La Grande Traversée de la Réunion (1): Mamode Camp - Gîte de la Roche Écrite

Cirereta final del llarguíssim viatge que ens ha portat (en tres dies) fins a la Réunion, passant per París, Londres i Maurici, per obra i gràcia de l'overbooking i la mala gestió de tot plegat per part d'Air France.

Aquesta etapa pròleg ha consistit en una ascensió nocturna des de Mamode Camp (punt on acaba la carretera que puja des de Sant Denis i on hem arribat amb taxi) fins al Gîte de la Plain des Chicots o de la Roche Écrite, format per diferents edificis amb habitacions comunitàries, lavabos i l'edifici central (a la foto), on hi ha el menjador.

La precipitada arribada ha fet que trobéssim el lloc més inhòspit del que realment és, ja que l'emplaçament on es troba és ben bonic. Tot i això, hi ha hagut poc temps per res més que no fos conèixer la resta de companys de la travessa, sopar un primer tast de "cari" i posar-nos ràpidament al llit per començar demà -ara ja sí- la Grande Traversée de la Réunion.

El camí per arribar a la gîte des de Mamode Camp és més que evident. Trobareu un cartell que indica l'ascensió fins al refugi, i que només cal seguir sense pèrdua per arribar-hi en un parell d'hores, fent uns 5 km i 600 metres de desnivell.

Tuc des Armèros (2534 m.)

Pocs elogis queden per fer a la Val d'Aran, potser la comarca més alpina del Pirineu, que sempre es mostra espectacular sigui quina sigui l'època de l'any. Cert que la massificació de certes zones pot esgarrar la nostra visita, però per sort sempre queden racons per descobrir. És el cas del Tuc des Armèros, una muntanya de fàcil accés si hi anem des del Còth de Varradòs, però més llarga i costeruda si seguiu la ruta que aquí us mostrem.

Iniciem l'excursió al pàrquing del Saut deth Pish, una de les grans cascades de la Val...

...des d'on anirem seguint el track que ens endinsarà al bosc. Avís a navegants! El camí que segueix aquesta ruta no sempre és evident, ja que a trams està mig amagat per la vegetació. Cal estar atent malgrat disposar del GPS.

Acabat el tram boscós, arribem a uns prats alpins per on anem guanyant altura resseguint el barranc de Siesso...

...que nosaltres abordem per la riba esquerra seguint alguna fita, indicis de sender i superant algun tram herbós sense camí, tot i que per l'altra banda sí puja un camí més marcat.

Seguim pujant en direcció al coll que dona accés al cim, que primer creiem que és el que hi ha al fons de la vall, però que realment queda amagat a la dreta...

 

...passant per algun tram d'un color de terra més propi de latituds tropicals, i que contrasta fortament amb el verd imperant que ens rodeja.

 

Arribem al coll i tenim les primeres vistes cap a l'Estanhola des Armèros...

 

...des d'on afrontem les primeres rampes que porten cap al cim...

...per acabar pujant per una bonica carena herbosa i florida.

 

 

 

Fem les fotos de cim...

 

(Foto: Gemma Esteve)

 

 

...i gaudim de les espectaculars vistes que ofereix aquest cim, cap al massís de la Maladeta...

 

 

 

 ...i cap al sempre imponent Tuc de Mauberne (2880 m.), cim que trepitjàvem en una altra sortida del Centre Excursionista de Lleida. Personalment, és un dels cims que més m'agrada del Pirineu.

 

I en aquesta altra foto, una panoràmica de la zona, on també veureu el Tuc de Parros (2731 m.) i que -si teniu ganes de gresca- podeu combinar amb el Mauberme com vam fer en una sortida improvisada, una mica boja, ara fa uns anys.

Fetes les fotos, només queda baixar. Ho farem per un camí diferent, deixant enrere el cim (que veieu a la foto següent)...

...i a trams amb sender, a trams per on puguem, anirem a buscar la pista forestal que de nou ens portarà al pàrquing del Saut deth Pish.

 I si voleu el track de la jornada, heu de clicar aquí.

L'Olla de Núria

El pas del temps és inevitable i ara que ja tenim una edat podem començar a recordar primeres ascensions, travesses i cims que van marcar-nos per a bé o per a mal, però que formen part de la nostra vida muntanyenca i, d'una forma o altra, han deixat petjada.

Ara fa trenta anys (30!) trepitjava la Vall de Núria per primer cop. Era durant un camp de treball de la Generalitat on joves d'arreu del país ens trobàvem per portar a terme una interessant cerca d'antigues cabanes de pastor abandonades. Calia documentar-les i localitzar-les (llavors sense GPS) per tal que aquest patrimoni no es perdés. A l'any següent hi vaig tornar, en aquest cas per fer una neteja en profunditat de l'antic refugi lliure Manelic o de Coma de Vaca (res a veure amb el refugi actual), acció que vam fer conjuntament amb Mountain Wilderness Catalunya.

Òbviament aquelles estades van anar acompanyades d'ascensions als principals cims de la zona, així com travesses amunt i avall entre l'alberg del Pic de l'Àliga (on teníem la base d'operacions) i les valls que conformen aquell racó de món. Després he tornat a Núria en diverses ocasions, ja sigui per trescar per allà o fer esquí de muntanya, i aquest darrer cop ha sigut per fer el mític tomb a l'Olla de Núria.

Amb aquest nom es coneix la traça que circula per la carena que hi ha al voltant del santuari, unint els diversos cims trobareu. A més, des de fa uns anys, l'Olla de Núria és també el nom d'una dura cursa de muntanya que circula per aquest mateix recorregut.

Iniciem la ruta sortint del santuari en direcció al Puigmal, el cim més alt de la zona que, quan coronem, ja ens haurà permés pràcticament a meitat del desnivell de la jornada. Tot i això no us deixeu enganyar, perquè el continu puja-baixa de la carena posarà a prova les vostres cames. A la foto següent, al cim del Puigmal (2913 m).

Fa un parell d'anys arribàvem a la creu del cim i tornàvem pel mateix camí, però aquest cop seguirem carena avall amb vistes cap a la Cerdanya...

 ...per arribar al segon cim de la jornada, el Pic del Segre (2843 m.), on Sant Bernat Menton, patró dels muntanyencs, ens espera. Avui fa deu anys feia cim també aquí, però pujant per la banda ceretana, un bona curtida.

 

Feta la foto, pausa per esmorzar i seguim avançant per baixar cap al coll de Finestrelles, des d'on una llarga pujada...

...ens porta al cim de mateix nom, de 2827 metres. Volem recordar als companys que fan muntanya que, per una qüestió de cortesia, no cal que us estigueu mitja hora recolzats al cim o aparcant el gos al mig del camí. Us podeu apartar una mica i així tothom pot tenir el seu moment íntim al cim i fer-se la foto tranquil. Gràcies!

 Baixem del Finestrelles i anem a pel següent cim...

  

...que és el Pic de Núria (2789 m.) i que no tenia consciència que existís, sincerament. De fet, molta gent passa per aquí sense fer-li gaire cas, però nosaltres fem la foto.

  

Següent punt de la ruta, el coll d'Eina, lloc de pas entre les vessants ripollesa i ceretana d'aquesta part del Pirineu i que ens anuncia la pujada...

 ...que ens porta al Pic d'Eina (2789 m.), un clàssic de la Vall de Núria, situat al sud del seu cim germà la Torre d'Eina, que veieu darrera meu a la foto. Encara la tenim pendent, ja caurà.

 

Perdem altura de nou per tornar a guanyar-la per fer cim al Noufonts (2861 m.), cim "no essencial" que forma part del repte dels "100 cims" de la FEEC, així que cal fer la foto per sumar-lo a la llista. Al cim hi ha altres decoracions, però es aquest munt de pedres el que marca el punt més alt.

  

Des del cim, baixada pronunciada i a trams descomposta cap al coll de Noufonts, on dinarem i agafarem forces per pujar després cap al Noucreus, on fem la foto al cim oriental d'aquest pic (2800 m.), que al mapa apareix com el més alt dels dos que té.

Baixem del cim cap al mític coll de Noucreus, des d'on podeu optar també a pujar al proper cim de la Fossa del Gegant (2807 m.) o bé seguir fent camí amb l'Olla.

Nosaltres optem per aquesta segona opció (el cansament ja es nota i encara queda una estona) i seguim carenejant, ja hi tornarem un altre dia. A la foto següent, el camí que porta al coll de Noucreus i el pic de la Fossa del Gegant.

A partir d'aquí anem fent els darrers cims de la jornada, el Cim Alt de les Arques (2791 m.), el Rocs Blancs (2753 m.) i, finalment, el Puig de la Font Negra (2727 m.)...

...tot i que encara podeu fer cim al Pic de l'Àliga (2422 m.) i després ja trobar el camí que ens portarà a l'Alberg del Pic de l'Àliga, des d'on arribarem de nou al santuari de Núria en poc més d'un quart d'hora.

En resum, una ruta exigent (el 72% per damunt dels 2700 m.!) però que us permet fer cims a discreció i tenir vistes d'ocell tota l'estona. Admiració màxima pels qui fan la cursa de l'Olla, ha de ser duríssima, i més si la fan en les cinc hores que com a màxim dona l'organització.

Però xino-xano es pot anar fent tot i que cal anar-hi ben esmorzat. Nosaltres hi hem estat unes set hores (parades a banda), i si voleu el track us el podeu descarregar aquí.