De Norís al Norís

Ben tornats al poblet de Norís, l'objectiu per l'endemà és assolir el cim que porta el mateix  nom. El poblet de Norís, igual que altres de la Vall Ferrera, reb als visitants amb aquest cartell. Tan pesats que són alguns amb allò del caràcter mediterrani dels catalans... Catalunya va nèixer terra endins, al Pirineu per ser concrets!

Entrant en matèria, sembla que la pala somital del Norís és una d'aquelles esquiades somiades del Pirineu, així que haurem de comprovar si és cert. Ens endinsem per la pista de la Vall Ferrera, i gràcies a la perícia del conductor tot terreny aconseguim arribar amb el jeep fins a tocar dels 2000 metres. En queden prop de 900 de desnivell pel cim, i l'avantatge de sortir de tant amunt és que entrada la primavera podem calçar-nos els esquís a tocar del cotxe. 

Iniciem l'ascensió pel bosc de Norís en un dia de meteo fantàstica. Anem guanyant altura entre els arbres en direcció a l'estany d'Aixeus. 

Conforme el bosc s'aclareix, podem veure les restes d'allaus que cauen de les parts més altes. Encara hi ha molta neu (massa) per ser finals de maig i els darrers dies ha fet bastanta caloreta.

Arribats a l'estany d'Aixeus podem gaudir de les primeres vistes aèries. Al mig de la foto el Monteixo, un dels reis de la zona (amb el permís de la Pica d'Estats).

Iniciem el tram de pujada cap al plató somital, des d'on gaudim d'aquesta magnífica vista sobre la Pica d'Estats i el Sotllo. Avui és un dia amb una atmosfera neta, neta que permet allargar la vista pràcticament a l'infinit.

Ja només queda remuntar la pala final del Norís, que com ens havien dit, promet una esquiada bestial. A més la neu està en unes excel·lents condicions, fins i tot un pel gelada, que farà que puguem lliscar d'allò més bé!

I després de la darrera suada, l'arribada al cim del Norís.

Multitud de cims i pic darrera nostre. La més alta, la Pica d'Estats, amb moltíssima neu.

Una foto del Monteixo. Si d'aquí poc han de fer la "Cuita al Sol"... arribaran al cim amb esquís?

Foto de cim al Norís (2835 m.): Jacint, David, Roger, Oriol i Edi.

 Baixant del cim gaudint de la neu!

Si voleu el track el teniu aquí

Ordesa sempre és Ordesa

Nova visita al Parc Nacional d'Ordesa, en un any excepcional de neu i aigua per tot arreu que li dóna aquests primers dies de desgel un aspecte molt "canadenc". Boscos, neu, vistes espectaculars...el còctel de sempre però amanit amb el so dels rius ben plens i les congestes de neu que li donen color.

Iniciem el camí pels frondosos boscos de la vall d'Ordesa...

 ...que ens apropen a les vistes sobre els salts d'aigua i els barrancs encara plens de neu.

Realment la primavera és una època de contrastos. No hi ha fulles als arbres i encara força neu a les obagues. en canvi, un dia esplèndid amb un cel ben blau.

Una de les joies del camí: las "Gradas de Soaso" anomenades així per la forma esglaonada que pren el riu en aquest tram. A partir d'aquí les vistes no fan més que guanyar en espectacularitat.

Al tram final del camí fins hi tot quan et dones la volta hi ha bones vistes!

Vista brutal sobre el Monte Perdido (3355 m.), la tercera altura del Pirineu, i el Soum de Ramond (3263 m.), que té aquest nom per l'explorador de la zona Louis Ramond de Carbonnières.

I el premi final, l'arribada a la cascada de Cola de Caballo. queda clar perquè té aquest nom, no?

De tornada veiem que baixa aigua per qualsevol lloc. Per damunt de 2000 m. encara hi ha molta neu, i en aquesta imatge veiem un munt de salts d'aigua que baixen per tot arreu fruit del desgel.
 

 I per acabar, una imatge del Pic d'Otal (2709 m). Queda fora del parc, cap a la zona de Bujaruelo, i la veritat és que dóna ganes d'anar-hi!

Caminada de les Carenes (Pont de Suert - Tremp)

Bonica caminada de resistència que forma part del calendari de la FEEC. 54 quilòmetres que ofereixen vistes espectaculars entre la Ribagorça i el Pallars. Enguany, un dia (i part de la nit) magnífics ens han regalat unes vistes brutals sobre el Pirineu ben nevat.

Arribats el divendres a Pont de Suert, cal agafar forces amb un bon sopar...

   5:00 del matí. L'expedició al complet (amb cara de son) es prepara per sortir: Roger, Rosa, Clive, Emma, Jordi i un servidor.

   Ja fa hores que ha sortit el sol i comencem a veure els primers cims del Pirineu. El Turbó se'ns mostra com un gran pastís de neu.

    Vistes cap a la Vall Fosca des d'aprop d'Adons, on hi ha el segon avituallament.

   Amb un dia així no es pot deixar de fer fotos!!

    Serra de Sant Gervàs

 
     L'Aneto, de 3404 metres, s'alça majestuós per damunt de tot el Pirineu

    Les curioses balmes de Gurb, ja molt aprop del final

 I finalment vam arribar a Tremp (uns abans que altres) on després de dinar-berenar encara posàvem prou bona cara!

(Foto: Jordi Curià)

Sense cues ni forfaits: lo Covil, 2573 m.

Després de les intenses nevades (i ventades) del mes passat, sembla que el març augura bones jornades a la neu abans no comenci a fer massa calor. Marxem cap al Pallars Sobirà amb la intenció de fer el Salòria per la banda de la Vall Ferrera, i no com habitualment es fa, des d'Andorra. Abans d'arribar al Salòria, cal passar pel Covil, un modest cim de 2573 metres, que finalment serà l'objectiu, ja que les ventades han aixecat tota la neu que hi ha entre aquest cim i el Salòria. Així que aquest darrer quedarà per un altre dia.

El dia comença fred a la casa de Norís del company Jacint. Després de dormir al costat de l'estufa i d'un bon esmorzar enfilem cap a les pistes de fons de Virós-Vallferrera.

(Foto: Lo Folguereta)

Al costat del Refugi del Gall Fer (on es deixa el cotxe) iniciem el camí bosc amunt i anirem creuant les pistes d'esquí de fons, on avui no  hi hem vist cap esquiador.

Arribats a la cota 2000 (aproximadament) iniciem un llarg flanqueig que ens permet veure l'objectiu. A la foto, lo Covil és un dels cims que queda a la part esquerra de la carena.

També visualitzem la pala que farem de baixada... ja se'ns posen les dents llargues...

(Foto: Lo Folguereta)

Acabat el llarg flanqueig anem remuntant cap al cim i guanyant altura. Dia i neu ideal!

I la darrera part de l'ascens amb els esquís a l'esquena. La inclinació i les roques fan que s'avanci més ràpid a peu.

 (Foto: Lo Folguereta)

Aquí ja ben a prop del cim. Al fons el Pirineu ben nevat!!

I finalment el cim. Lo Covil, 2573 metres.

I després la millor part: el descens sobre bona neu, que ens fa gaudir de la muntanya com a nens. A la foto següent podeu veure la traça de pujada.

 (Foto: Lo Folguereta)

Baixant cap al bosc

(Foto: Lo Folguereta)

 Al bosc les coses ja són diferents. El cansament i els arbres no ajuden a un molt bon esquí, que diguem... (amb permís dels que en saben, és clar)

(Foto: Lo Folguereta)

I finalment arribem de nou al refugi del Gall Fer , on hem deixat el cotxe i acabarem la sortida. Han estat 4 hores d'ascens i un parell de descens, anant xino-xano i parant a fer fotos. Com a consell, si es vol fer el Salòria (amb neu si n'hi ha o a peu des del Covil), potser més val dormir aquí dalt i calcular un parell d'hores més de ruta.

(Foto: Lo Folguereta)

Si voleu el track d'aquesta sortida, cliqueu aquí.

Clàssics de Ponent (II): el Congost de Mont-rebei

No cal dir res que no se sàpiga sobre el Congost de Mont-rebei. Situat a la Franja de Ponent, a cavall de la Noguera, el Pallars Jussà i la Baixa Ribagorça, és possiblement el congost més espectacular del nostre país. Accessible des de Pont de Montanyana o Corçà, és una agradable i fàcil excursió matinal que ens depara vistes espectacular sobre les parets del Montsec tot travessant un original camí excavat a la roca. A la foto, vista del Noguera Ribagorçana abans d'entrar al Congost de Montrebei.

La primera part del camí és per una ampla pista forestal que ens porta fins al Pont Penjat, que aporta una nota simpàtica a l'excursió. El pont travessa una petit barranc (que sempre he vist sec) i no he entés mai el motiu de construir-lo, ja que també hi ha l'antic camí que voreja el barranc. Potser hi ha hagut èpoques en que baixava molta aigua, no ho sé...

Al cap de poca estona, ja trobem el camí a la roca. Espectacularitat assegurada, llàstima que els bancs de fusta que hi han afegit els de la Fundació Territori i Paisatge han tornat la perspectiva una mica lletja. Això sí, ara els turistes poden seure "com cal". No sé si entenen que quan vas a la muntanya sovint has de seure al terra i no és un drama.

Després del camí a la roca i un trosset de bosc, arribem a Mas Carlets, mític refugi del Montsec que després d'un temps abandonat sembla que estan restaurant de nou. Se n'encarreguen uns alemanys -escaladors enamorats d'aquestes parets- que van penjant el que fan a www.mascarlets.de . Aquest refugi, ben gestionat, podria donar molt de sí.

El camí de retorn el farem pel mateix lloc, tot i que si voleu allargar la sortida podeu anar fins a l'ermita de la Pertusa (a tocar de Corçà) per acabar d'arrodonir el dia.

I la novetat de l'excursió. Després d'anys de parlar-ne, sembla que ben aviat entrarà en funcionament la passarel·la que ha de connectar el Montsec d'Ares amb el de l'Estall. No és que hi estigui en contra, és més, es recuperaria un antiga connexió pas entre els territoris catalans de les dues bandes de la Noguera Ribagorçana, però la manera en que s'ha fet és més que discutible, ja que s'han posat unes escales penjades a la paret del Montsec de l'Estall que ha destrossat el paisatge i la paret fent un increïble "zig-zag". Per més conya, això formarà part dels "Caminos Naturales" de l'estat, però no sembla que hagin mirat gaire per l'impacte ambiental. Quan ho obrin hi anirem, a veure que tal, però visualment no és gaire bonic...

Primavera al gener: Tozal de Guara, 2077 metres

El Tozal de Guara és un cim emblemàtic del prepirineu aragonès, equivalent potser al Montsec pels ciutadans d'Osca. Tot i que més alt, el Tozal de Guara no té l'espectacularitat del Montsec, però corona el conjunt de la Sierra de Guara coneguda arreu pels seus barrancs i els descensos que s'hi duen a terme.

Comencem la sortida al poblet de Santa Cilia, pràcticament habitat per "segons residents" i una mica al mig del no res. A l'estar a la cara sud, ens preguntem si a l'estiu deu ser suportable passar-hi uns dies, ja que més aviat hi deu fer caloreta de la bona.

Al final del poble, una pista ens porta cap al conjunt de cims que s'alcen vora el Tozal. Què lluny queda des d'aquí! I és que ens esperen per davant quatre hores d'ascens i 1300 metres de desnivell. Som-hi doncs!

A l'inici el camí és bastant monòton (per pista) fins endinsar-se als barrancs que hi ha als peus de la serra que fa que tingui un caràcter més "alpí". A mitja ascensió, més o menys, trobem unes basses, únic punt d'aigua en tot el recorregut.

Finalment, arribem a la carena de la serra, des d'on es gaudeixen d'unes bones vistes sobre el Pirineu aragonès i on destaquen "las tres Sorores" (Cilindro de Marboré, Monte Perdido i Soum de Ramond) per damunt de tot. Realment són espectaculars.

I finalment, després de poc més de 40 minuts, arribem al cim del Tozal de Guara (2077 metres) en un magnífic, calurós i primaveral dia del mes de gener.