Seguim camí de Zermatt amb la incertesa de quines seran les condicions que trobarem en aquesta etapa, ja que la neu que trobem a partir dels 2900 metres pot ser que dificulti el pas de les collades que hem de creuar avui. Tot i anar preguntant als refugis per on hem passat, no disposem d'una informació 100% fiable, així que el millor serà pujar i veure quines són les condicions.
L'etapa anterior havia d'acabar al refugi de la Cabane de Louvie, però no hi havia lloc i hem hagut de dormir a Fionnay. Millor, perquè haguéssim hagut de fer els set-cents cinquanta metres de desnivell que hi ha fins al refugi amb el sol a l'esquena, i el fet de pujar al refugi a primera hora del matí, amb la fresqueta, fa que pugem a ritme més "alegre" i Fionnay vagi quedant avall.
En un parell d'hores arribem a la Cabane de Louvie, situada al llac de mateix nom. Una pausa per un cafè ràpid, crema solar i amunt que fa pujada.
Les vistes cap al massís de Combin des d'aquest punt són espectaculars...
...que ho són més encara quan les muntanyes queden reflectides a l'estany de Louvie.
Passat l'estany comencem a guanyar altura cap al primer coll que passarem avui, el coll de Louvie (2921 m.)...
...on la neu acumulada no representa cap problema per pujar...
...i hi arribem en unes dos hores i mitja des del refugi de Louvie.
Una parada per menjar alguna cosa i de nou avall, que encara tenim teca per davant. A la baixada per l'altra vessant trobem més neu, però sense dificultat, i fins i tot més agradable de baixar que si fos roca.
La baixada ens porta cap un altre d'aquests escenaris que semblen d'un altre planeta, en aquesta ocasió un dels centenars d'estanys que hi ha per aquestes muntanyes, i que encara conserva plaques de gel tot i ser mitjans de juliol.
Des del llac tornem a guanyar altura...
...per arribar al darrer pas nevat que trobarem avui, amb una certa inclinació en els primers metres però sense dificultat, ja que l'estat de la neu, transformada, permet baixar-lo amb seguretat. No hem utilitzat tampoc ni piolet ni grampons.
Ja portem unes set hores de camí des que hem sortit de Fionnay, així que fem la darrera parada per dinar i després afrontem la darrera pujada del dia...
...que ens porta al punt més alt de tota la travessa, el Coll de Prafleuri (2965 m.)...
...amb unes vistes magnífiques sobre el glaciar de mateix nom i sobre pic de la Rosablanche (3325 m.), amb neu pràcticament fins dalt del cim.
Ja per terreny amb menys neu, iniciem la baixada cap al refugi...
...travessant de nou zones "lunars"...
...fins arribar al refugi en una hora i quart des del coll de Prafleuri.
Aquest refugi té una història singular, ja que és un dels edificis d'un complex miner que hi hagué aquí mateix, i d'on es va extreure pedra a principis dels anys seixanta per construir la presa de Dixence. Això fa que l'entorn del refugi de Prafleuri sigui una mica lleig, però no treu que les instal·lacions i el servei que donen els guardes sigui d'allò més bo. No ens hem pogut dutxar per les restriccions de la COVID, però hem substituït la dutxa per un "spa glacial" al riu que ens ha sentat d'allò més bé.
A més, cal valorar que pràcticament no queda rastre de les edificacions de l'antic complex miner, així que s'ha fet una bona tasca de recuperació de l'entorn. Aquí teniu una foto de com era aquesta mina a cel obert.
(Foto: spelemines.org)
I així acabem aquesta llarga etapa (nou hores) de tretze quilòmetres i prop de mil nou-cents metres de desnivell positiu, i que si us voleu descarregar teniu aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada