Cursa dels Biberons (22 km, 1200 d+)

Ja van cinc edicions d'aquesta cursa de muntanya que sortint del Pinell de Brai, a la Terra Alta, s'endinsa per les entranyes de la Serra de Pàndols per assolir el seu punt més alt, la Punta Alta o més coneguda com a cota 705. 

Foto: Ramón Ferrer

Allà, amb unes vistes espectaculars, hi trobem el memorial a la "Quinta del Biberó", és a dir, els nois nascuts l'any 1920 i 1921, i que van ser els més joves soldats participants a la guerra civil espanyola. El nom els prové, diuen, de quan Frederica Montseny, ministra de sanitat, en assabentar-se que cridaven a files a joves de només disset anys digué "Disset anys? Però si encara deuen prendre el biberó!". Prenent aquest nom, la Cursa dels Biberons ret homenatge a aquells nois, bona part dels quals van participar en la batalla de l'Ebre l'any 1938, la més llarga i important de la guerra, i que va marcar el futur, dissortat, de la República espanyola.

La cursa arrenca dins del celler cooperatiu del Pinell de Brai, la "Catedral del Vi", obra de l'arquitecte modernista César Martinell, que podeu veure a la foto següent.

Foto: Ramón Ferrer

Des d'allà, la gent ja ha sortit escopetejada. La veritat és que hi havia gent amb molt nivell, i ben ràpid s'ha separat el "pelotón" inicial. Poc després de deixar enrrere el Pinell de Brai ja hem començat amb els primers corriols, que ens portaven al primer objectiu de categoria del dia, la Punta de l'Àliga (473 m.)

Foto: Ramón Ferrer

Sí, ho heu vist bé, dalt del cim hi ha la bandera de la República espanyola, i és que al llarg del recorregut ens hem anat trobant amb soldats del grup de recreació històrica "Pàndols 1938" que han fet reviure els dies que aquestes muntanyes van ser escenaris d'una batalla. A la foto següent, arribant al cim de la Punta de l'Àguila...

Foto: Ramón Ferrer

...ben flanquejat per parets verticals.

Foto: Ramón Ferrer

L'arribada al cim, espectacular. Les vistes, impressionants. La baixada... tècnica a tope, ràpida, sense treva, i amb algun pas equipat. Superat el primer repte important de la cursa, creuem la carretera i ens endinsem a la Serra de Pàndols per la Vall Closa. Com diu el seu nom, és una vall ben ombrívola que l'estiu de 1938 estava a la reraguarda republicana durant la batalla de l'Ebre. Allà, els Brigadistes Internacionals van erigir un petit monolit en homenatge als seus companys caiguts en combat. A la foto següent, el grup de recreació històrica "Pàndols 1938" al lloc del monument.

Foto: Ramón Ferrer

A partir d'ara, anirem guanyant altura cap als cims de Pàndols fins a trobar-nos amb el GR-171, que seguirem en algun tram. Per Pàndols, més recreacionistes ben uniformats...

Foto: Ramón Ferrer

...i més vistes espectaculars des del crestall de la serra. A la foto següent, podeu veure a l'horitzó el perfil, ben marcat, de la Punta de l'Àliga.

Foto: Nació Muntanya

Més amunt, passem a tocar de l'ermita de Santa Magdalena i al cap de poc arribem a la Punta Alta o cota 705, punt més alt de la Serra de Pàndols i lloc estratègic durant la batalla de l'Ebre, pel seu panorama de 360º. Avui en dia és un lloc d'homenatge als "biberons" i als qui van combatre a l'Ebre. Els corredors passàvem a tocar del monument, on el grup "Pàndols 1938" ha fet avui una ofrena i aquesta foto de record.

Foto: Diego Muñoz

Molt bonic el detall dels soldats fent el passadís quan els corredors passàvem per allà, et donava ànims per encarar la baixada cap a la Cova de l'Algar i d'allà cap al tècnic Barranc de l'Infern, on ens espera la sorpresa de posar-nos dins un petit sifó per poder baixar-lo. Una petita grimpada per sortir del barranc i ja encarem els darrers quilòmetres, on el cansament es comença a notar. La trobada amb els marxaires (ja que a banda de les curses llarga i curta també s'ha fet una marxa popular) ens avisa que ja estem prop del Pinell de Brai, on finalment creuem la meta.

Amb els únics objectius de trepitjar de nou aquestes serres i gaudir de la cursa, arriba el merescut descans en forma d'excel·lentíssim dinar recuperatori, amb unes postres boníssimes fetes a casa.

Foto: Ramón Ferrer

Una cursa genial en tots els sentits: el recorregut, les vistes, l'organització... Això sí, és dura, no regalen res. I si us animeu a fer el recorregut, us deixo el track aquí.

GR5: Montseny - Collformic

He de reconèixer que si em preguntessin quina muntanya que no conec voldria conèixer, el Montseny no estaria -almenys fins ara- entre les meves prioritats. Però com equivocar-se és humà i rectificar de savis, doncs reconec que estava ben equivocat.

Malgrat les diverses escenes "domingueres" que hem pogut observar (gent mal equipada per fer muntanya, gossos sense lligar i caravanes de cotxes, entre altres) aquest massís té possibilitats excursionistes que ens allunyen de tot això i ens permeten gaudir d'aquesta muntanya. Això sí, cal perdre's pels senders de la muntanya i evitar les àrees de més fàcil accés com el Collformic, on vam acabar aquesta ruta.

Iniciem el camí al poblet de Montseny, saturat de tot-terrenys d'alta gamma que pocs camins han trepitjat, i seguim les marques del GR5 en direcció al Collformic. Les primeres vistes, gràcies a les nevades i pluges dels darrers dies, ens recorden més al Pirineu que a una muntanya del pre-litoral.

 El GR5 circula entre boscos, barrancs i masies, en mig d'un territori molt humanitzat...

...però amb bonics trams de bosc que ens transporten a altres latituds.

Més o menys a mitja ruta trobem la Font del Vilar...

...situada a pocs metres del gran mas del Vilar de la Castanya. Aquesta masia pertany actualment a la Generalitat de Catalunya i és un dels espais d'oci que promociona el Parc Natural del Montseny. Avui estava tancada, però amb el bon temps segur que deu estar ple de gent.

Des del mas, tenim les primeres bones vistes sobre les altures del Montseny. A la foto següent, els Agudes i el Turó de l'Home, tot ben nevat.

A mesura que anem guanyant altura, el bosc és cada cop més obac i tancat, i això fa que la neu es conservi. A partir d'aquest punt ja l'anirem trobant fins al Collformic.

Cap als 1000 metres l'acumulació de neu ja és important, i les vistes, gairebé alpines.

Més amunt arribem a les restes d'una construcció anomenada "el Cafè", i que era, precisament, un antic cafè on els traginers descansaven en les rutes que travessaven el Montseny. Avui en dia no en queda res.

Arribats al Pla de la Calma tombem a la dreta en direcció al Collformic. Des d'aquí, tenim unes vistes espectaculars cap a Montserrat...

...el Turó de l'Home i les Agudes....

...i cap a la Plana de Vic.

Degut a l'acumulació de neu, les masses de gent que habitualment deuen arribar aquí des del Collformic sembla que avui no s'han allunyat gaire del cotxe, la qual cosa ens fa gaudir en solitari d'aquest espai...

...o gairebe en solitari, ja que n'hi ha que -igual que nosaltres- també han aprofitat les condicions de neu que hi ha al Montseny per fer activitats per aquesta zona.

I després d'unes quatre hores de camí, arribem al Collformic, on anem retrobant senyals de civilització que posen fi a aquesta caminada pel GR5.

I sí voleu el track de la ruta només heu de clicar aquí.

Circular al Pic de la Coma del Forn (2685 m.)

Els altres cops que havíem pujat al Pic de la Coma del Forn hi havíem anat sempre per la ruta més curta i directa. Des de l'estació de Tavascan cap a l'estany de Mascarida i d'allà directes fins al cim. Aquest cop, amb la intenció primerenca de fer el Ventolau, posem direcció al coll de la Coma del Forn, cosa que ens permetrà remuntar tota aquesta vall.

 

Pujant, podem veure la Canal de les Bruixes, on encara no hi ha baixat ningú des de les últimes nevades d'aquesta setmana. És una variant més vertical que podem fer quan baixem del cim del Pic de la Coma del Forn, que evidentment cal afrontar amb neu estable i bon nivell d'esquí.

Iniciem la pujada per la Coma del Forn en direcció al coll, que veieu al fons de la fotografia. A l'esquerra, el Pic de la Coma del Forn.

Des del coll veiem tota la vall, per on avui hi puja força gent. La pujada és molt assequible i va guanyant pendent conforme guanyem altura.

Des del coll, veiem els cims del Pic dels Tres Estanys, en primer terme, i darrera seu el Ventolau. Era l'objectiu per avui, però decidim desistir perquè a la zona del Ventolau hi ha massa neu recent, especialment a la pala somital,que no ha tingut prou temps d'assentar-se com cal. La calor que fa tampoc ajuda gaire a trobar una neu en condicions de cara al descens.

Això sí, el dia és espectacular. A la foto següent vista cap al Monteixo...

...i aquí cap a la Pica d'Estats.

Altres grups van arribant al coll...

...que majoritàriament enfilen aresta amunt cap al Pic de la Coma del Forn. Nosaltres, també.

 (Foto: Jacint Millat)

Finalment, fem cim al Pic de la Coma del Forn (2685 m.), avui força concorregut.

Fetes les fotos, iniciem la baixada. La neu una mica pesada, ja que els dos pams caiguts aquests dies han transformat molt ràpidament.

En resum, quatre hores de sortida i un desnivell de 100 metres. I si voleu el track, podeu clicar aquí.

La Roca Regina (727 m.)

Tot i haver-hi passat desenes de vegades per davant, mai encara havia pujat a la Roca Regina. Anant cap al Pallars, i tot just creuades les parets de Terradets, la Roca Regina apareixia durant uns segons a la vista, suficients per observar la magnífica paret que amb aquest nom s'alça damunt del barranc del Bosc. D'aquest any no passava, i al límit del canvi de xifra, hem anat a conèixer-la. La ruta és ràpida i senzilla, però val la pena dedicar-li un matí per descobrir aquest racó a les portes del Pallars Jussà.

Iniciem la ruta a l'estació de Cellers, travessant a via i en direcció al Barranc del Bosc. Trobarem diverses senyals al llarg del recorregut, fites i marques de pintura.

Quan pujàvem amb el cotxe, semblava que aquesta zona era l'única on hi havia boira, i efectivament així ha sigut. Costarà veure el sol, però més amunt el cel es veu més clar.

Sí, a mesura que guanyem altura el cel s'obre i apareix davant nostre la cara nord del Montsec.

Mirant al nord, tenim la capçalera del Flamisell just davant nostre, amb neu ben recent. Sota la boira, la Conca de Tremp.

D'esquerra (si no m'equivoco) a dreta el Peguera, el Mainera, la Pala Pedregosa i el Montsent de Pallars.

Fem les fotos de rigor al cim de la Roca Regina (727 m.)...

...i agafem el camí de baixada, en direcció al Barranc del Bosc. Com veieu, el sol s'acaba i tornem a la boira.

De baixada, anirem contemplant, quan ens deixi la boira, la paret de la Roca Regina. Un pany de paret de 500 metres amb vies d'escalada d'elevat compromís.

Arribem al fons del barranc, que baixa sec, i que ens permet veure les curioses formes que l'aiguaha esculpit a la roca.

La Roca Regina va treient el cap...

...fins que podem veure les seves formidables dimensions. En aquella mena de balconet que hi ha al capdamunt és on hem fet la foto de cim.

Baixant ja veiem el pont de la via i seguirem el camí fins a la carretera C-13.

La travessem i prenem l'antiga carretera que pujava cap al Pallars. Ara només està transitada pel personal de la presa de Terradets i plena de cotxes aparcats i furgonetes dels escaladors.

Travessarem els antics túnels, passarem a tocar de l'accés a la Cova dels Muricecs i seguirem la carretera fins arribar de nou a l'estació de Cellers.

En resum, una sortida curteta (la vam fer en menys de quatre hores tranquilament), d'uns 10 quilòmetres i amb uns 450 metres de desnivell. I si voleu el track que vam seguir, cliqueu aquí.