100 cims de l'Alt Urgell

Molta gent que puja a Andorra segur que no sap que Noguera enllà i abans d'arribar al "país dels Prineus", s'estén una gran comarca que ofereix grans possibilitats per l'excursionista, el corredor, el ciclista o qualsevol altra persona que gaudeixi acumulant desnivell. Sovint no genera tant atractiu pels excursionistes com ho puguin fer altres comarques però l'Alt Urgell té racons ben bonics i poc concorreguts.

Seguint amb el repte dels 100 cims de la FEEC, hem posat rumb a Organyà per pujar cap a dos dels cims emblemàtics de la comarca, l'ermita de Santa Fe i el Cogulló de Turp, que amb mil i escaig metres cadascun són uns magnífics miradors de 360º.

La pujada a Santa Fe és un clàssic d'aquestes terres, que assolireu fàcilment sortint des del mateix nucli urbà d'Organyà, bressol de la llengua catalana (si més no, l'escrita). Des de la plaça de les Omilíes prenem l'avinguda de Santa Fe, fins que en poc més de mig quilòmetre abandonem l'asfalt i prenem una pista forestal. A la foto següent, la muntanya de Santa Fe.

Anirem trobant cartells, fites i indicadors, però no hi ha pèrdua, sempre amunt. Aproximadament als tres quilòmetres arribarem al Coll Marí, on hi ha una escultura dedicada a Verdaguer. Va passar per Organyà provinent de la Seu d'Urgell en la seva travessa del Pirineu, va pujar a Santa Fe i des d'aquí va anar cap a la Pobla de Segur. Una bona etapa en una època en que no hi havia ni GPS ni camins senyalitzats. Si us interessa conèixer aquesta travessa, podeu veure el documental "Maleïda" en aquest enllaç. A la foto següent, l'escultura de Verdaguer i a l'horitzó, el Cadí nevat.

Seguim pujant i arribarem al Collet de Prats, des d'on un camí ens portarà al capdamunt de la muntanya de Santa Fe...

...i  a l'ermita de mateix nom. Cal que voregem l'ermita i anem cap a la balconada que s'obre cap al Segre, amb unes vistes espectaculars. El Cadí a l'horitzó i la Cerdanya més enllà, i a la vall, el poble d'Organyà.

Fem la foto de rigor a la porta de l'ermita de Santa Fe (1207 m.), però no podeu marxar de l'ermita...

...sense tocar la campana per avisar que hem fet cim!

Fetes les fotos, només ens caldrà desfer el camí...

...per baixar de nou cap a Organyà. I si voleu el track de la sortida el teniu aquí.

L'endemà marxem cap a la veïna comarca del Solsonès per iniciar l'ascensió al segon cim que farem, el Cogulló de Turp (1621 m.). Podeu fer aquest cim també pujant des de a banda de Coll de Nargó, però per qüestions logístiques hem iniciat la ruta al poble de Llinars. A la foto següent, podeu veure el Cogulló de Turp i, a la seva dreta, el coll que hi dona accés.

Des del poble de Llinars anem combinant trams de pista forestal i de corriol, primer cap al coll de la Travessa i després cap al coll de la Coma de Turp...

...on a l'obaga del cim trobarem el camí ple de neu fins al cim...

...que ens oferirà unes magnifíques vistes cap al Solsonès, l'Alt Urgell i més enllà.

I fem la foto del cim al costat del vèrtex geodèsic enderrocat, a 1621 m.

I fetes les fotos tornem al coll de Travessa, des d'on seguirem una pista forestal que ens retornarà a Llinars fent un itinerari circular que us podes descarregar aquí.

100 cims de la Catalunya central

Aprofitant el pont de Tots Sants, anem cap al Moianès i Osona a veure si la tardor tropical ens deixa veure els colors propis de l'època en aquesta comarques. No serà fàcil, ja que les elevades temperatures sembla que també estan alterant el cicle normal que els arbres han de fer durant la temporada. Colors ocres en veurem, però més per la pols que cobreix plantes i camins que per efectes de l'estació de l'any on ens trobem.

La primera parada de l'expedició serà a la comarca més jove de Catalunya, el Moianès, on farem cim al  Puig de la Caritat (1010 m.). Una sortida ràpida i senzilla que gairebé podem catalogar de "caminada per agafar gana", ja que sembla que això és el que fan els desenes de pixapins (amb carinyo) que han envait el petit poble de l'Estany, on comença la sortida. Friendly reminder pels compatriotes de Barcelona: no aparqueu els vostres cotxes ni a les entrades dels camins ni dels camps.

Deixem el cotxe en un racó a tocar del cementiri i sortim per una pista forestal seguint unes marques de GR que ens portaran ràpidament al collet de Sant Pere. Des d'allà, una pista forestal (que podem anar retallant per un camí), ens porta a tocar del cim del Puig de la Caritat, que assolirem ràpidament, coronat per una petita creu de pedra.

Per fer la baixada una mica diferent, avancem en direcció nord fins a trobar un camí de forta baixada que seguirem fins trobar uns indicadors, girarem a la dreta, i en pocs minuts arribarem a la pista que hem seguit de pujada, per on tornarem al cementiri de l'Estany. Si voleu el track de la passejada, només heu de clicar aquí.

Deixem el Moianès i entrem a la veïna comarca d'Osona per afrontar el segon cim del dia, la Creu de Gurb (841 m.). Cal anar fins aquesta població veïna de Vic i arribar fins a Sant Andreu de Gurb, on iniciarem l'ascensió cap al "castell" de Gurb (només en queden les restes) i on s'emplaça la gran creu ben visible fins i tot des de Vic.

Deixem el cotxe a tocar del Bosc Encantat, un petit espai forestal amb escultures d'animals, dirigit al públic infantil. Per aquí tornarem. De moment pugem cap a l'església de Sant Andreu (compte amb no agafar el camí que passa a tocar del cementiri!) i anem seguint les marques que per pistes forestals i corriols ens pujaran fins a la Creu de Gurb, que és la muntanya que veieu a l'esquerra de la foto.

El camí és evident en tot moment, i arribant al capdamunt ja gaudim de grans panoràmiques sobre la plana de Vic...

...que des del cim, a 841 metres, encara es veuen més extenses.

Per baixar del cim completarem el recorregut fent una circular. Sortim en direcció nord en forta baixada, i després d'un tram de bosc arribem a una zona amb unes curioses formacions terroses...

...des d'on anirem cap al Bosc Encantat (una mica cutre, amb perdó) i tornarem cap al cotxe. Si voleu l'itinerari, heu de clicar aquí.

L'endemà sortim de Vic carretera amunt per afrontar un dels clàssics de l'excursionisme català, el Puigsacalm (1515 m.). Arribats al coll de Bracons, un dia rúfol ens recorda que sí, efectivament, ens trobem a la tardor. Pugem per la ruta superclàssica en direcció al coll de Sant Bartomeu, i avui sí podem gaudir de l'espectacle de la natura amb les fulles dels faigs omplint el terra.

No fa un dia ideal per anar a la muntanya. De la calor tropical d'ahir avui ens ha sorprés la boira i un fort vent tot arribant al cim del Puigsacalm...

...on intentarem posar bona cara i no sortir volant! Ara feia molts anys que no hi pujava, realment és una zona ben bonica, haurem de tornar quan faci mes bo.

Una ràpida ullada a les vistes barranc avall i retorn pel mateix camí de la pujada...

...posant fi al cap de setmana centcimero. I si voleu el track del Puigsacalm, només heu de clicar aquí.

Gran Tuc de Colomèrs (2933 m.)

Ni a la primera, ni a la segona, sinó a la tercera, hem aconseguit fer cim al Gran Tuc de Colomèrs, per la banda de la Val d'Aran. Un cop la neu acumulada i un altre cop un mal càlcul de les hores que tardaríem a arribar-hi, van impedir que puguéssim coronar-lo, però aprofitant que encara no ha nevat i que ara la pista dels Banhs de Tredòs està oberta, hem pogut fer cim al punt més alt del circ de Colomèrs.

Sortim del pàrquing del refugi (la pista d'accés està tancada entre el 15 de juny i el 15 de setembre) i enfilem en direcció al refugi de Colomèrs. Tot i que no cal passar-hi, pugem a treure el cap a l'Estany Major de Colomèrs, ja que la vista bé s'ho val. Al costat d'aquest estany trobareu també el refugi de Colomèrs.

Des d'allà anem a buscar el GR11, que seguirem amunt fins a trobar la bifurcació cap a l'estany de Pòdo, i passant a tocar dels estanys Llarg de Colomèrs, Redon i Obago.

Si no heu visitat mai la zona, el circ de Colomèrs és una de les zones més boniques de la Val d'Aran. Fer-ho a la tardor, amb els colors dels arbres canviant i amb poca gent rondant per aquí, ho fa encara més espectacular. L'agulla destacada de la foto és el Tuc de Pòdo (2729 m.), i a la seva esquerra, veieu el Gran Tuc de Colomèrs.

  (Foto: Jacint Millat)

Pujant anireu trobant fites que us indiquen el bon camí, i és que per tal de no donar més tombs del necessari -l'ascenció és llarga-, cal localitzar el pas clau del Portal de Colomèrs. Si us hi fixeu, és la petita esquerda de l'esquerra que hi ha a la cresta del fons de la foto.

 (Foto: Jacint Millat)

En tres hores de camí arribem al Portal de Colomèrs, on fem una breu parada i passem a la vessant ribagorçana.

Prenem un sender a la dreta que va prop de la carena, mirant de no perdre altura per tal de no haver de remuntar més desnivell. Encara lluny, veiem el Gran Tuc de Colomèrs...

...i un cop arribats al coll de Colomèrs, marcat amb una gran fita, ja només caldrà remuntar els darrers metres fins al cim.

Fem les fotos de cim i gaudim de les vistes cap als llacs. Fins aquí hem tardat unes quatre hores.

Desfem el camí per tornar al punt d'inici, tornant al portal de Colomèrs, baixar en direcció als estanys...

 (Foto: Jacint Millat)

...i arribar de nou al cotxe en unes tres hores i mitja des del cim. En total, una sortida d'unes set hores i mitja, mil cent metres de desnivell i que si us voleu descarregar trobareu aquí.

Marató Salomon Ultra Pirineu (42 km, 2500 d+)

Una de les coses boniques que té el trail és que és un esport on pots compartir la sortida d'una cursa amb algun dels grans atletes que el practiquen. Ni al futbol, ni al bàsquet ni al tennis de la màxima categoria podràs estar a tocar dels referents de cada esport, però aqui sí. Evidentment, és impossible seguir el ritme de l'Emelie Fosberg o l'Esther Chesang, però la seva presència suma encara més energia al moment de començar a córrer en direcció a la muntanya.

Aquestes dues superdones, entre altres atletes, estaven presents a la línia de sortida de la marató de la Salomon Ultra Pirineu, que arriba enguany a la seva 13 edició. Prop de 1300 persones ens hem reunit a la plaça porxada de Bagà, esperant el moment d'iniciar el recorregut de la cursa.

 

(Foto: Ramon Casacuberta)

(Foto: Uri Sala)

La sortida de Bagà és molt ràpida. Fins al quilòmetre 3 és asfalt i sembla que la gent vol guanyar posicions. A partir d'aquí, una pista ens porta fins al quilòmetre 7, on s'acaba, i prenem un corriol on forçosament cal fer cua per anar muntanya amunt. La veritat és que aquest tram agobiava una mica. Una cursa amb menys participants guanyaria en qualitat, però ja sabem que això també és un negoci.

Arribats al coll del Forn, un quilòmetre més planer ens porta fins al refugi del Rebost (per mi un dels més bonics del Pirineu: bones vistes, bon menjar, guardes simpàtics...), des d'on tornem a guanyar desnivell. El proper objectiu, la collada de Comafloriu, on ja començarem a tenir vistes d'altura, però continuarem guanyant desnivell en direcció al refugi del Niu de l'Àliga (2537 m.). A la foto següent, recorrent la carena que porta cap al refugi.

 (Foto: Diego Winitzky)

Amb la neu caiguda fa dos dies encara present, l'arribada al refugi suposa fer-ho a la cota màxima de la cursa, però no us enganyeu que encara no comença la baixada definitiva. L'arribada al refugi (amb molta gent animant) fa que sembli que som bons i tot!

Avituallament gran, bo i variat on val la pena fer una parada, tot i que la darrera estada que vaig fer aquí va ser una bona merda. Mireu les ressenyes del Google sobre aquest refugi i us en fareu una idea.

La cursa continua, i sortim en direcció a les Penyes Altes del Moixeró (2276 m.), majoritàriament per senders de bon córrer i trams boscosos. Les Penyes marquen aproximadament la meitat de la cursa (km 21,6) i la gent aprofita per descansar i menjar una mica, fer una foto al cim (ben bé la cursa no hi passa) i, a partir d'aquí ja farà tot baixada, així que cap avall però amb seny!

Una altra de les parts boniques de la cursa la trobarem peraquesta zona, ja que circulem pels verds prats alpins del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Les vistes ajuden però els quilòmetres i el desnivell ja es comencen a notar.

(Foto: Marc Elias)

Acaba el sender i prenem una pista en direcció al coll de Trapa (km 27,2) primer, i el coll del Pendís (km 29,5), després. Segurament la part més ràpida de la cursa, on la gent s'apreta de valent. Des del coll del Pendís baixem, en un quilòmetre, al refugi de Sant Jordi, que situo al mateix nivell d'excel·lència que el del Rebost, amb l'afegit que en pocs refugis del Pirineu menjareu tant bé com aquí si esteu fent travessa per la zona.

Des d'aquí iniciem la penúltima baixada, travessant els sempre espectaculars Empedrats, on creuarem el riu diverses vegades intentant -sense èxit- no mullar-nos els peus.

       

     (Foto: Oriol Gonzalvo)        

Baixant per aquí formem un grupet de 4-5 persones, anem a bon ritme i ens trobem amb els primers corredors de la Ultra, que van de pujada cap al refugi de Sant Jordi. Ens creuem amb el Pau Capell, amb qui quasi xoquem perquè noi, encara que siguis molt bo, tant podem baixar nosaltres com tu pujar, i també et pots apartar, no?

Prop del quilòmetre 35 passem pel refugi dels Vents del Cadí, on ens creuem amb la Núria Picas, que fnalment quedarà primera dona de la distància Ultra. Al seu pas la gent esclata en ànims i alegria, ja que la Núria juga a casa. Des d'aquí ja només queda el final. Primer un bonic tram per bosc, bastant corredor, i després un altre tram per la "Via del Nicolau", una via verda que permet mantenir un bon ritme en els darrers quilòmetres de la cursa, creuant túnels i fins i tot un pont penjat...

          

(Foto: engarrista.com)

...que ens porten a creuar el pont de la Vila de Bagà i arribar a la meta en mig d'un gran, gran, gran ambient. Finalment, 7 hores i 27 minuts, assolint amb escreix l'objectiu de fer la marató com a màxim en 8 hores.

En resum, una molt bona cursa que -crec- guanyaria en qualitat si hi hagués menys gent, amb uns paratges espectaculars i una bona organització. Tot apunta a que l'any vinent repetirem.

I si voleu el track, el teniu aquí.

Muntanyes de Bulgària

 

Un tastet dels parcs nacionals de Rila i Pirin, a Bulgària, un país amb moltes possibilitats per fer muntanya.

Muntanyes de Bulgària: Lopushki Vrah (2694 m.)

Muntanyes de Bulgària (II): Malyovitsa (2729 m.)

Muntanyes de Bulgària (III): Malka Todorka (2693 m.)

Muntanyes de Bulgària (III): Malka Todorka (2693 m.)

L'estada a Rila va acabar amb dos cims a la butxaca i la visita al monestir de Rila, situat en una de les valls d'aquesta zona del país. Des d'aquí també es poden fer algunes rutes de senderisme així com ascendir al Malyovitsa, fent mil sis-cents metres de desnivell, això sí. Monestir a banda, l'entorn on està és ben bonic, malgrat sigui un lloc ben concorregut pels turistes.

Acabada l'estada a Rila ens dirigim al Parc Nacional de Pirin, on tenim pensades fer un parell d'ascensions més. Instal·lats a l'hotel Dumanov del poble de Bansko (un dels centres d'esquí del país), serà des d'allà des d'on ens desplaçarem al refugi Vihren (a la foto següent) per fer l'ascensió al Malka Todorka.

El refugi porta el nom del pic Vihren (2917 m.), segona altura del país i que veieu a la foto següent amb el seu característic color blanc.

La previsió és que plogui, però de moment la meteo ens respecta la sortida. De camí cap al cim anem pujant pels llacs de Banderishki. El primer, l'Okoto Ezero o "llac de l'Ull", on s'emmirallen els cims de la zona.

Més amunt, seguint les marques roges i verdes arribem al Ribno Ezero o "llac dels Peixos", on realment és fàcil veure'ls a tocar de la vora del llac.

Seguim guanyant desnivell per anar cap al següent llac...

...conegut com el  "llac de les Granotes"...

...des d'on iniciem la darrera pujada cap al coll del Malka Todorka, deixant enrera el "llac Llarg", que veieu a la foto següent.

Seguint les marques verdes arribem al coll, des d'on veiem, a la vall veïna, els llacs de Vasilashki...

 

...i més amunt els Todorka Ochi o "ulls de Todorka".

 

 

Des del coll ja arribem ràpidament al cim del Malka Todorka (2693 m.), el cim petit dels tres que conformen el massís de Todorka. A la foto anterior podeu veure el cim "gran", situat just damunt de l'estació d'esquí que hi ha a la cara nord de la muntanya.

 

Fem la foto de cim, amb el Todorka "del mig" darrera nostre. Una cresta fàcil uneix els tres cims, però avui no és el dia, ja que no és tard però sí vol ploure.

 

(Foto: Ani Lulcheva)

 

Fem també la foto en un avantcim marcat amb la bandera de Bulgària, no fos cas que al final no féssim cim...

 

...i desfem el camí de baixada cap al coll i els llacs...

 

...per arribar de nou al refugi Vihren on, com veieu, s'hi pot arribar en cotxe.

 

I aquí acabem les ascensions per Bulgària, ja que el temps evoluciona a pitjor i la pluja ens impedirà fer el darrer cim que teníem programat. Tot i això, hem pogut conèixer els parcs de Rila i Pirin i fer una introducció a les muntanyes de Bulgària, realment amb moltes possibilitats. Esperem poder tornar-hi!

 

I si voleu el track del Malka Todorka, cliqueu aquí.