Després de les
interminables hores d’autopista arribem a la Vall d’Aosta. Plou, i a mesura que
guanyem alçada cap al poble de Pont, observem que l’hivern als Alps ha estat
molt diferent al Pirineu. Aquí ha nevat, i de quina manera! Abans d’arribar a
Pont, trobem una borda on passarem la primera nit abans de pujar cap al refugi
Vitorio Emanuelle II. Comença a nevar feblement, i ens preguntem si demà farem
alguna cosa bona. Tot i això, tenim clar que pugem cap al refugi.
El dia 1 s’aixeca
tapat i boirós. No sabem si també més amunt fa mal temps i decidim esperar un
parell d’hores a veure si el cel millora. Efectivament, les primeres clarianes
ens mostren un cel blau que convida a guanyar alçada, i així ho fem. Calçats els esquís,
travessem unes pistes d’esquí de fons i enfilem amunt per un bosquet que ens
permet tenir el primer contacte amb la muntanya alpina.
Primeres
impressions, primeres fotos, primers esbufecs... i finalment, arribem al refugi Vittorio Emmanuelle II,
a 2735 metres d’alçada, més amunt que qualsevol de les sortides que hem fet
aquest hivern al Pirineu!
El fet de ser
diumenge fa que hi hagi poca gent que a l’endemà pugi al Gran Paradiso i molta
gent que ja enfili la baixada. Ens sorprèn veure que hi ha un grup d’adolescents
italians que baixen del cim. Tan joves i ni més ni menys que un 4000 amb
esquís. Evidentment els Alps i el Pirineu (al menys a Catalunya) poc tenen a
veure. Alemanys, italians i francesos ocupen el refugi, i al cap d’unes hores,
arriben un altre grup de catalans, de
Mataró, amb els que coincidim en que déu n’hi do el paquet de neu i quina
diferència amb el Pirineu. A la foto, els cims de la Trescenta (a l'esquerra) i el Ciarforon (dreta).
L’endemà el cel
se’ns mostra totalment transparent. Ni un núvol a la vista que ens faci témer
pel temps. Sortim del refugi i seguim, igual que tothom, la traça oberta per
uns italians que es nota que estan ben entrenats.
La pujada és una
mica monòtona a l’inici, però a mesura que es va obrint l’impressionant
paisatge del Alps als nostres peus, la cosa es va alegrant. Guanyem alçada, i
és nota; 3400, 3500, 3600...
Quan arribem als característics gendarmes del Gran Paradiso fem un descans. Des d'allà ja veiem el cim i els primers esquiadors que s'hi enfilen.
3800, 3900... ja
falta poc i també falta l’aire. Per sota nostre, l'estètic cim de la Trescenta.
Finalment, poc per damunt dels 4000, arribem al
collet on deixem esquís, motxilles i una part dels pulmons. Ens encordem i au
vinga, amunt fins al cim.
Després de les fotos tornem al coll, ens calcem els esquís i els primers girs. Una neu fonda i
pesada fa que costi dominar les fustes. Primeres caigudes... com costa
alçar-se. A mesura que baixem, el temps millora i la neu també. Baixem amb
gràcia tot observant les boniques traces de la gent que realment sap esquiar.
Falta pràctica, es nota la temporada de sequera d’esquí!
Finalment, apareix el
refugi, on ja pràcticament ha arribat tothom que ha fet el cim.
Hi ha molta
gent, demà el Gran Paradiso tindrà molts visitants. Els guardes volten per allà
fora, on tothom descansa, pren el sol i ha posat la roba i el material a
assecar. Fa una calor espatarrant...realment som als Alps? Ens han dit que a
Lleida plovia i al Pirineu nevava com mai.
Més tard
planifiquem que farem a l’endemà. L’objectiu era el Grand Etret (3500 m), però
els problemes intestinals originats per la ingesta de qui sap què, ens fan
canviar l’objectiu. Pujarem fins a un collet que hi ha a 2900 per després
baixar tota la vall fins a Pont, on continuarem l'estada als Alps fent un altre cim (bé, jo no, estava indisposat) i tornar cap a casa passant abans per les pistes de Tignes.
