dissabte, 26 d’agost del 2017

Taga (2040 m.) i Puig Estela (2013 m.)

Fa uns anys, anar al Ripollès des del pla de Lleida era tota una aventura. Amb cotxe, un llarg viatge, i amb transport públic, una epopeia només reservada per als més valents. Ara, la millora de les comunicacions facilita les coses, i fa que els de l'oest de Catalunya ens puguem plantejar apropar-nos a aquesta part del país sense desesperar-nos.

Així, hem posat rumb al Taga, un cim modest però amb unes vistes magnífiques sobre bona part del Pirineu oriental. La ruta comença a tocar de l'ermita de Santa Magdalena de Puigsac, on iniciem la marxa pujant per una pista forestal...


...que puja per dins d'un bosc fins arribar als abeuradors de Noufonts. En aquest gran pla acaben els arbres i comencen els prats alpins...


...que remuntem seguint el barranc de Noufonts. El camí està força trillat pel pas del bestiar i els excursionistes, així que no hi ha pèrdua.


De camí al cim, trobem una de les curiositats de la sortida. Són les restes d'un búnquer, que formava part d'aquell tronat projecte de Franco anomenat "Línia P" i que pretenia fortificar el Pirineu per evitar una possible invasió des de França.


Seguim pujant i encarem els darrers metres de desnivell positiu...


...fins que en poc menys de dues hores, fem cim al Taga (2040 m.) on trobem una gran creu i un vèrtex geodèsic.


Des del cim veiem tota la serra Cavallera i el seu punt més alt, el Puig Estela (2013 m.), que és cap on ens dirigirem. Des del cim del Taga, bones vistes cap a tot arreu i cims com el Pedraforca, el Puigmal, la serra d'Ensija...


Baixem del Taga en direcció a la Portella d'Ogassa (1800 m.), i des d'allà anirem seguint la carena de la Serra Cavallera...


...passant pel cim del Puig Coma d'Olla (1938 m.)...


...i seguint carena amunt cap al punt més alt.


Una hora i poc després de fer cim al Taga, fem el darrer cim del dia, el Puig Estela (2013 m.), coronat amb una fita de grans dimensions...


...i des d'on tenim bones vistes sobre els cims del Pirineu Oriental.


La ruta que havíem de seguir continua la carena de la Serra Cavallera fins al Coll de Pal, però des del cim ens plantegem si és possiblabaixar directament per la cara nord, travessant el bosc del Tarter. Ens hi llencem, i si bé és possible baixar-hi, és molt incòmode. No hi ha sender, el terreny és força inclinat, i a més a més relliscós per la presència d'herba, així que és totalment desaconsellable. Només algun tram de tartera ens facilita l'avanç, però el guany de temps és mínim, així que no val la pena.

A la foto següent, la cabana de l'Orri Vell, des d'on podem veure el bosc que hem travessat a la baixada. A l'altura de la cabana, només cal prendre la pista forestal i iniciar el descens...


...que combinant pista forestal i sender -indicat amb marques grogues- anirem seguint fins arribar de nou a l'ermita de Santa Magdalena de Puigsac.


En total, unes cinc hores de sortida, amb uns mil metres de desnivell positiu. I si voleu un track, us recomano aquest, que originàriament és la ruta que volíem seguir.


diumenge, 13 d’agost del 2017

Senders de Gran Canària (II): Volta al Roque Nublo

Un altre dels racons emblemàtics de l'ílla és el cim anomenat Roque Nublo. Bé, per fer cim hauríem d'escalar els 80 metres verticals que ens situarien dalt del Roque (1813 m.) per unes vies de grau pujadet (mínim 6a), o sigui que nosaltres ens conformarem amb mirar-lo des de la base.

La ruta comença a tocar de la carretera GC-600, on hi ha un aparcament per deixar el cotxe però on cal arribar d'hora, abans que hi desembarquin els centenars de turistes que recorren l´ílla. D'allà mateix surt l'ample camí que puja cap al Roque Nublo, i és que la majoria de la gent que arriba aquí es limita a pujar fins a la base del Roque i tornar cap al cotxe pel mateix camí.

Comencem la caminada seguint el sender S-70 en direcció al Roque Nublo...


...per un camí ample i trillat. El Roque Nublo el veiem de seguida que iniciem la marxa, que és la gran roca que veieu al fons de la fotografia.




Després d'arribar a un petit coll, accedim al plató on s'aixequen el Roque Nublo i el més petit Roque de la Rana on, amb una mica d'imaginació, veureu la silueta d'una granota. El paisatge és totalment marcià, format per la passada activitat volcànica de les Canàries i l'erosió.



A la foto següent, podeu comparar a mida del Roque Nublo, amb les persones que hi ha al seu peu. 80 metres de paret, tot i que sembla més per la situació isolada del Roque.


Desfem el camí fins a la collada anterior i seguim el sender S-70 en direcció a La Culata, per tal de fer el tomb sencer a aquesta roca emblemàtica de Gran Canària. A la foto següent, el Roque Nublo vist des de la cara nord.


Fent aquesta caminada, és possible veure el Teide (3719 m.) a la veïna illa de Tenerife, però avui la calima ens ho ha impedit. Cal que l'atmosfera estigui neta i clara.

Conforme avancem, s'obren les vistes cap al nord de l'ílla, farcida de profunds barrancs i altres "roques". A la foto següent, el Roque Bentayga (1414 m.), un altre dels més característics de Gran Canària. Es creu que era un lloc de culte dels guanches, els indígenes canaris d'orígen berber, pels símbols que s'han trobat a la seva base.


Seguint la ruta passem a tocar d'alguna balma que ha estat reaprofitada com a habitatge o refugi. Sembla que a Gran Canària era una cosa bastant usual, i ara fins hi tot s'ofereixen "casas-cueva" als turistes com a allotjament rural en algunes parts de l'ílla.


La ruta baixa decididament cap al barranc de Tejeda, on hi ha el barri de La Culata, que podeu veure a la foto, part del municipi de Tejeda.


Tot i que fins aquí hem anat seguint els indicadors del sender S-70 cap a La Culata, no hi arribarem, sinó que per retornar cap al cotxe seguirem els insdicadors cap a La Goleta (a la darrera cruïlla que trobarem) i ens tocarà remuntar uns 250 metres de desnivell.

En total, una passejada d'uns 10 quilòmetres i uns 400 metres de desnivell. Per acabar d'arrodonir el matí, podeu pujar fins al Pico de las Nieves (1956 m.), on s'arriba en cotxe fins a un mirador. Això vol dir molts turistes i interès excursionista relatiu.

Aquesta i moltes més excursions, tracks, indicacions... per Gran Canària, les podeu trobar al blog Los pasos que dejamos atrás.


dissabte, 12 d’agost del 2017

Senders de Gran Canària: la Caldera de Bandama

No es pot desaprofitar l'estada a l'illa de Gran Canària per tastar alguns dels molts senders que hi podem trobar. Anar-hi a l'agost suposa aguantar una forta calor en un medi àrid, i de ben segur que a la primavera el paisatge deu ser diferent i molt més espectacular, però la geografia grancanària bé es mereix una visita.

Val a dir que Gran Canària disposa d'una amplíssima xarxa de senders, ben senyalitzats i -el que és més important- amb un manteniment constant. Molts són els antics camins que travessaven l'ílla per anar d'una població a una altra, pujant i baixant els barrancs que la conformen, i que ara permeten tenir vistes d'altura per als excursionistes.

Una sortida fàcil i relativament ràpida és la que podeu fer a la caldera de Bandama, un antic volcà situat a tocar de Las Palmas de Gran Canària, i que té la caldera més gran de totes les Illes Canàries, ja que fa un diàmetre de prop d'un quilòmetre. A la foto següent, una panoràmica de la caldera.


La caldera de Bandama va tenir antigament un ús agrícola, ja que la terra volcànica era ideal per conrear-hi la vinya. Al segle XVI -en plena colonització castellana de les Canàries- l'holandès Daniel Van Damme va comprar la caldera, i de la deformació del cognom prové el nom actual d'aquest espai.

Pel que fa  l'excursió, podeu triar fer el tomb a la caldera, baixar-hi, o totes dues coses. L'inici del sender per fer el tomb a la caldera, el trobareu a tocar de la carretera que puja al Pico de Bandama.


El camí comença davallant, entremig de la flora típica de Gran Canària, ben adaptada a l'aridesa de l'entorn i que, segons llegim, ha aconseguit sobreviure a la deforestació durant la colonització castellana, primer, l'ús agrícola de la zona, segon, i la pressió urbanística, més recentment. La declaració de la zona com a àrea protegida el 1987 ha frenat -en part- la seva desaparició. Sort que la natura sempre ho posa tot al seu lloc.


El camí en tot moment ens ofereix vistes d'altura...



...així com trobades amb els simpàtics habitants de la caldera de Bandama.



A la foto següent, podeu veure el Pico de Bandama (589 m.), punt més alt del voltant de la caldera i on s'hi pot arribar en cotxe. No té més atractiu que les vistes sobre la caldera.


El camí va resseguint l'immens cràter volcànic, on la darrera erupció va ser fa només dos mil anys. Quatre dies pel temps geològic.


I els darrers passos de la volta a la caldera ens porten per una petita "aresta" de roca volcànica cap al que veieu més al fons. Veieu la "taca" verda? Doncs sí, és un camp de golf pràcticament penjat sobre la caldera. No pot ser un exemple més gràfic que la pressió que un determinat model turístic pot exercir sobre el medi natural. En fi...


Tot i això, la visita val la pena, i en menys de dos hores completareu el recorregut. Després també teniu l'opció de baixar a la caldera, caminar per allà i veure les restes de les antigues construccions agrícoles.

Aquesta i moltes més excursions, tracks, indicacions... per Gran Canària, les podeu trobar al blog Los pasos que dejamos atrás.