Una de les coses boniques que té el trail és que és un esport on pots compartir la sortida d'una cursa amb algun dels grans atletes que el practiquen. Ni al futbol, ni al bàsquet ni al tennis de la màxima categoria podràs estar a tocar dels referents de cada esport, però aqui sí. Evidentment, és impossible seguir el ritme de l'Emelie Fosberg o l'Esther Chesang, però la seva presència suma encara més energia al moment de començar a córrer en direcció a la muntanya.
Aquestes dues superdones, entre altres atletes, estaven presents a la línia de sortida de la marató de la Salomon Ultra Pirineu, que arriba enguany a la seva 13 edició. Prop de 1300 persones ens hem reunit a la plaça porxada de Bagà, esperant el moment d'iniciar el recorregut de la cursa.
(Foto: Ramon Casacuberta)
(Foto: Uri Sala)
La sortida de Bagà és molt ràpida. Fins al quilòmetre 3 és asfalt i sembla que la gent vol guanyar posicions. A partir d'aquí, una pista ens porta fins al quilòmetre 7, on s'acaba, i prenem un corriol on forçosament cal fer cua per anar muntanya amunt. La veritat és que aquest tram agobiava una mica. Una cursa amb menys participants guanyaria en qualitat, però ja sabem que això també és un negoci.
Arribats al coll del Forn, un quilòmetre més planer ens porta fins al refugi del Rebost (per mi un dels més bonics del Pirineu: bones vistes, bon menjar, guardes simpàtics...), des d'on tornem a guanyar desnivell. El proper objectiu, la collada de Comafloriu, on ja començarem a tenir vistes d'altura, però continuarem guanyant desnivell en direcció al refugi del Niu de l'Àliga (2537 m.). A la foto següent, recorrent la carena que porta cap al refugi.
Amb la neu caiguda fa dos dies encara present, l'arribada al refugi suposa fer-ho a la cota màxima de la cursa, però no us enganyeu que encara no comença la baixada definitiva. L'arribada al refugi (amb molta gent animant) fa que sembli que som bons i tot!
Avituallament gran, bo i variat on val la pena fer una parada, tot i que la darrera estada que vaig fer aquí va ser una bona merda. Mireu les ressenyes del Google sobre aquest refugi i us en fareu una idea.
La cursa continua, i sortim en direcció a les Penyes Altes del Moixeró (2276 m.), majoritàriament per senders de bon córrer i trams boscosos. Les Penyes marquen aproximadament la meitat de la cursa (km 21,6) i la gent aprofita per descansar i menjar una mica, fer una foto al cim (ben bé la cursa no hi passa) i, a partir d'aquí ja farà tot baixada, així que cap avall però amb seny!
Una altra de les parts boniques de la cursa la trobarem peraquesta zona, ja que circulem pels verds prats alpins del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Les vistes ajuden però els quilòmetres i el desnivell ja es comencen a notar.
Acaba el sender i prenem una pista en direcció al coll de Trapa (km 27,2) primer, i el coll del Pendís (km 29,5), després. Segurament la part més ràpida de la cursa, on la gent s'apreta de valent. Des del coll del Pendís baixem, en un quilòmetre, al refugi de Sant Jordi, que situo al mateix nivell d'excel·lència que el del Rebost, amb l'afegit que en pocs refugis del Pirineu menjareu tant bé com aquí si esteu fent travessa per la zona.
Des d'aquí iniciem la penúltima baixada, travessant els sempre espectaculars Empedrats, on creuarem el riu diverses vegades intentant -sense èxit- no mullar-nos els peus.
(Foto: Oriol Gonzalvo)
Baixant per aquí formem un grupet de 4-5 persones, anem a bon ritme i ens trobem amb els primers corredors de la Ultra, que van de pujada cap al refugi de Sant Jordi. Ens creuem amb el Pau Capell, amb qui quasi xoquem perquè noi, encara que siguis molt bo, tant podem baixar nosaltres com tu pujar, i també et pots apartar, no?
Prop del quilòmetre 35 passem pel refugi dels Vents del Cadí, on ens creuem amb la Núria Picas, que fnalment quedarà primera dona de la distància Ultra. Al seu pas la gent esclata en ànims i alegria, ja que la Núria juga a casa. Des d'aquí ja només queda el final. Primer un bonic tram per bosc, bastant corredor, i després un altre tram per la "Via del Nicolau", una via verda que permet mantenir un bon ritme en els darrers quilòmetres de la cursa, creuant túnels i fins i tot un pont penjat...
...que ens porten a creuar el pont de la Vila de Bagà i arribar a la meta en mig d'un gran, gran, gran ambient. Finalment, 7 hores i 27 minuts, assolint amb escreix l'objectiu de fer la marató com a màxim en 8 hores.
En resum, una molt bona cursa que -crec- guanyaria en qualitat si hi hagués menys gent, amb uns paratges espectaculars i una bona organització. Tot apunta a que l'any vinent repetirem.
I si voleu el track, el teniu aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada