Una proposta de travessa alpina per l'estiu, amb vuit jornades del camí entre Chamonix (França) i Zermatt (Suïssa), una de les travesses clàssiques que es poden fer als Alps.
(1) Col de Balme - Champex-Lac
(2) Commeire - Cabane de Mille
(4) Fionnay - Cabane de Prafleuri
(5) Cabane de Prafleuri - Arolla
Sembla que la sort que hem tingut amb la meteo comença a canviar. Avui el dia s'ha aixecat una mica tapat, però res que faci pensar que ha de ploure tal com com diu la previsió. Sortim de l'hotel Schwarzhorn i prenem el camí, que passa just per davant de l'hotel, muntanya amunt.
L'objectiu d'avui és creuar el darrer coll de la travessa, l'Augstbordpass (2894 m.), que veieu a la foto següent...
...i que es troba a unes dos hores i quaranta minuts de Gruben. Per ara el temps ha anat aguantant i a més hem pujat a un ritme alegre per si finalment plou, i que en tot cas l'aigua ens agafi de baixada.
(Foto: José Antonio Uña)
Superat el darrer coll, iniciem la baixada cap a Jungen, deixant enrere les darreres congestes de neu de la travessa...
...on arribarem en un parell d'hores des de l'Augstbordpass per agafar el telefèric fins a St. Niklaus, fent sis hores de jornada i prop de mil dos-cents metres positius de desnivell. Jungen és un petit llogaret on només s'hi pot accedir en telefèric o bé a peu, no hi arriba cap carretera.
...i arribar en tren a Zermatt, on fem la foto final de la travessa.
(Foto: José Antonio Uña)
Acabem així la travessa després de 8 dies de marxa, 139 quilòmetres, 9200 metres de desnivell positiu i 8500 de negatiu, ambla sort d'haver trobat una meteo excepcional (una setmana sencera de bon temps) que ens ha permés fer totes les etapes planificades.
I si voleu el track d'aquesta jornada, cliqueu aquí.
Iniciem la penúltima etapa del trekking sortint des de Zinal, i anem seguint un tram en forta pujada que coincideix amb la part final de la cursa Sierre - Zinal de la que us parlava en el post anterior. Déu n'hi do com deuen baixar per aquí els corredors apretant en els darrers quilòmetres de la cursa.
Guanyem desnivell ràpidament i tenim bon temps un dia més, cosa que ens permet tenir una bona panoràmica sobreles muntanyes de la vall de Zinal.
Més amunt el desnivell no puja tant fort i anem fent camí...
...aturant-nos a la cabana de Tsahèlett, a unes tres hores i mitja de Zinal. A la cabana hi ha una font on podeu agafar aigua, però cal recordar que no és un refugi, és una cabana privada. Les vistes des d'aquí també són impressionants.
Reiniciem la marxa en direcció al coll que superarem avui, el Col de la Forcletta (2874 m.), i on arribem en poc menys d'una hora des de Tsahèlett.
La neu del coll no representa cap dificultat per creuar-lo...
...i anem perden altura en direcció a Gruben, primer per tartera i prats alpins fins arribar a les granges de Chalte Berg...
...des d'on per pista forestal, primer, i una zona boscosa, després, baixarem fins al poblet de Gruben (en una de les valls més apartades de Suïssa) per allotjar-nos en una habitació comunitària de l'hotel Schwarzhorn. Està molt bé que els hotels suïssos tinguin aquesta opció d'allotjament, més econòmica, vistos els preus elevats que en general hi ha a Suïssa.
De Zinal a Grüben hem estat unes vuit hores, per fer prop de dinou quilòmetres, mil tres-cents metres positius i mil cent de negatius. I si voleu el track us el podeu descarregar aquí.
Per tal d'estalviar-nos els trams d'asfalt que hi ha sortint d'Arolla, pugem en furgoneta fins al llogaret de Mayens du Cotter, on iniciarem la ruta avui.
Comparada amb els darrers dies, la ruta avui és més tranquila, i és que passat l'equador del trekking ja hem superat les etapes més exigents. Poc a poc anem pujant, primer per prats alpins i després pel pedregar...
...fins arribar al Col de Torrent (2916 m.), el primer que superarem avui, i on arribem en unes dos hores i quart.
Cap a l'altra banda, trobem un escenari que ens recorda bastant al relleu del Pirineu...
...que lògicament canvia quan veiem de nou les geleres que coronen els cims alpins.
Baixant apareix davant nostre l'enorme Lac de Moiry, que tot i trobar-se mig buit en aquesta època de l'any, continua tenint unes proporcions immenses.
La presa del llac és realment una construcció de ciència-ficció. Aixecada als anys cinquanta per més de mil quatre-cents obrers, la presa fa uns cent cinquanta metres d'altura i més de sis-cents metres de llargada. La ruta que seguim passa just per sobre, i és impressionant mirar cap a ambdues bandes. Les persones que hi ha damunt la presa, realment semblen formigues.
Des del coll de Torrent a la presa tardareu un parell d'hores. A la presa trobareu un bar restaurant per si voleu fer una parada i una font per si necessiteu aigua. També un servei de taxi-helicòpter, però això ja és una mica més car.
Nosaltres, però, pugem a peu cap al següent coll del dia, esquivant les vaques que trobem pel camí, i que no són tan pacífiques com les del Pirineu.
Arribats al Col de Sorebois (2847 m.) en una hora i mitja des de la presa, entrem dins el domini esquiable de l'estació de Grimentz - Zinal...
...on per estalviar-nos la pallissa de baixar per les pistes d'esquí, prendrem el telecabina que ens portarà fins a Zinal...
En resum, avui una etapa més còmoda que les anteriors, d'unes sis hores, amb catorze quilòmetres de llargada i prop de mil cinc-cents metres de desnivell positiu, i que us podeu descarregar aquí.
No he explicat encara que la travessa Chamonix - Zermatt discorre gairebé en la seva integritat pel cantó suís del Valais (o Wallis, en alemany), que fou un territori pràcticament independent fins que va incorporar-se a la Confederació Helvètica (com es diu Suïssa oficialment) a principis del segle XIX. La seva posicó isolada, rodejat de grans cims, va contribuir a aquesta situació, i és que al Valais podem trobar els cims del Grand Combin (4134 m.), que ens ha acompanyat els primers dies de travessa, i grans cims com el Weisshorn (4505 m.), el Dom (4545 m.) -el pic més alt situat íntegrament a Suïisa- o el mític Cerví o Matterhorn (4478 m.), potser la muntanya més icònica del món. La bandera del Valais és omnipresent en totes aquestes valls.
Iniciem la jornada a Prafleuri pujant cap al Coll de Roux (2780 m.), visible des del refugi i que assolim en només mitja hora...
...per iniciar una llarga baixada cap al Lac des Dix (a la foto següent). Tot baixant trobareu el -segons el mapa- refugi de la Barmaz, però que sembla que ara està destinat a usos privats, com "amablement" ens recorda un senyor que l'havia llogat.
Arribats al llac, l'anem resseguint per una pista forestal fins a la seva cua, segurament en una de les parts més monòtones del trekking, amb prop de sis quilòmetres de pista.
A l'altra punta, la presa del llac -construïda amb la pedra de Prafleuri-, i és que alguns dels llacs del Valais estan presats per tal d'aprofitar l'aigua i produir energia.
Comença la pujada i acaba la monotonia, i després d'alguns dubtes sobre el camí a seguir (hi ha un camí marcat però al mapa que portem hi apareix un altre), trobem el pas cap al "pas de cabres" que avui creuarem.
El camí avança per zones pedregoses, sovint descompostes, i després per terreny d'antiga gelera, format per pedres que dificulten la progressió. A la foto següent, avançant sota l'atenta mirada del Mont Blanc de Cheilon (3870 m.) i la seva gelera.
Seguim pujant i trobem la indicació cap al Pas de Chevres (pas de cabres), i que és l'alternativa al Col de Riedmatten. Ambdós passos permeten creuar cap a Arolla, però ens han comentat que a Riedmatten hi ha perill de despreniments, així que tocarà pujar per les escales. Fins al pas de Chevres teniu unes set hores des de Prafleuri, i realment hem tingut la sort que estigués obert, ja que fa tant sols un dia estava tancat pels despreniments. Sort que no hem hagut de tirar enrere.
Abans de creuar el pas vivim una situació surrealista quan un senyor que l'havia baixat, una mica exaltat, ens adverteix de la perillositat del pas. Res més lluny de la veritat, ja que tot i haver alguna part aèria en l'aproximació a l'escala, no és gens exposat. Una altra cosa seria amb neu o pluja, ja que el terreny és bastant descompost. Podeu veure a la foto següent l'accés al pas i les plataformes que el composen, molt ben fetes i segures.
Les escales no són 100% verticals, tot i que puguin fer impressió, però res a veure amb les antigues escales, que encara estan allà posades, i que segur que feien tirar enrere a més d'un.
Superades les escales, veiem el llarg camí recorregut des de Prafleuri...
...mentre a la banda d'Arolla apareix davant nostre, per primer cop, el Cerví (el cim més punxegut que veieu a l'esquerra).
I fet el pas ja només queda baixar cap a Arolla, gaudint d'un camí més descansat i les muntanyes del voltant...
...com és el cas del, sí, es diu així, Mont Collon (3637 m.), que veieu a la foto següent.
A Arolla hi arribarem en un parell d'hores de descens, i ens allotjarem a l'alberg Aiguille de la Tza, un establiment històric de la població, decorat amb motius muntanyencs i mapes de la mítica cursa d'esquí de muntanya Patrouille dels Glaciers, que fa un recorregut linial entre Zermatt i Verbier i que també passa per Arolla.
I amb nou hores i vint minuts de durada acabem l'etapa d'avui, després de fer uns (durs, pel tipus de terreny) tretze quilòmetres, mil metres positius de desnivell, i prop de mil set-cents negatius. I si voleu el track de la jornada, el teniu aquí.
Seguim camí de Zermatt amb la incertesa de quines seran les condicions que trobarem en aquesta etapa, ja que la neu que trobem a partir dels 2900 metres pot ser que dificulti el pas de les collades que hem de creuar avui. Tot i anar preguntant als refugis per on hem passat, no disposem d'una informació 100% fiable, així que el millor serà pujar i veure quines són les condicions.
L'etapa anterior havia d'acabar al refugi de la Cabane de Louvie, però no hi havia lloc i hem hagut de dormir a Fionnay. Millor, perquè haguéssim hagut de fer els set-cents cinquanta metres de desnivell que hi ha fins al refugi amb el sol a l'esquena, i el fet de pujar al refugi a primera hora del matí, amb la fresqueta, fa que pugem a ritme més "alegre" i Fionnay vagi quedant avall.
En un parell d'hores arribem a la Cabane de Louvie, situada al llac de mateix nom. Una pausa per un cafè ràpid, crema solar i amunt que fa pujada.
Les vistes cap al massís de Combin des d'aquest punt són espectaculars...
...que ho són més encara quan les muntanyes queden reflectides a l'estany de Louvie.
Passat l'estany comencem a guanyar altura cap al primer coll que passarem avui, el coll de Louvie (2921 m.)...
...on la neu acumulada no representa cap problema per pujar...
...i hi arribem en unes dos hores i mitja des del refugi de Louvie.
Una parada per menjar alguna cosa i de nou avall, que encara tenim teca per davant. A la baixada per l'altra vessant trobem més neu, però sense dificultat, i fins i tot més agradable de baixar que si fos roca.
La baixada ens porta cap un altre d'aquests escenaris que semblen d'un altre planeta, en aquesta ocasió un dels centenars d'estanys que hi ha per aquestes muntanyes, i que encara conserva plaques de gel tot i ser mitjans de juliol.
Des del llac tornem a guanyar altura...
...per arribar al darrer pas nevat que trobarem avui, amb una certa inclinació en els primers metres però sense dificultat, ja que l'estat de la neu, transformada, permet baixar-lo amb seguretat. No hem utilitzat tampoc ni piolet ni grampons.
Ja portem unes set hores de camí des que hem sortit de Fionnay, així que fem la darrera parada per dinar i després afrontem la darrera pujada del dia...
...que ens porta al punt més alt de tota la travessa, el Coll de Prafleuri (2965 m.)...
...amb unes vistes magnífiques sobre el glaciar de mateix nom i sobre pic de la Rosablanche (3325 m.), amb neu pràcticament fins dalt del cim.
Ja per terreny amb menys neu, iniciem la baixada cap al refugi...
...travessant de nou zones "lunars"...
...fins arribar al refugi en una hora i quart des del coll de Prafleuri.
Aquest refugi té una història singular, ja que és un dels edificis d'un complex miner que hi hagué aquí mateix, i d'on es va extreure pedra a principis dels anys seixanta per construir la presa de Dixence. Això fa que l'entorn del refugi de Prafleuri sigui una mica lleig, però no treu que les instal·lacions i el servei que donen els guardes sigui d'allò més bo. No ens hem pogut dutxar per les restriccions de la COVID, però hem substituït la dutxa per un "spa glacial" al riu que ens ha sentat d'allò més bé.
A més, cal valorar que pràcticament no queda rastre de les edificacions de l'antic complex miner, així que s'ha fet una bona tasca de recuperació de l'entorn. Aquí teniu una foto de com era aquesta mina a cel obert.
(Foto: spelemines.org)
I així acabem aquesta llarga etapa (nou hores) de tretze quilòmetres i prop de mil nou-cents metres de desnivell positiu, i que si us voleu descarregar teniu aquí.
