Cotiella, 2912 metres.

Des del poble de Seira, remuntem la pista tot el que podem fins trobar un lloc per aparcar. Passarem la nit a peu de cotxe, a l'hotel de les 1000 estrelles, per a l'endemà iniciar l'ascensió.

La posició del Cotiella, endarrerit respecte del cordal pirinenc, permet tenir bones vistes sobre el Pirineu i conèixer un massís calcari gran que permet fer altres ascensions a banda de la del cim principal. Caldria venir-hi més sovint...

La ruta puja cap al Collado del Ibon, per després efectuar un descens cap a l'Ibon de Armeña, on trobarem un refugi que porta el mateix nom. Un ja llunyà 1994 vam intentar coronar aquest cim i vam passar la nit en aquest refugi. Des de llavors no hi havia tornat i està pràcticament igual, sense haver patit cap transformació profunda com altres refugis pirinencs gestionats per la FAM.

Des del refugi remuntarem directament cap al collat del Cotiella, passant per una zona plena de coves i forats. Aquí l'aigua ha fet de les seves en la roca calcària.

Pujant veiem al fons la Sierra de Chía.

I finalment coronem el cim del Cotiella, a 2912 metres d'altura.

Racons del Temps d'Aventura

El programa Temps d'Aventura, de TV3, va tenir la genial idea de fer un llibre amb rutes proposades pels espectadors del programa. Hi he col·laborat amb una ruta en BTT anomenada "Els maquis a la Coma de Meià", situada al Montsec, i que segueix els escenaris que l'octubre de 1944 uns maquis (guerrillers que lluitaven contra Franco) van ocupar en el seu intent d'acabar amb la dictadura.

A la foto, tots els autors del llibre en l'acte que es va celebrar a Barcelona.

(Foto: TV3)

Gran Paradiso, 4061 m.

Després de les interminables hores d’autopista arribem a la Vall d’Aosta. Plou, i a mesura que guanyem alçada cap al poble de Pont, observem que l’hivern als Alps ha estat molt diferent al Pirineu. Aquí ha nevat, i de quina manera! Abans d’arribar a Pont, trobem una borda on passarem la primera nit abans de pujar cap al refugi Vitorio Emanuelle II. Comença a nevar feblement, i ens preguntem si demà farem alguna cosa bona. Tot i això, tenim clar que pugem cap al refugi.

El dia 1 s’aixeca tapat i boirós. No sabem si també més amunt fa mal temps i decidim esperar un parell d’hores a veure si el cel millora. Efectivament, les primeres clarianes ens mostren un cel blau que convida a guanyar alçada, i així ho fem. Calçats els esquís, travessem unes pistes d’esquí de fons i enfilem amunt per un bosquet que ens permet tenir el primer contacte amb la muntanya alpina.

Primeres impressions, primeres fotos, primers esbufecs... i finalment, arribem al refugi Vittorio Emmanuelle II, a 2735 metres d’alçada, més amunt que qualsevol de les sortides que hem fet aquest hivern al Pirineu!

 

El fet de ser diumenge fa que hi hagi poca gent que a l’endemà pugi al Gran Paradiso i molta gent que ja enfili la baixada. Ens sorprèn veure que hi ha un grup d’adolescents italians que baixen del cim. Tan joves i ni més ni menys que un 4000 amb esquís. Evidentment els Alps i el Pirineu (al menys a Catalunya) poc tenen a veure. Alemanys, italians i francesos ocupen el refugi, i al cap d’unes hores, arriben un altre grup de catalans, de Mataró, amb els que coincidim en que déu n’hi do el paquet de neu i quina diferència amb el Pirineu. A la foto, els cims de la Trescenta (a l'esquerra) i el Ciarforon (dreta).

 

L’endemà el cel se’ns mostra totalment transparent. Ni un núvol a la vista que ens faci témer pel temps. Sortim del refugi i seguim, igual que tothom, la traça oberta per uns italians que es nota que estan ben entrenats. 

  

La pujada és una mica monòtona a l’inici, però a mesura que es va obrint l’impressionant paisatge del Alps als nostres peus, la cosa es va alegrant. Guanyem alçada, i és nota; 3400, 3500, 3600...

Quan arribem als característics gendarmes del Gran Paradiso fem un descans. Des d'allà ja veiem el cim i els primers esquiadors que s'hi enfilen. 

3800, 3900... ja falta poc i també falta l’aire. Per sota nostre, l'estètic cim de la Trescenta.

Finalment, poc per damunt dels 4000, arribem al collet on deixem esquís, motxilles i una part dels pulmons. Ens encordem i au vinga, amunt fins al cim.

Després de les fotos tornem al coll, ens calcem els esquís i els primers girs. Una neu fonda i pesada fa que costi dominar les fustes. Primeres caigudes... com costa alçar-se. A mesura que baixem, el temps millora i la neu també. Baixem amb gràcia tot observant les boniques traces de la gent que realment sap esquiar. Falta pràctica, es nota la temporada de sequera d’esquí! 

Finalment, apareix el refugi, on ja pràcticament ha arribat tothom que ha fet el cim.

Hi ha molta gent, demà el Gran Paradiso tindrà molts visitants. Els guardes volten per allà fora, on tothom descansa, pren el sol i ha posat la roba i el material a assecar. Fa una calor espatarrant...realment som als Alps? Ens han dit que a Lleida plovia i al Pirineu nevava com mai.

 

Més tard planifiquem que farem a l’endemà. L’objectiu era el Grand Etret (3500 m), però els problemes intestinals originats per la ingesta de qui sap què, ens fan canviar l’objectiu. Pujarem fins a un collet que hi ha a 2900 per després baixar tota la vall fins a Pont, on continuarem l'estada als Alps fent un altre cim (bé, jo no, estava indisposat) i tornar cap a casa passant abans per les pistes de Tignes.

Pica Cerví de Durro, 2642 metres.

Malgrat el nom que recorda el mític cim alpí, la Pica Cerví de Durro és un modestíssim cim que assolirem en dos hores des del pàrquing de Boí Taüll. En un hivern amb poca neu, cal anar a buscar-la allà on n'hi hagi sense perdre temps ni fer quilòmetres absurdament. Estem preparant l'ascensió al Gran Paradiso amb esquís i, és clar, abans caldria practicar una mica... no sé si hem agafat el millor any.

Des del pàrquing de Boí-Taüll cal anar a buscar la collada de les Bassetes (hi pugem per les pistes) i allà remuntar l'aresta fins al cim. L'aresta, si hi ha condicions, és esquiable, i és l'única part positiva d'aquesta sortida d'avui. Del coll al pàrquing baixarem per les pistes d'esquí.

A la foto, el cim. El coll queda a la part dreta de l'aresta.

Al cim. Fixeu-vos en la poca neu que es veu a la foto...i estem al març. Sense paraules.

I el mapa del recorregut

(Font: www.madteam.net)

22 tresmils

Festival de 3000´s durant aquest estiu, amb l'objectiu d'anar a fer aquells que ens falten o bé són al costat d'altres 3000´s principals que ja havíem fet. Entre el 3 i l'11 d'agost (descomptant els dies de mal temps) en farem ni més ni menys que 22, que no està malament.

Els primers a caure seran els Culfreda. Ja els havia fet l'any 2001, però sempre són uns cims agraïts ja que són una llarga caminada sense cap complicació. Ens servirà d'escalfament de cara a altres objectius més tècnics per aquests dies. A la foto, els Picos de Culfreda (Culfreda, Culfreda Central i Culfreda Norte) pujant cap al Puerto de la Madera.

Poc abans de coronar el primer dels cims. El cim punxegut del fons és el Bachimala.

I la foto al Culfreda Norte (3032 metres)

Des d'aquests cims, tenim aquesta esplèndida vista sobre el Posets (el més alt a la foto) i la Cresta de las Espadas (a la dreta del Posets).

Dies després marxem cap al Parc Nacional d'Ordesa. Acampem al costat del refugi de Góriz i des d'aquí farem diversos cims. Al costat del refugi s'hi pot plantar la tenda, però cal desmuntar-la molt aviat (a quarts de set del matí) i si no et claven la multa. Un guarda del parc "molt simpàtic" t'ho recorda a crits amb la frase "quinze minutos y sanciono" que t'obliga a sortir de la tenda nevi, plogui o s'acabi el món.

(Foto: David Guiu)

Els primers, la Punta de las Escaleras (3027 m) i el Monte Perdido (3355 m.), cim aquest darrer que vaig fer per primer cop el 1995. Sens dubte és un dels més bonics del Pirineu. A la foto següent, al cim del Monte Perdido.

Des d'allà veiem el magnífic cim del Cilindro de Marboré (3192 m.), on hi vam estar l'estiu de 2002. Des d'aquell cim hi ha unes vistes espectaculars sobre la gelera del Monte Perdido (o del que en queda...).

Baixant per la via normal del Perdido, tenim aquesta vista sobre el Cilindro i el Cuello del Cilindro. El petit llac que veieu és diu Lago Helado, situat a la línea dels 3000 metres.

Una altra jornada a Ordesa ens portarà a fer els Picos de Baudrimont (3026 m. i 3045 m.) i el Pico de Esparets (3077 m.), unes petites puntes que són una balconada sobre la gelera del Monte Perdido. De passada cap allà fem cim a la Punta de las Olas (3002 m.), que ja vam fer fa uns anys. dels cims d'avui, valen més la pena les vistes que els cims en sí mateix. A la foto, un dels Picos de Baudrimont.

El que us deia, la millor part, la vista que té. Podeu veure el que queda de la gelera i el cim que es veu és el Cilindro de Marboré.

La jornada següent la centrarem en fer cims que van quedar sense fer en excursions anteriors per la zona: el Pico Oriental de la Cascada (3161m.), el Pico Central de la Cascada (3106 m.) i la espalda de Marboré (3073 m.). A la foto es veuen la Torre i el Casco de Marboré. El cim més alt del fons, el Tallón.

Darrera nostre, el Cilindro de Marboré i el Monte Perdido, més lluny.

Deixarem Ordesa i marxarem cap a la zona del Balaitús. Aquest cim (darrera nostre a la foto) ja el vam fer el 1999, des d'on vam veure un eclipsi de sol. Aquest cop han caigut l'Aguja Cadier (3022 m., a la foto) i els Picos de la Frondella ( Nord, 3069 m., Pico de la Frondella, 3071 m., Central 3051 m., i Frondella SO 3001 m.).

La següent zona que visitarem serà la de la Munia, on farem tot el Circ de Tromouse. Una cresta molt xula.

A la foto següent arribant a la Munia (3133 m.), el cim més alt del circ.

Després vindran la Pequeña Munia (3096 m.) i el pic de Sierra Morena (3090 m.). Després d'aquest cim farem un ràpel per baixar fins a un collet.

 (Foto: David Guiu)

Continuarem a tota cresta fins a fer un nou cim, el Pic de Tromouse (3085 m.), coronat per un característic tripode.

Anem avançant per la banda francesa de la divisòria fronterera (a la foto) cap al Pic Heid (3022 m.), el darrer tresmil que farem avui. La caiguda cap a la banda de Barrosa, a l'Aragó, és impressionant.

Al Pic Heid (3022 m.). A partir d'aquí començarem a perdre altura.

Aquí, la cresta del Circ de Tromouse. Una gran activitat d'alta muntanya. El cim més arrodonit és el Sierra Morena, des d'on hem fet el ràpel. A la seva esquerra, Tromouse i Heid, i a la dreta, pequeña Munia i la Munia.

I tot baixant, anirem gaudint de les vistes d'aquesta darrera jornada de muntanya. Han caigut 22 tresmils.