dimarts, 30 de desembre del 2014

El Balconet de Santa Linya i l'ermita de Sant Pere de la Vall

Situada a tocar de Balaguer i de camí cap al port d'Àger, la zona de Santa Linya i les Avellanes és un interessant racó per fer sortides més o menys llargues per territori 100% pre-pirinenc. Els escaladors tenen en la Cova Gran de Santa Linya un objectiu de màxim nivell, on curiosament conviuen vies de màxima dificultat i una excavació arqueològica, però potser els excursionistes es deixen seduir més pels encants del Montsec o Sant Llorenç de Montgai. Això fa que aquesta zona quedi en segon pla, però és un error, ja que també hi podem trobar sortides interessants com la que ens porta a visitar el Balconet de Santa Linya i l'ermita de Sant Pere de la Vall.

Iniciem la ruta al poblet de Santa Linya, on començarem a caminar per una ampla pista forestal. Al cap de poc d'iniciar la marxa, trobarem a l'esquerra un corriol que porta cap a Sant Urbà, Sant Pere de la Vall i el Balconet, però no l'agafarem ja que per aquí serà per on tornarem, fent així una ruta circular d'uns tretze quilòmetres. Anirem caminant per pistes fins arribar al Balconet, entremig de camps només esquitxats per restes d'antics masos.



La primera hora d'excursió es pot fer una mica monòtona, però en servirà per anar fent cames per baixar al barranc de Sant Pere. A més, l'espera val la pena perquè l'arribada al Balconet ens oferirà una vista espectacular sobre les parets del Doll i el pantà de Camarasa.


 

Des d'aquest punt també podem veure gairebé tot el Montsec. A una banda de Terradets el Montsec d'Ares...



...i a l'altra el Montsec de Rúbies o de Meià.



Un cop haguem gaudit de les vistes desfarem uns metres el camí fins al Balconet per anar a agafar un corriol que ens baixarà al barranc de Sant Pere. De camí cap a l'ermita trobarem restes de parapets construïts durant la guerra civil, ja que l'any 1938 aquesta zona es trobava al bell mig del front del Segre. Trobarem restes de diversos parapets i cartells indicadors sobre el conflicte a la zona.


Anem avançant i el camí comença a perdre altura cap al barranc de Sant Pere. Trobarem alguns passos equipats amb cadenes, però sense dificultat. A l'altra banda del barranc s'alcen unes parets dignes de veure...



...i per on planegen els voltors (o és un trencalòs?) aguaitant-nos des de dalt.



Finalment apareix davant nostre l'ermita de Sant Pere la Vall (o de Queralt), situada damunt d'un cingle literalment on Jesucrist va perdre les espardenyes...


Per accedir a l'ermita tenim dos camins. Un sender ben marcat sense cap dificultat i un altre accés on trobarem passos equipats. Nosaltres vam pujar pel camí equipat i vam baixar pel camí normal. El primer pas equipat és fàcil i puja per la petita canal que veieu a la foto.


Després trobem un altre pas, equipat amb un cable i una cadena. A la foto no es veu bé però aquí sí que hi ha pati, ja que el pas cau directament sobre el barranc. No és difícil, però és exposat. Això sí, és un pas molt curt. El mapa el marca com a via ferrada i si voleu us podeu assegurar al cable.


Després d'aquests passos entretinguts arribem a l'ermita, i al mateix emplaçament hi ha les restes d'un castell (!). Sembla impossible que en un lloc tant petit hi hagi lloc per dos edificis. Aneu amb compte perquè l'estat de tot plegat és bastant precari. A la foto següent, l'absis de l'ermita.




Això sí, el lloc és un emplaçament magnífic per fer un mos amb vistes sobre el pantà de Camarasa i les parets del Doll, que veieu al fons de la foto.


Acabada la visita, tornem cap al barranc de Sant Pere baixant pel camí normal. També hi trobem una cadena, però en aquest cas poc necessària.


Tornarem cap a Santa Linya remuntant el barranc de Sant Pere, i així farem una ruta circular. Al barranc hi trobarem alguna cadena i algun que altre ferro, però en llocs sense dificultat.


Quan sortim del barranc trobarem de nou pistes forestals, que combinarem amb algun corriol per tornar de nou cap a Santa Linya, on acabarem la sortida.


I si voleu el track de la ruta, només heu de clicar aquí.

diumenge, 28 de desembre del 2014

Clàssics de Ponent (IV): la Carena del Mont-roig

Res a dir que no es conegui sobre la zona de Sant Llorenç de Montgai i les muntanyes del voltant, però precisament perquè és un lloc bestial, miraculosament salvat de la febre del totxo que podria haver destrossat aquest magnífic racó del país, val la pena ressenyar-ne els seus encants perquè tothom que ho vulgui en pugui gaudir. Avui, un clàssic de la zona. La travessa de la carena del Mont-roig ens permetrà fer mil metres de desnivell positiu, gaudir de vistes d'àliga en totes direccions i fer dos cims. No es pot demanar més!

Creuem Sant Llorenç de Montgai i deixem el cotxe al pàrquing que hi ha al costat del restaurant l'Isard. És el pàrquing que dóna accés a la paret de la Formiguera i a la ferrata "Cágate lorito", així com el lloc on trobem també el camí per visitar el jaciment prehistòric de la Roca dels Bous. Prenem un sender que ens porta en primer lloc a creuar la via del tren.


Just quan arribem a la via tenim la primera vista de la carena del Montroig. A la dreta de la foto, les restes del Mas del Cinto.


Creuem la via i seguim amunt pel corriol fins a trobar una pista que va cap a Vilanova de la Sal. La creuem i seguim pel camí...


...entremig del bosc, ara amb els arbres ben pelats.


Tot pujant, si pareu atenció, podeu trobar-vos sorpreses com aquesta. Restes fòssils de quan tota aquesta zona era un mar, fa aproximadament 140 milions d'anys. A la foto podeu veure fòssils d'alguna espècie de molusc.


Sortim del bosc i passem a tocar d'un camp de conreu que ens apropa a la zona de la Collada de Llorenç...



...i després d'un altre tram de pujada, el camí arriba a la pista que puja a l'ermita de Montalegre. No continuarem per la pista, sinó que un darrer i curt tram de corriol ens portarà gairebé a tocar de l'ermita. Des de la pista ja comencem a tenir vistes d'altura...


...i imatges de postal sobre el Montsec.


Finalment arribem a l'ermita de Montalegre, avui objectiu de ciclistes, corredors i excursionistes en un dia que semblava que no seria bo però que finalment ha quedat maco, maco. Allà hem coincidit amb uns coneguts del CPAM de Balaguer.



L'ermita de Montalegre, el balcó de la Noguera, ofereix vistes espectacular sobre la zona de Sant Llorenç de Montgai i la plana de Lleida. A la foto següent, podeu veure en primer pla la zona de l'ermita i el castell de Llorenç, així com el pantà, i al fons la plana.






Fetes les salutacions de rigor, continuem a partir d'aquí per la carena en un continu puja i baixa amb bones vistes cap ambdues bandes.


Anem deixant enrere l'ermita...


...mirant de reüll la nevada al Pirineu...


...fins arribar al proper objectiu, la Pala Alta del Montroig (950 m.), on trobarem un vèrtex geodèsic...


...bones vistes cap al sud...


...i bones vistes cap al nord.


Continuem direcció est per la carena...


...amb el pantà de Camarasa i la zona del Doll als nostres peus...


...fins que després d'un tram de baixada arribem al Coll de Porta.


Des del coll tornem a guanyar altura per arribar al segon cim del dia...


...la Pala del Coll de Porta (892 m.), un cim ben decorat!



Marxem del cim i continuem caminant fins a la zona de l'Extrem, on mirant enrere podem veure tota la carena del Montroig.


A la cara nord del Mont-roig podreu trobar un petit refugi,conegut popularment com el refugi del Xut o del Búho, tot i que el nom oficial és el de refugi del Pletiu de l'Extrem, que fa uns anys va ser restaurat pel DARP de la Generalitat. Potser sí que necessitava reformes, però el fet de posar-li una reixa a la porta i haver de demanar les claus a l'ajuntament de les Avellanes o al DARP a Lleida no en facilita l'ús precisament. Sempre l'havien fet servir els escaladors i excursionistes de la zona sense que hi hagués cap problema.


A més, si el DARP n'és el propietari, potser hauria de vetllar perquè estigués en bones condicions, i no en el lamentable estat que vam trobar el que suposem és la part lliure del refugi, plena d'escombraries diverses.


Acabada la visita al refugi, ja només queda perdre desnivell, així que agafem el camí de baixada i anem tornant cap a Sant Llorenç, amb vistes sobre les muntanyes de la zona.


Acaba el camí i trobem una pista...


...que anirem seguint fins arribar a la carretera, a tocar de les zones d'escalada, que ens portarà de nou fins on hem deixat el cotxe.


En total, unes quatre hores i mitja de sortida per recórrer aquesta serra, i que si voleu podeu fer descarregant el track aquí.

diumenge, 21 de desembre del 2014

Tuc deth Rosari (2594 m.)

Poc convençuts de trobar neu en quantitat suficient, enfilem cap al pla de Beret per veure si des d'allà és possible fer alguna cosa amb els esquís als peus i sense ratllar-los gaire. Les opcions: Pedescauç (ràpid i curt), Baciver (molt bonic, però ja l'hem fet no sé quantes vegades), Parros (molt guapo!) i el Tuc del Rosari. Optem per aquest darrer ja que no sabem si en altres zones hi ha prou neu o no, i sembla que cap a aquesta banda sí en trobarem.

Doncs bé, neu sí que n'hi ha, però que no us enganyi la vista, perquè no n'hi ha molta i a més estava dura com una pedra. Tot i això, tirem amunt, esperant que el sol la transformi i ens deixi baixar bé.



(Foto: Roger Segarra)

Passem a tocar de l'estany de baix de Baciver, ben gelat...


 ...i seguim pujant per arribar als altres estanys...


...que també estan coberts per la neu i el gel. A la foto següent, avançant cap al Tuc deth Rosari (el pic més alt), i a l'esquerra el coll on hem d'arribar.


Aquí veieu un dels estanys de Baciver i a l'esquerra, si no m'equivoco, el  Cap de Marimanha (2620 m.)


Arribem al peu del collat i la neu està més que dura, ja que encara no hi ha tocat el sol en tot el matí. Provem amb les ganivetes però... millor encara grampons, o sigui que a carretejar els esquís. Sort que no dura gaire.


 (Foto: Roger Segarra) 

Deixem els esquís al coll ja que més amunt la neu està gelada i hi ha moltes pedres. Impossible esquiar-hi, així que continuem amb els grampons en direcció al cim...
 

 ...on arribem en poc més de quinze minuts. A la foto següent, arribant al cim, amb el Cap de Marimanha darrera meu.

 (Foto: Roger Segarra) 

Foto de cim al Tuc deth Rosari (2594 m.)

 (Foto: Roger Segarra) 

Des del cim, vistes bestials en totes direccions. A la foto següent, vista cap a l'Aneto i la gelera de la Maladeta.



I després, toca baixar. La pala del coll que hem pujat amb grampons encara l'hem pogut baixar força bé tot i que estava molt dura. Després en algun tram la neu millorava (com a la foto següent) perquè havia transformat, però el darrer tram de baixada -a l'ombra- l'hem tornat a fer amb una neu congelada. Enguany caldrà esperar una mica més per gaudir de la neu.


Aquest cop no us puc oferir el track de la sortida (el GPS s'ha quedat al cotxe sense voler), però hem estat unes cinc hores entre pujar i baixar i hem fet uns 780 metres de desnivell.