Volta al Tozal de Lúsera

Si penseu en la serra de Guara, segur que us venen al cap dos coses. D'una banda, les immenses possibilitats d'aquesta serra pel que fa al barranquisme i, de l'altra, el més que conegut poble d'Alquézar amb les seves passarel·les a petar de gent.

Però una altra serra de Guara és possible, i és que aquesta serralada prepirinenca té moltíssimes opcions, des d'assolir la seva cota màxima al Tozal de Guara (2077 m.), fins a boniques passejades pels despoblats de la zona, que és el que ens permetrà fer aquesta sortida.

Des del poble de Belsué,cal que ens dirigim per carretera en direcció a Nocito, i deixar el cotxe al pàrquing que hi ha prop del despoblat de Santa Maria de Belsué. Des d'allà posem direcció a aquesta antiga població (a la foto), on s'ha restaurat una part de l'església.

(Foto: Roger Segarra)

 Feta la visita, seguim la ruta travessant el riu Flumen...

...fins arribar a la Pardina de Ascaso, un altre despoblat on trobem un gran casalot que devia pertànyer a una de les famílies fortes de la zona.

A partir d'aquí començarem a guanyar desnivell de forma més decidida, en un bonic tram de la ruta sorprenentment boscós (créiem que això seria un secarral) que ens portarà fins a la Pardina de Usieto, on trobarem les restes d'una ermita romànica. Per aquí passarem ja per la meitat de la ruta i podem aprofitar per fer un mos.

Desfem el camí i marxem en direcció Lúsera...

...on arribarem després de fer uns cinc quilòmetres de camí. Lúsera va estar habitat fins el 1968 i, actualment, hi ha alguna casa rehabilitada i el que ens ha semblat que era una mena d'escola de natura.

Aprofitem per fer un volt per dins del poble...

...i marxem seguint les marques del GR1 que ens portaran de nou fins al punt on hem iniciat la ruta.

 

En resum, una fàcil i bonica ruta on fareu uns 14 quilòmetres i una mica més de 500 metres de desnivell per descobrir aquest racó de la serra de Guara, i que podeu seguir aquí.

100 cims de l'Alt Urgell

Molta gent que puja a Andorra segur que no sap que Noguera enllà i abans d'arribar al "país dels Prineus", s'estén una gran comarca que ofereix grans possibilitats per l'excursionista, el corredor, el ciclista o qualsevol altra persona que gaudeixi acumulant desnivell. Sovint no genera tant atractiu pels excursionistes com ho puguin fer altres comarques però l'Alt Urgell té racons ben bonics i poc concorreguts.

Seguint amb el repte dels 100 cims de la FEEC, hem posat rumb a Organyà per pujar cap a dos dels cims emblemàtics de la comarca, l'ermita de Santa Fe i el Cogulló de Turp, que amb mil i escaig metres cadascun són uns magnífics miradors de 360º.

La pujada a Santa Fe és un clàssic d'aquestes terres, que assolireu fàcilment sortint des del mateix nucli urbà d'Organyà, bressol de la llengua catalana (si més no, l'escrita). Des de la plaça de les Omilíes prenem l'avinguda de Santa Fe, fins que en poc més de mig quilòmetre abandonem l'asfalt i prenem una pista forestal. A la foto següent, la muntanya de Santa Fe.

Anirem trobant cartells, fites i indicadors, però no hi ha pèrdua, sempre amunt. Aproximadament als tres quilòmetres arribarem al Coll Marí, on hi ha una escultura dedicada a Verdaguer. Va passar per Organyà provinent de la Seu d'Urgell en la seva travessa del Pirineu, va pujar a Santa Fe i des d'aquí va anar cap a la Pobla de Segur. Una bona etapa en una època en que no hi havia ni GPS ni camins senyalitzats. Si us interessa conèixer aquesta travessa, podeu veure el documental "Maleïda" en aquest enllaç. A la foto següent, l'escultura de Verdaguer i a l'horitzó, el Cadí nevat.

Seguim pujant i arribarem al Collet de Prats, des d'on un camí ens portarà al capdamunt de la muntanya de Santa Fe...

...i  a l'ermita de mateix nom. Cal que voregem l'ermita i anem cap a la balconada que s'obre cap al Segre, amb unes vistes espectaculars. El Cadí a l'horitzó i la Cerdanya més enllà, i a la vall, el poble d'Organyà.

Fem la foto de rigor a la porta de l'ermita de Santa Fe (1207 m.), però no podeu marxar de l'ermita...

...sense tocar la campana per avisar que hem fet cim!

Fetes les fotos, només ens caldrà desfer el camí...

...per baixar de nou cap a Organyà. I si voleu el track de la sortida el teniu aquí.

L'endemà marxem cap a la veïna comarca del Solsonès per iniciar l'ascensió al segon cim que farem, el Cogulló de Turp (1621 m.). Podeu fer aquest cim també pujant des de a banda de Coll de Nargó, però per qüestions logístiques hem iniciat la ruta al poble de Llinars. A la foto següent, podeu veure el Cogulló de Turp i, a la seva dreta, el coll que hi dona accés.

Des del poble de Llinars anem combinant trams de pista forestal i de corriol, primer cap al coll de la Travessa i després cap al coll de la Coma de Turp...

...on a l'obaga del cim trobarem el camí ple de neu fins al cim...

...que ens oferirà unes magnifíques vistes cap al Solsonès, l'Alt Urgell i més enllà.

I fem la foto del cim al costat del vèrtex geodèsic enderrocat, a 1621 m.

I fetes les fotos tornem al coll de Travessa, des d'on seguirem una pista forestal que ens retornarà a Llinars fent un itinerari circular que us podes descarregar aquí.

100 cims de la Catalunya central

Aprofitant el pont de Tots Sants, anem cap al Moianès i Osona a veure si la tardor tropical ens deixa veure els colors propis de l'època en aquesta comarques. No serà fàcil, ja que les elevades temperatures sembla que també estan alterant el cicle normal que els arbres han de fer durant la temporada. Colors ocres en veurem, però més per la pols que cobreix plantes i camins que per efectes de l'estació de l'any on ens trobem.

La primera parada de l'expedició serà a la comarca més jove de Catalunya, el Moianès, on farem cim al  Puig de la Caritat (1010 m.). Una sortida ràpida i senzilla que gairebé podem catalogar de "caminada per agafar gana", ja que sembla que això és el que fan els desenes de pixapins (amb carinyo) que han envait el petit poble de l'Estany, on comença la sortida. Friendly reminder pels compatriotes de Barcelona: no aparqueu els vostres cotxes ni a les entrades dels camins ni dels camps.

Deixem el cotxe en un racó a tocar del cementiri i sortim per una pista forestal seguint unes marques de GR que ens portaran ràpidament al collet de Sant Pere. Des d'allà, una pista forestal (que podem anar retallant per un camí), ens porta a tocar del cim del Puig de la Caritat, que assolirem ràpidament, coronat per una petita creu de pedra.

Per fer la baixada una mica diferent, avancem en direcció nord fins a trobar un camí de forta baixada que seguirem fins trobar uns indicadors, girarem a la dreta, i en pocs minuts arribarem a la pista que hem seguit de pujada, per on tornarem al cementiri de l'Estany. Si voleu el track de la passejada, només heu de clicar aquí.

Deixem el Moianès i entrem a la veïna comarca d'Osona per afrontar el segon cim del dia, la Creu de Gurb (841 m.). Cal anar fins aquesta població veïna de Vic i arribar fins a Sant Andreu de Gurb, on iniciarem l'ascensió cap al "castell" de Gurb (només en queden les restes) i on s'emplaça la gran creu ben visible fins i tot des de Vic.

Deixem el cotxe a tocar del Bosc Encantat, un petit espai forestal amb escultures d'animals, dirigit al públic infantil. Per aquí tornarem. De moment pugem cap a l'església de Sant Andreu (compte amb no agafar el camí que passa a tocar del cementiri!) i anem seguint les marques que per pistes forestals i corriols ens pujaran fins a la Creu de Gurb, que és la muntanya que veieu a l'esquerra de la foto.

El camí és evident en tot moment, i arribant al capdamunt ja gaudim de grans panoràmiques sobre la plana de Vic...

...que des del cim, a 841 metres, encara es veuen més extenses.

Per baixar del cim completarem el recorregut fent una circular. Sortim en direcció nord en forta baixada, i després d'un tram de bosc arribem a una zona amb unes curioses formacions terroses...

...des d'on anirem cap al Bosc Encantat (una mica cutre, amb perdó) i tornarem cap al cotxe. Si voleu l'itinerari, heu de clicar aquí.

L'endemà sortim de Vic carretera amunt per afrontar un dels clàssics de l'excursionisme català, el Puigsacalm (1515 m.). Arribats al coll de Bracons, un dia rúfol ens recorda que sí, efectivament, ens trobem a la tardor. Pugem per la ruta superclàssica en direcció al coll de Sant Bartomeu, i avui sí podem gaudir de l'espectacle de la natura amb les fulles dels faigs omplint el terra.

No fa un dia ideal per anar a la muntanya. De la calor tropical d'ahir avui ens ha sorprés la boira i un fort vent tot arribant al cim del Puigsacalm...

...on intentarem posar bona cara i no sortir volant! Ara feia molts anys que no hi pujava, realment és una zona ben bonica, haurem de tornar quan faci mes bo.

Una ràpida ullada a les vistes barranc avall i retorn pel mateix camí de la pujada...

...posant fi al cap de setmana centcimero. I si voleu el track del Puigsacalm, només heu de clicar aquí.

Gran Tuc de Colomèrs (2933 m.)

Ni a la primera, ni a la segona, sinó a la tercera, hem aconseguit fer cim al Gran Tuc de Colomèrs, per la banda de la Val d'Aran. Un cop la neu acumulada i un altre cop un mal càlcul de les hores que tardaríem a arribar-hi, van impedir que puguéssim coronar-lo, però aprofitant que encara no ha nevat i que ara la pista dels Banhs de Tredòs està oberta, hem pogut fer cim al punt més alt del circ de Colomèrs.

Sortim del pàrquing del refugi (la pista d'accés està tancada entre el 15 de juny i el 15 de setembre) i enfilem en direcció al refugi de Colomèrs. Tot i que no cal passar-hi, pugem a treure el cap a l'Estany Major de Colomèrs, ja que la vista bé s'ho val. Al costat d'aquest estany trobareu també el refugi de Colomèrs.

Des d'allà anem a buscar el GR11, que seguirem amunt fins a trobar la bifurcació cap a l'estany de Pòdo, i passant a tocar dels estanys Llarg de Colomèrs, Redon i Obago.

Si no heu visitat mai la zona, el circ de Colomèrs és una de les zones més boniques de la Val d'Aran. Fer-ho a la tardor, amb els colors dels arbres canviant i amb poca gent rondant per aquí, ho fa encara més espectacular. L'agulla destacada de la foto és el Tuc de Pòdo (2729 m.), i a la seva esquerra, veieu el Gran Tuc de Colomèrs.

  (Foto: Jacint Millat)

Pujant anireu trobant fites que us indiquen el bon camí, i és que per tal de no donar més tombs del necessari -l'ascenció és llarga-, cal localitzar el pas clau del Portal de Colomèrs. Si us hi fixeu, és la petita esquerda de l'esquerra que hi ha a la cresta del fons de la foto.

 (Foto: Jacint Millat)

En tres hores de camí arribem al Portal de Colomèrs, on fem una breu parada i passem a la vessant ribagorçana.

Prenem un sender a la dreta que va prop de la carena, mirant de no perdre altura per tal de no haver de remuntar més desnivell. Encara lluny, veiem el Gran Tuc de Colomèrs...

...i un cop arribats al coll de Colomèrs, marcat amb una gran fita, ja només caldrà remuntar els darrers metres fins al cim.

Fem les fotos de cim i gaudim de les vistes cap als llacs. Fins aquí hem tardat unes quatre hores.

Desfem el camí per tornar al punt d'inici, tornant al portal de Colomèrs, baixar en direcció als estanys...

 (Foto: Jacint Millat)

...i arribar de nou al cotxe en unes tres hores i mitja des del cim. En total, una sortida d'unes set hores i mitja, mil cent metres de desnivell i que si us voleu descarregar trobareu aquí.