Punta o Garmo Feniás (2863 m.)

Fa dies que fa força fred i no neva, així que la poca neu que hi ha ha esdevingut un mantell gelat difícil d'esquiar i que fins i tot ha esdevingut perillós. Els accidents dels darrers dies confirmen que cal anar amb compte i tenir a mà les ganivetes, el piolet i els grampons. Amb la incertesa de com estarà la neu, doncs, anem cap a Panticosa per provar de fer la punta o Garmo Feniás, on sembla que la neu encara està en condicions.

Iniciem la marxa a peu sortint a tocar d'aquest característic edifici dels Baños de Panticosa, que marca el camí també per ascensions com la del Garmo Negro...

...fins arribar a la Mallata Baja (1850 m.), l'explanada on ens calçarem els esquís.

Comencem a guanyar altura cap a la característica canal que dona pas a la part superior de la ruta, on hi ha l'Ibón de las Argualas. La neu està força bé, gens gelada, i es pot pujar amb esquís tot i que hi ha gent que se'ls treu i puja amb grampons.

 (Foto: Arnau Solé)

Més amunt la canal s'eixampla...

...i fem els últims metres cap al "plateau" final, on hi ha l'ibón, que evidentment ara està colgat de neu.

Un cop a l'ibón veiem un parell de pales que donen accés al cim. Ens decidim per la de l'esquerra, ja que hi ha traça oberta a peu. No sabem si la neu estarà molt gelada, així que descalcem esquís i cap amunt.

(Foto: Jacint Millat)

Des de la carena, una curta caminada...

...ens portarà fins al cim de la Punta o Garmo Feniás (2863 m.).

 (Foto: Arnau Solé)

 

A la baixada, bona neu des del cim fins als 2500 metres, i després esquí de supervivència amb neu granulada, crosta i algun petit tram de bona neu.

Una sortida que fareu en uns sis hores i mitja (parades a banda) amb mil dos-cents metres de desnivell, i que podeu descarregar aquí.

La Roca Corbatera (1163 m.)

Si bé a l'estiu potser fa massa calor per anar al Montsant, l'hivern és una de les millors èpoques. L'orientació solana de gran part de la serra, la fa ideal per caminar, córrer, escalar, sense haver de patir excessivament per passar fred. Tot i això, aquests dies de gener són de fred intens, amb gel i gebre que no marxaran en tot el dia. Deixem el cotxe a l'ermita de Santa Magdalena, pujant des d'Ulldemolins, on el fred sí es deixa notar.

Des de l'ermita, prenem el GR 171, per on comencem a guanyar altura i tenim les primeres vistes del dia, com aquesta sobre el poble d'Ulldemolins.

El camí va pujant fins arribar al Pi de la Carabasseta, un arbre emblemàtic de la zona. Queda clar des d'on bufen el vents dominants, no?

Des d'allà iniciem una tram de baixada cap al Toll de l'Ou...

...que es troba al fons d'un barranc i on, com veieu, el sol no hi tocarà en tot el dia, oferint-nos un paisatge quasi nadalenc.

Del fons del barranc tornem a guanyar altura, primer per corriol i després per pista...

...fins arribar a la zona de les Coves Fredes...

...on trobarem una bassa que ens indica que el fred es manté ben viu.

Des d'allà seguim per una pista en direcció a les altures de la serra del Montsant, i anirem a buscar un camí que ens porta cap a la Font del Manyano, on l'aigua surt ben fresqueta.

Des d'allà, anem seguint un corriol que ens porta cap a la carena. Alerta amb les zones rocoses on el gebre no ha marxat!

Arribats a la carena només ens queda planejar fins a la Roca Corbatera...

...fins arribar al vèrtex que marca el cim a 1163 metres, la màxima altura del Montsant.

Comencem el descens, baixant primer cap a l'ermita de la Mare de Déu de Montsant...

...des d'on seguirem les marques del GR 171 per un enlairat corriol que passa per damunt de diversos graus. Si no fes tant fred, haguessim provat de baixar-ne algun per anar a  recuperar el cotxe, però el gebre present sobre la roca aconsella seguir el camí fressat...

...que ens ofereix unes vistes magnífiques cap a la banda d'Ulldemolins. Seguint el camí, arribarem de nou al Pi de la Carabasseta, i des d'allà baixarem cap a l'ermita de Santa Magdalena.

En total, uns 18 quilòmetres i 1000 metres de desnivell, que fareu en unes sis hores, parades a banda. I si voleu el track, només heu de clicar aquí.

100 cims del Vallès

Mentre Lleida segueix immersa en l'hivern provocat per la boira, la resta del país gaudeix d'una primavera avançada que permet, literalment, sortir a la muntanya en pantalons curts i samarreta. Això no pot durar gaire, així que cal aprofitar-ho, perquè més aviat que tard l'hivern tornarà, tot i que a Lleida tampoc ho notarem perquè ja fa dies que hi som. Posem, doncs, rumb al Vallès per gaudir del sol i conèixer una zona que no la tenim gaire tractada. 

La primera parada serà per fer dos cims clàssics de la zona: el Montcau (1053 m.) i la Mola de Sant Llorenç del Munt (1153 m.) o simplement "la Mola". Deixem el cotxe al coll d'Estenalles, des d'on prenem el camí que ràpidament ens porta al Montcau.

Al cim trobareu un vèrtex geodèsic i una taula d'orientació. Tant de bo no calgués recordar que aquestes taules NO SÓN PER SEURE-HI, sinó per saber quins cims estem veient. Però bé, l'espectacle "dominguero" que trobarem per aquests verals no ha fet més que començar. Potser un diumenge no és el millor dia per fer aquesta ruta...

 

Això sí, des del cim les vistes són magnífiques, com aquesta cap a Montserrat.

 

Feta la foto al cim, posem rumb a la Mola, que veieu al fons de la foto. El camí des del Montcau està més que marcat i no té pèrdua.

El camí és bo i s'avança ràpid, malgrat les desenes de gossos deslligats que hem d'anar esquivant. Sembla que molta gent tampoc sap (o ho sap, però passa de tot) que EL GOS HA D'ANAR SEMPRE LLIGAT A LA MUNTANYA. Vist el personal que volta per aquí (mal calçats, cridant, pujant a llocs que no toca...) m'inclino clarament per la segona opció. Per no emprenyar-me gaire, més val mirar cap a la Mola, que ja veiem ben aprop.

A la Mola, foto de cim a tocar de la taula d'orientació (prèviament ocupada per una família amb poca cultura muntanyenca, per dir-ho finament), tot i que també hi ha un vèrtex geodèsic. Per cert, cal mantenir obert un restaurant aquí dalt? Potser si no hi fos es podria filtrar una mica qui puja, perquè n'hi ha que si no fos pel bar no hi pujarien en sa vida.

Aquí trobareu el track d'aquesta sortida.

L'endemà sortim de Caldes de Montbui i anem cap a Sant Sebastià de Vilamajor, on iniciarem la segona de les rutes programades. La ruta d'avui transita en gran part per pistes forestals i algun tram de corriol.

El primer cim del dia és el Puig de la Creu (668 m.), coronat per una ermita i un petit castell...

...amb bones vistes sobre la Mola, on vam ser ahir.

Fetes les fotos seguim de camí cap al segon cim del dia, baixant per un bosc ben tupit on trobarem la Font del Gurri...

..., un bonic racó on trobarem un fragment de les "Corrandes d'Exili" de Pere Quart (Joan Oliver), vallesà originari de Sabadell que va posicionar-se a favor de la República durant la guerra civil i, en conseqüència, va haver de marxar a l'exili. Un poema que ha esdevingut un himne gràcies a la versió musicada que en va fer Lluís Llach.

A la masia de Can Montllor de Dalt arribem al punt més baix de la ruta, i això vol dir que ara ens tocarà puajr muntanya amunt una bona estona...

... a trams per pista i altres per corriol, des d'on guanyarem altura cap al nucli de Guanta. Atenció al tram de la Font de Nueretes (km 11,300), ja que passada la font cal creuar el riu i seguir camí amunt. Si seguim caminant per la riba esquerra (hi ha indicis de sender) acabarem fent tombs pel mig del bosc.

De nou anem combinant trams de pista i corriol fins que finalment fem cim al Pic del Vent (815 m.)...

...des d'on arribarem al punt on hem deixat el cotxe ràpidament. Si voleu el track de la ruta, cliqueu aquí.

Pel tercer dia d'estada vallesana optem per un cim ràpid, el de Sant Sadurní de Gallifa (942 m.) que en alguns mapes apareix també com "la Mola". Una pujada curta (poc més de dos quilòmetres), però intensa, ja que anem remuntant un corriol pràcticament en pujada contínua. De tant en tant travessem una pista que ens permetrà tenir vistes cap als cingles que defensen aquest cim.

  

En una hora, aproximadament, ja som dalt. Al cim hi ha l'ermita de Sant Sadurní, a tocar d'una masia que fa funcions de refugi. Avui, però, estava tancat. La foto de cim, a l'absis de l'església.

I tornem per on hem vingut, però abans fem una ullada cap al Montseny des del mirador que trobareu prop de l'església.

I si voleu el track d'aquesta ascensió, cliqueu aquí.

El Tossal Gros (867 m.) i el Cogulló de Cabra (881 m.)

Amb la boira no hi ha terme mig, o t'agrada o no t'agrada. I evidentment, pels lleidatans que no ens agrada, no anima gaire aixecar-se i veure que la vista no va gaire més enllà d'uns metres. Així que avui toca fugir de la boira per anar a fer un parell de 100 cims, que amb l'AP-2 gratuïta (de moment) queden ben aprop.

Des del Pla de Santa Maria ens dirigim a Figuerola del Camp, on deixem el cotxe en un pàrquing que trobareu a la part de dalt del poble. Des d'allà prenem una pista que coincideis amb el GR175-1 deixant l'església del poble darrere nostre.

La pujada per la pista està ben indicada amb cartells, no té pèrdua, i és bastant monòtona fins arribar al coll de Coloma, on deixem la pista i prenem un sender.

A mesura que pugem anem guanyant vistes a banda i banda de la serra de Miramar: cap a l'est el mar, cap a l'oest la boira que em deixat enrere.

El camí carener és ben distret, i finalment apareix davant nostre el cim del Tossal Gros...

...que marca el punt més alt de la serra de Miramar amb 867 metres.

Fet el cim iniciem el descens (alerta amb la pedra suelta) amb unes vistes increïbles sobre la Conca de Barberà, Montblanc i la serra de Prades, on no fa gaires dies corríem la Marxa dels Roures, una cursa més que recomanable.

De baixada, una ullada cap a les restes del castell de Prenafeta...

...per baixar fins al coll de Prenafeta i allà agafar una altra pista seguint el recorregut del GR 7-8, que més avall es transforma en corriol, i que de nou transformat en pista forestal ens portarà de nou a Figuerola del Camp.

Una sortida curta que podeu fer en unes dos hores i mitja (parades a banda), amb 9 quilòmetres de recorregut i 360 metres de desnivell positiu, i que si voleu descarregar teniu aquí.

Acabada la primera ascensió, cal aprofitar el bon dia que fa, així que pugem al cotxe i anem en direcció a Cabra del Camp. Arribats al poble cal prendre a la dreta el carrer Llevant i, un cop acabat el carrer, seguir per una pista amb marques de GR fins que trobarem les restes d'un antic corral. Allà deixarem el cotxe.

 

 

La primera part del camí és una mica monòtona, resseguint el GR 7 fins al coll del Sàrria per una pista. Allà labandonem i prenem un sender que va pujant i anem guanyant en vistes.

 

 

 A la llunyania, el Tossal Gros, el més puxegut que veieu a la foto.

 

 

Davant nostre ja apareix el segon objectiu del dia, i a partir d'aquí el camí s'anima una mica. L'elevació més marcada que veieu a l'esquerra correspon al Roc del Cogulló (861 m.)...

 

 

 ...on s'arriba per una mena de camí protegit amb baranes i "equipat" amb alguna cadena (realment no caldria)

 

 

 

 ...i on ens fem una foto per si de cas fos el cim. Però no.

 

Per arribar al cim de veritat cal seguir en direcció nord-est un sender ben marcat...

 

...que en un no res ens porta al cim del Cogulló de Cabra (881 m.)

 

 

Des del cim iniciem la baixada, combinant trams de pista i altres de corriol...

 

...i fent una darrera ullada al Cogulló arribarem de nou al cotxe després d'un parell d'hores d'haver iniciat la marxa.

En total, una sortida d'un parell d'hores (parades a banda), poc més de 8 quilòmetres i uns 350 metres de desnivell. I si voleu el track el podeu descarregar aquí.