dimecres, 13 d’agost de 1997

Mont-Blanc (4810 m.)


El Mont-Blanc, de 4810 metres d'altura, el cim més alt dels Alps, és per qualsevol persona que li agradi la muntanya un referent i un objectiu en la seva “carrera”. No és un cim tècnicament difícil (al menys la via Gouter que vam seguir nosaltres) però suposa tot un repte per tot allò de si l’alçada ens afectarà, si ens hem preparat prou o si el bon temps ens acompanyarà. D’altra banda, ens hem estat entrenant força per a tal de que tot surti bé i així esperem que sigui. 
A Chamonix ens allotjarem al càmping “Les marmottes”, que ens han aconsellat com a dels més barats. En aquest càmping és normal trobar-te amb altra gent que va cap al Mont-Blanc, o que en ve, i per això sempre es pot trobar informació de primera mà si la persona en qüestió parla algún idioma intel·ligible, ja que al Mont-Blanc s’hi poden trobar catalans, alemanys, anglesos, i un llarg etcètera que inclou països tant llunyans com Corea, que no és que els Alps els hi quedi precisament a prop. Plantem la tenda, i a l’endemà anem a fer una mica el guiri per la ciutat.  
 
             
Passegem pel centre històric i podem veure la glacera de Bossons, que de nit està il·luminada i és una passada de gran. Tot aquí té unes dimensions enormes. Passem també per la Casa dels Guies per tal de veure quin temps farà, i ens alegra veure que la previsió és immillorable: sol i cel sense núvols pel dia 13, el dia “D”.
El dia 12 iniciem l’aproximació al cim. Des del poble de Les Houches, prop de Chamonix, agafem el Tramway du Mont-Blanc, un cremallera que ens deixa al Niu d’Aigles, a 2700 metres d’alçada. Durant el trajecte hem conegut un altre grup de catalans, de Manresa i Tarragona,  i a més a més, hi ha gent de tot arreu... i tots anem al mateix lloc.


Quan arribem a l’ultima estació, s’obre la porta i tota la gentada enfila cap al refugi de la Tete Rouge (3200 m.) on podem contemplar l’espectacular gelera de Bionnassay, i on hi arribem després de 2:30 h de marxa, aproximadament. Aquí hi ha gent que es queda a passar la nit per demà atacar el cim o bé que fan una primera etapa per tal d’acostumar-se més bé a l’alçada. Nosaltres hem decidit pujar a dormir al refugi de Gouter i aquí només parem a fer un glop.




A la foto següent podeu veure el refugi de Tete Rouge


A partir d’aquest refugi es pot dir que comença l’ascensió al Mont-Blanc. El primer dels obstacles importants és el Gran Coulouir de la Aigulle du Gouter, la famosa “bolera”,  on es produeixen contínues caigudes de pedres i que passem com si tinguéssim pressa, ja que és millor no badar gaire. A la foto següent, un grup d'alpinistes es prepara per superar la "bolera".
  
Passat això, enfilem l’aresta que ens portarà al refugi on farem nit, el refugi de Gouter, situat a 3800 metres. L’aresta, que podeu veure a la foto, és molt descomposta, i s’ha de vigilar constantment amb les caigudes de pedres.


Finalment arribem al refugi, on ens dediquem a planificar l’atac al cim. Preparem el material i sopem aviat, perquè a les set de la tarda ja som al llit. La nit resulta tranquila per als tres i veiem que hi ha gent a la que l’alçada l’afecta de forma seriosa i han de suportar mal de cap i un fort malestar general.


El refugi de Gouter es situa a 3800 metres, en un emplaçament espectacular sobre la gelera de Bionnasay, que veieu a la foto següent.

Cap allà quarts de dos de la matinada s'obren els ulls i els guardes desperten a tothom. Ningú es pot quedar al refugi i la gent va desfilant cap al menjador per esmorzar. Preparar equipament, cordes, etc... i amunt en mig de la nit. A quarts de tres hem sortit del refugi i preveiem unes quatre hores d'ascensió. A la foto següent, primeres llums del dia.


Només sortir avancem ràpid. Suposo que les ganes d’arribar dalt i el fet de veure tanta gent fa que no ens entretinguem gaire. A més a més, ens sentim forts. Aquest any anàvem mentalitzats de venir als Alps i calia entrenar. Poc a poc, anem adelantant cordades. D’altra banda el cel està completament destapat i fot un fred que pela. Si et mous, encara s’aguanta però si pares, notes com el fred et va calant. Per tant només queda caminar... Lluny és veuen frontals encesos, i darrere nostre també. Aquest és un efecte bonic de veure al mig de la nit tot i que significa que per allà passa més gent que pel carrer major. Tal com apareix al llibre “Los cuatromiles de los Alpes” , “..la fascinación por el Mont-Blanc, fue alentada con el superlativo “mas alto”, una palabra carismática que empuja a millares de personas a la zona, verano a verano. No hay probablemente ningún escalador que no haya deseado escalarlo por lo menos una vez”.  Però això també pot portar conseqüències fatals, i ens diu que “el Mont-Blanc sigue siendo engañosamente peligroso, y los rápidos cambios de las condiciones atmosféricas pueden transformar sus altas laderas en un infierno (...) Cada verano, un centenar de alpinistas no regresan vivos de sus cumbres, y se estima que entre 6000 y 8000 personas han perdido su vida en el Mont-Blanc, mas que ninguna otra montaña en el mundo”.

Un dels moments intensos fou el fet de superar, per primer cop, els quatre mil metres. Com una sensació d’haver pujat un esglaó més. També fou curiós experimentar els primers efectes de l’alçada, una soneta que cap allà els 4200, feia possible caminar i adormir-nos alhora, però per sort aquesta sensació va durar poc.

Arribats al Refugi Vallot (a la foto següent), ja veiem cada cop més a prop el nostre objectiu, el cim, que vam assolir tot just quan sortia el sol.


Ara només feia falta superar l’aresta de les Bosses, on cal anar amb compte i on no es recomanable estar-hi si l’alçada t’ha afectat molt. A la foto següent, l'aresta fins al cim i el refugi Vallot (es veu molt petit).


Des del refugi Vallot enfilem l'aresta i l'anem superant poc a poc. A trams més assequible, a trams més estreta, l’aresta es va fent cada cop més horitzontal...




...fins que per fi fem cim a les 7:00 h. L’espectacle des del cim (4810 m) era grandiós; El Mont Maudit, les Grans Jorasses..i inclús una punteta del Cervino era una part del que podíem veure. A més, la sensació d’estar per primer cop a  gran alçada i haver assolit la màxima altura dels Alps.









Foto de grup al cim del Mont-Blanc, a 4810 metres.


Fetes les fotos, baixem fins al refugi Vallot, on esmorzem, i dues hores després arribem al refugi de Gouter. Recollim els trastes que teníem allà, paguem i enfilem aresta avall. Baixant, una pedra que cau rodolant per l'aresta impacta en el peu i la mà d'una companya d'expedició. No es greu però el cop al peu li impedeix caminar i ens veiem obligats a trucar a l’helicòpter que la porta a l’Hospital de Chamonix. Unes hores després anem a l'hospital, la recollim i l’endemà marxem cap a casa, esperant que aviat tornem als Alps i que la nostra companya es recuperi.


















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada