dissabte, 10 de juliol de 2021

Buff Epic Trail 26k, 1798 d+

Després que l'any passat hagués d'anul·lar-se a causa de la COVID, el Buff Mountain Festival ha sigut, potser, més festival que mai, ja que es notava a l'ambient les ganes de cursa i de tornar a reviure les sensacions que comporten aquest tipus d'esdeveniments. 
 
 

La cancel·lació de l'esdeveniment el 2020 també va comportar que es cancel·lessin els campionats del món d'Sky Running, així que enguany, a banda de les curses, hem pogut gaudir del campionat mundial de quiòmetre vertical i de les distàncies de 42 i 68 quilòmetres. Tot un espectacle d'altíssim nivell.

El dia de la cursa el dia s'aixeca serè, així que es preveu una boníssima jornada per gaudir dels vint-i-sis quilòmetres que tenim per davant, tot i que sabem que cal anar-hi ben esmorzat. Realment és una cursa que no la regalen. A la foto següent, esperant per sortir al segon calaix. Prop de mil persones hi participem, i sortim ordenadament en quatre calaixos (un cada deu minuts) seguint tot el protocol de les mesures COVID.


(Foto: Buff Epic Trail)

Els primers quilòmetres del recorregut, fins a Erill la Vall, són pràcticament plans, així que anem escalfant les cames mentre altres ja opten per agafar distància abans de la pujada. Aquí teniu el plànol de la cursa.

 

A partir d'Erill, la cosa ja canvia. Crits d'ànim d'alguns dels veïns i turistes que han sortit al carrer a veure'ns passar, i des d'allà ja enfilem pit amunt la pujada cap a la Collada del Basco deixant el poble enrere. Tot just passat Erill, la primera noia (totes les noies sortien en el mateix calaix) ja ens ha atrapat. És la Georgina Gabarró (UEC Anoia), que acabarà guanyant la cursa en categoria femenina amb un gran temps de 3h 21' 40". Moltes felicitats!

 (Foto: canofotosports.com)

El camí va pujant pràcticament sense treva per dins del bosc fins a trobar els prats alpins...

...que ens portaran a la Collada del Basco (km 7,2) on podrem planejar una mica i"relaxar" les cames -tot i que no gaire ja que aquí la gent aprofita per córrer- per arribar després al Port de la Gelada (km 10,5) on trobarem un nou avituallament.

A partir d'aquí... "keep calm". Hem de remuntar la llarga pujada fins a la cresta del Comaminyana en prop d'un quilòmetre de fortíssima pujada. Veure la gent davant i tot el que queda per pujar no anima gaire, però en fi... "al lio". Això sí, aquí comencem a veure les primeres mostres d'esgotament total d'alguns dels corredors, i és que no calibrar bé les forces sempre passa factura. A un dels corredors l'han hagut de venir a buscar els GRAE amb l'helicòpter, sembla que perquè literalment no podia fer un pas més.

L'arribada a la cresta és espectacular. Veiem el que ens queda per davant fins al cim (uns dos quilòmetres), però les vistes d'altura ajuden a avançar amb alegria. L'Aneto, els Beciberris... les vistes són bestials. Al final de la cresta podeu veure el cim cap a on anem, el Comaminyana (2628 m.).

 

La cresta és de bon fer, i tothom va passant sense més problemes. Pot impressionar algun pas a qui no estigui acostumat, però el terreny és bo i excepte en algun punt no cal ni posar les mans.

(Foto: canofotosports.com)

 (Foto: canofotosports.com)

Quilòmetre 13,8 i arribem al cim del Comaminyana. Nou avituallament, un cop d'ull cap al veí Pic de l'Aüt (2532 m.), i comencem la baixada.

Aquesta banda de la vall ja la coneixia, així que una mica de seny a la baixada, que va molt forta, fins arribar als plans de la Montanyeta, on ja trobarem un terreny més agraït i després un camí més fressat. A la foto següent, vista cap als Beciberris.

L'arribada al pont de Boí (quilòmetre 21,6) ens anuncia que ja estem prop de la meta, però encara quedarà pujar fins a Boí (i ara ja sí que es comença a notar el cansament) abans de baixar cap a Barruera...

(Foto: Maricel Oró)

...i acabar travessant la meta amb un temps de 5h 18', i el que és més important, molt satisfet de la gestió de la cursa i sense haver pres mal.

(Foto: canofotosports.com)

En resum, un recorregut dur i exigent on cal arribar ben entrenat, i que per si us animeu a provar us deixo el track aquí.




diumenge, 4 de juliol de 2021

La Munia (3133 m.), la petita Munia (3096 m.) i el pic de Sierra morena (3090 m.)

Amb la intenció de fer la clàssica cresta del circ de Tromouse, posem rumb al pic de la Munia (o L'Almunia, en la seva versió aragonesa) que és el primer cim que s'assoleix quan es coronen les màximes altures de Tromouse.

No hi hem pogut anar per França (potser és més accessible) per no complir tots els requisits del passaport COVID de la UE, així que aquest cop hi pujarem per Espanya, des de la banda de Parzan, una mica més amunt de Bielsa. Després d'acampar a la borda Brunet pugem a peu per la pista fins a Pietramula. En principi el pas està restringit a vehicles 4x4, però hi ha cotxes que pugen igual.

A Pietramula trobarem un cartell que indica cap al "glaciar de la Munia", que seguirem, en direcció als llacs de Lalarri, en una llarga i sostinguda pujada. A la foto següent, arribant als llacs.

Creuem els llacs, amb unes vistes esplèndides sobre els principals cims d'Ordesa, com el Cilindro de Marboré (3325 m.)...

...i seguim amunt cap al collat dels Ibons que dóna accés a la cresta de la Munia.

Des del coll, veiem la cresta que seguirem (en principi) fins al pic Heid (3022 m.), el darrer 3000 de la cresta.

 

La cresta és entretinguda sense arribar a ser difícil en cap moment. El famós Pas del Gat és fàcil de superar empotrant bé els peus a les fissures, i ara hi ha una corda i una cadena que permeten tenir més llocs on agafar-se. Aquí teniu un vídeo (no és meu) on es veu el pas. La foto següent correspon a la cresta de la Munia, amb vistes increïbles cap a tot arreu.

Superat el pas, la cresta continua i fem cim successivament a la Munia (3133 m., a la foto), i la petita Munia (3096 m.)...

   

...per després baixar cap al coll de l'Almunia abans d'encarar la pujada al cim del Sierra Morena (3090 m.)

Les vistes són espectacular, cap als cims d'Ordesa...


...i també la gelera del Vignemale.

Al cim del Sierra Morena ens equipem per tal de rapelar fins al coll i fer cim al Pic de Tromouse (3089 m.)... però la instal·lació del ràpel ha desaparegut! Volem pensar que ha caigut per causes naturals... tot i que no ho tenim molt clar. Darrera nostre arriben dos nois bascos que també es quedaran amb les ganes de continuar fent la cresta, així que marxa enrere i a tornar cap a casa.

(Foto: Roger Segarra)

De baixada no passarem pel pas del Gat. Hi ha un grup de quinze persones rapelant i això ens endarreriria molt, així que baixant per unes terrasses anem a buscar  unes congestes de neu que ràpidament ens fan descendir cap als llacs de Lalarri...

...passant a tocar del Robiñera (3005 m.)...

...i de nou als llacs...

...des d'on seguirem de nou el camí de baixada.

En total unes deu hores i mitja de sortida (comptant les parades i l'estona que hem estat pel Sierra Morena buscant el ràpel!) i uns 1800 metres de desnivell positiu,





dijous, 24 de juny de 2021

El Corronco de Durro (2543 m.)

Just darrera d'aquest poblet de la Vall de Boí s'alça el Corronco, un cim d'altura modesta si la comparem amb altres cims propers, però que gràcies a la seva posició ens ofereix unes magnífiques vistes. A més a més la pujada no té un camí definit, així que haurem d'anar intuint l'itinerari tot i disposar de mapa o un track del gps. A la foto següent, el campanar de l'església de la Nativitat de Durro i, al fons, el cim del Corronco.

Cal que deixeu el cotxe a l'aparcament que hi ha a l'entrada del poble. Primer perquè no està molt lluny d'on iniciem la pujada cap al cim, i segon perquè evitem col·lapsar la pista forestal (no hi ha gaires llocs per aparcar) i molestar els veïns. Recordeu que aquí hi viu gent.

Sortim de Durro per una pista asfaltada que ens porta fins a l'antiga serradora, on prendrem, a l'esquerra, el camí de Camposarga. Hi ha un cartell a l'entrada del camí, però veureu que el camí es va difuminant a mesura que pugem, ja que queda amagat entre l'herba. El camí ens servirà per començar a guanyar altura cap als prats que hi ha a les faldes del Corronco, que anirem travessant en direcció al cim.

El camí acaba en uns prats que hem d'anar remuntant. buscant els millors passos en els trams d'herba alta. Creuarem també algun "pastor" (filat elèctric), aneu amb compte de no trencar-lo. Estem travessant una zona de pastura, recordeu respectar els animals, no tocar-los ni molestar-los.

Darrera nostre, a la llunyania, apareix el massís del Beciberri, i el poble de Durro que va quedant avall.

Superats els prats que porten cap al Corronco, arribem a l'ampla carena, que cal anar remuntant per assolir el cim...


...on arribem al cap d'unes dos hores d'haver sortit del poble.

I fetes les fotos, tornem a baixar cap al poble resseguint el camí de pujada. Si ho voleu, podeu allargar la sortida fent una circular cap a altres cims propers.

En total, unes quatre hores de sortida (hem baixat corrent a estones), per fer onze quilòmetres i mig i uns 1200 metres positius. I si voleu el track el teniu aquí.




dissabte, 19 de juny de 2021

El maquis a les muntanyes de Prades

La fi de la guerra civil el 1939 no va significar que aquells que van estar combatent contra Franco deixessin les armes. La lluita continuava des dels boscos, viles i muntanyes per part d'aquells que consideraven que la lluita iniciada contra el feixisme el 1936 continuava durant els anys quaranta, ja fos a Europa contra els nazis o a Espanya contra Franco.

Fou precisament a les muntanyes de Prades on els maquis (guerrillers antifeixistes) van tenir presència als anys 40, duent a terme tasques d'emmagatzematge d'armes per si calia passar a l'acció. Per aquestes muntanyes, encara es trobaven força armes abandonades des de la guerra civil, i la missió dels guerrillers consistia en localitzar-les i amagar-les.

Iniciem la ruta a la Riba, des d'on sortim seguint les marques del GR7 per abandonar-les al cap de molt poc i seguir muntanya amunt per un corriol ben marcat. 



De pujada, ens parem a veure una bonica cabana de pedra seca que ben bé pot servir de refugi. I amb unes vistes impressionants.



El camí segueix ben amunt fins a un altiplà...


...on trobem les restes del Mas del Puig del Marc i de l'Era del Mas del Puig del Marc. Un dels maquis de la zona, segons ens explica el nostre guia Lluís Colomés, va casar-se amb una de les filles del mas, amb la qual cosa els maquis tenien aquí un espai de suport. Estaria bé que en aquest emplaçament hi hagués alguna placa de record als maquis de la zona.



Aquí aprofitem per fer la foto de família...


...per posar rumb després cap a l'avenc del Puig de Marc, cova que van utilitzar els maquis per amagar armes. Cal anar amb compte en aquesta cova. Podeu baixar uns metres i treure el cap al primer pou (veureu que hi ha una reunió muntada amb parabolts), però cal anar amb compte, ja que hi ha una caiguda de 20 metres. Només s'hi pot baixar amb material d'espeleologia.



I feta la visita a la cova, prenem les marques del GR7 per tornar de nou cap a la Riba, on donarem per acabada l'excursió. En total, unes quatre hores de sortida, amb uns deu quilòmetres de recorregut i 450 metres de desnivell. Us podeu descarregar la ruta aquí.

I clicant aquí trobareu un article del company Manel Martínez, gran coneixedor d'aquestes muntanyes.






diumenge, 6 de juny de 2021

Peña de las Diez (2568 m.) i Peña de las Once (2658 m.)

Tot i no ser una zona tan coneguda com altres del Pirineu aragonès, el massís del Cotiella guarda també magnífiques ascensions més enllà del seu cim principal. És el cas dels cims que s'alcen a tocar de la coneguda Basa de la Mora, un llac d'alta muntanya on s'arriba des del poble de Saravillo, al Sobrarbe,  i que és una mena d'oasi verd entremig de les parets calcàries que el rodegen.

Podeu arribar en cotxe fins al refugi de Lavasar (a la foto), on s'hi accedeix per una pista des de Saravillo previ pagament de 3€ en una màquina tipus parquímetre. A l'esquerra de la foto podeu veure també el cim de la Peña de las Once, el més alt dels que farem avui.

 
A tocar del refugi prenem un camí que ens porta a la Basa de la Mora, realment un racó ben espectacular, amb el contrast del verd i el gris de la zona.

 

 Seguint les marques del GR 15, comencem a guanyar altura cap al ben marcat Collado del Ibón...

 ...i des d'on iniciarem un altre llarg flanqueig fins arribar una mena de "hombro" que marca l'inici de l'ascens cap al primer cim. Ho fem així perquè trobem indicis de sender i per evitar pujar directament per la tartera cap al cim, tot i ser aquesta l'opció que ens marcava el track que portàvem.

 

 A partir d'aquest punt ja comencem a guanyar altura amb decisió cap a l'aresta, amb uns quants núvols per donar una mica d'ambient...

 ...i amb vistes espectaculars cap a la zona del Bachimala...

 

...que ens porten fins al primer cim del dia, la Peña de las Diez (2568 m.), marcat amb un petit munt de pedres.

Des d'aquí, posem rumb a l'objectiu principal, la Peña de las Once, que no s'alça gaire lluny de nosaltres. L'aresta, tot i les parets que baixen verticals a la nostra dreta, és ampla i còmoda, sense problemes...

 

...i ràpidament arribem al cim de la Peña de las Once (2658 m), amb vistes espectaculars de 360º, especialment cap a les parets que tenim a l'altre costat de la vall a tocar del Cotiella.

Iniciem la baixada seguint la carena i, per un error en la interpretació del track, no arribem a fer cim a la Peña del Mediodía (2421 m.) baixant abans de temps pel mig d'una tartera fins a retrobar el GR15 i tornar cap al refugi de Lavasar.



En total hem tardat unes quatre hores i mitja en fer aquest recorregut amb uns 850 metres de desnivell positius. No us penjo el track sobretot perquè no vam baixar per on tocava (i no és que fos molt recomanable), però en aquest web trobareu el track correcte que cal seguir per fer tots els cims.