i és que el tram subterrani (frontal obligatori) atreu a molts excursionistes cap aquí. A la foto següent, fent cua per esperar a pujar. Sota el sotre que veieu, hi ha el primer pont de la via ferrata.

Iniciem els primers passos, fins a situar-nos al primer pont que haurem de superar.

 (Foto: Jacint Millat)

 La via combina trams verticals i flanquejos, així com algun tram a peu per les feixes de la paret.

 (Foto: Jacint Millat)

Més endavant, toca travessar el segon pont, aquest més aeri i espectacular que el primer. 

 (Foto: Jacint Millat)

La ferrata de les Venes de Rojalons també té algun tramet de baixada, ja que la via discorre per tot l'ample de la paret.

 El darrer tram de baixada ens situa a l'entrada de la cova, el tram més esperat de la via.

Dins la cova hi ha trams realment estrets, com a la foto següent, tot i que no hi ha cap problema per poder-hi circular. Això sí, frontal imprescindible perquè en algun tram la foscor és absoluta.

 (Foto: Jacint Millat)

En el recorregut subterrani trobarem dos opcions, una de més fàcil i una altra de més difícil (més vertical i on cal fer algun moviment en oposició) que ens porten a la sortida i final de la via.

 (Foto: Jacint Millat)

I finalment, després d'aproximadament una hora i mitja, acabem la via per retornar cap al cotxe en poc més de mitja hora.

Serra de Sant Gervàs: la Pala Alta del Teller (1889 m.)

Entre finals d'estiu i l'inici de les primeres nevades, comença el període de l'any potser més indicat per trescar per les serralades prepirinenques. La forta calor estival de Ponent fa poc recomanable anar-hi al juliol o a l'agost, i durant l'hivern la neu ens reclama per altres latituds, així que el darrer trimestre de l'any toca conèixer aquests espais.

I és que sovint hi passem ben aprop ("ja hi anirem", pensem) però sempre van quedant al final de la llista de llocs pendents de visitar, sense que trobem el moment oportú per anar-hi. Un d'aquests llocs és la Serra de Sant Gervàs, una impressionant muralla calcària que s'alça fins als 1800 metres a cavall de la Ribagorça i el Pallars, i que serveix d'immensa balconada a la Terreta, subcomarca que forma part del municipi de Tremp tot i trobar-se a la vessant ribagorçana del prepirineu.

Per conèixer aquesta serra i les muntanyes properes, disposeu de la guia "Serra de Sant Gervàs i muntanyes veïnes" del company Joan Ramon Segura, incansable explorador, que us portarà fins a l'últim racó d'aquestes contrades. 

A la Pala Alta del Teller s'hi pot pujar per diversos llocs, però nosaltres triem anar-hi des de la Torre de Tamúrcia. A uns 100 metres de la sortida del poble trobem una pista que baixa cap al barranc de . La seguim i trobarem les marques del GR-3, que ens acompanyaran durant la jornada fins al coll del Pertús. A la foto següent, la serra de Sant Gervàs.

Anem seguint la pista fins que les marques ens desvien cap a un corriol. A partir d'aquí, el camí ja comença a fer pujada...

Al cap d'una hora i poc de camí, arribem a l'ermita de Sant Gervàs, situada sota les parets de la serra.

I resulta que no és només de Sant Gervàs, sinó que aquest sant comparteix pis amb un altre: Sant Protàs.

Aquí els teniu als dos. No coneixia cap ermita dedicada a dos sants (bé, sóc bastant profà en la matèria).

L'ermita és d'unes dimensions considerables, i està ben conservada. Sobretot ens ha cridat l'atenció que es mantinguin les pintures en un lloc tan isolat i a l'abast de qualsevol desaprensiu. L'ermita estava oberta i pot servir de refugi en cas de mal temps, sent sempre respectuosos.

Fora de l'ermita, un sol espatarrant. I a la vall del Noguera Ribagorçana, la boira.

A partir de l'ermita, el camí continua amunt evident (a banda de les marques del GR en trobem unes altres de color groc), però cada cop es fa més empinat i guanyem desnivell decididament fins arribar a l'altura de les parets de la serra...

...on els escaladors també gaudeixen d'aquestes parets, ideals a l'hivern per l'orientació al sud.

I quan ja som tocar de la paret, enfilem el pas del Portús. Una escletxa a la muralla que permet superar-la fàcilment...

... i accedir a l'altra vessant de la serra de Sant Gervàs. A la nostra dreta, apareix el cim de l'Avedoga d'Adons (1825 m.), segon punt culminant de la serra...

...però nosaltres anirem cap a l'esquerra per assolir-ne el punt més alt, la Pala Alta del Teller. Tot pujant, gaudim de vistes espectaculars sobre el Pirineu...

...i cims destacats com l'Aneto, a la foto següent. Les antenes que veieu també a la foto estan a la Faiada de Malpàs, damunt de Pont de Suert. Una altra curiositat d'aquesta ruta és que des del capdamunt de la serra ens adonem que es veu pràcticament tot el recorregut de la Caminada de les Carenes, una marxa de resistència amb vistes espectaculars que heu de fer al menys un cop.

Vistes també cap a la zona del Turbó i el Cotiella...

...la Vall Fosca i la de Manyanet, amb el montsent de Pallars treien el cap...

...i també bones vistes cap als cims veïns. A la foto següent, l'Avedoga d'Adons amb una mica de neu, i no es veuen a la foto per efecte dels reflexos, però des d'aquí veiem les serres del Cadí i el Pedraforca.

Foto de cim al vèrtex geodèsic de la Pala Alta del Teller (1889 m.)...

...i de nou cap avall desfent el camí fins al cim.

Una sortida no gaire llarga (ideal per un matí) on hi hem estat unes cinc hores en total, i amb uns 900 metres de desnivell. Bon camí i algun tram força costerut. I en breu, us penjo el track!