diumenge, 20 de març del 2011

Caminant per Sud-Àfrica (III): Table Mountain

No pot visitar-se Cape Town i no pujar a Table Mountain. Hi ha camins fàcils, altres més difícils i fins hi tot un telefèric pels qui no tinguin mobilitat o no vulguin caminar, per tant no hi ha excusa. Les vistes sobre la ciutat i l'oceà estés als seus peus no s'oblida, ja que mirant cap al mar no es veu res més, només aigua i els confins de la Terra.

A la ciutat, la presència de la muntanya és gaire bé total: des de tots els barris, tots els angles, totes les mirades et porten una vegada o altra cap a la Table Mountain. No te'n pots escapar, i lògicament és una excursió obligatòria que pot servir -com va ser el cas- per posar la cirereta al deliciós pastís que és el viatge a Sud-Àfrica. 

No és una única muntanya, sinó un petit massís amb diversos cims que es veuen des de la ciutat...




...i des de mar endins (en aquesta foto, des de Robben Island, a unes milles nàutiques de Cape Town).



L'ascensió a la muntanya es pot fer per motes de les seves vessants, ja que al situar-se a tocar de la ciutat hi ha diversos punts d'accés. Nosaltres vam utilitzar la via de Platteklip Gorge, la més lògica, popular i directa, perquè guanya un fort desnivell de forma constant però sense cap dificultat tècnica i té l'afegit que va ser la via per on els holandesos van ascendir per primer cop a aquesta muntanya.

Des de Cape Town podem agafar un taxi per apropar-nos a l'estació del telefèric que hi ha al peu de la muntanya. Una mica més enllà, l'inici de la ruta està indicat amb un cartell i hi ha una caseta d'informació. El camí va guanyant altura i ens permet veure una altra de les muntanyes de la ciutat: el Lion's Head.


Davant nostre, la que sembla la insuperable muralla que porta a la part superior de Table Mountain. Però no és així ja que el camí ens porta a la bretxa que dóna el nom a la ruta.


Pujant podem observar un curiós fenomen que té lloc a Cape Town. L'aire humit que arriba de l'oceà xoca amb la muntanya i genera una espessa boira sobre la ciutat, mentre que a la muntanya llueix el sol. És curiós veure com es va engolint les cases.


El camí no dóna treva, i és una pujada constant...


...que no para fins travessar la bretxa que us deia. Un cop arribats aquí, cap a dreta (la meva) aniríem cap a l'estació del telefèric i la zona turística de la muntanya, amb miradors, bars, etc.... Però si anem cap a l'altra banda (és el que vam fer) podem assolir el cim del massís de Table Mountain, el Maclear's Beacon, de 1086 metres.


El camí cap a Maclear's Beacon permet evitar els centenars de turistes que pugen a la muntanya...


...descobrir la flora local de les "proteas"...




...i fer un cim ben original. No vam acabar d'entendre el perquè del munt de pedres, però aquest és el cim.


Suposem que ho van fer per marcar-lo de forma destacada (potser es van passar!) ja que no deixa de ser un punt en el gran altiplà que és la Table Mountain.


De tornada baixem en telefèric. Recorrent els miradors de la zona turística també tenim bones vistes...


...com aquesta sobre el Devil's Peak, un altre dels que es poden fer des de la ciutat.


La vista sobre el centre de Cape Town també mola. Al fons de la foto podeu intuir la petita badia on es troba situada la ciutat. Es va fundar aquí perquè la combinació cap - badia oferia un refugi als vaixells que anàven de camí a l'Àsia.


La baixada amb el telefèric ens ofereix aquesta vista sobre el Lion's Head...


...on havien rescatat a uns excursionistes. A la baixada mireu que ens vam trobar.






dimarts, 15 de març del 2011

Caminant per Sud-Àfrica (II): George Peak

Una altra de les excursions que poden fer-se per la zona de Wilderness és l'ascensió al George Peak. Es diu així perquè pren el nom de la ciutat de George, que queda als seus peus, i és tota una tradició entre els seus habitants al menys pujar-hi un cop a la vida.

L'ascensió s'inicia a l'oficina de la "Outeniqua Nature Reserve", on et fan anotar en un llibre l'hora de sortida i l'hora d'arribada. Controlen a tothom qui entra a la zona i et fan anotar no vas, etc...com a prevenció de cara als rescats. Un cop fets els tràmits, l'ascensió s'inicia per una pista que travessa una explotació forestal  en direcció al Cradock Pass. Tota la sortida són unes 7 horetes segons la guia.



Quan acaba la pista hem de travessar un petit riu. El color és el mateix que vam trobar al Kingfisher Trail i és degut a la composició del terra, ric en ferro. Malgrat el color, l'aigua és potable...amb gust de rovellat.


L'inici del sender és totalment selvàtic...


...fins que guanyant altura la cosa es va obrint. Trobem les primeres "proteas", la flora endèmica sud-africana. En aquesta època és estiu (març), fa molta calor i els colors no són els millors. Diuen que a la primavera és bestial l'espectacle de les flors.


Les Outeniqua Mountains, un espectacle per la vista...


...que ens ofereixen unes grans panoràmiques.



Al cap d'unes 3 hores d'ascensió arribem al coll, que realment és una mena d'altiplà. A la imatge veieu el Craddock Peak, un altre cim de la zona. També hi volíem pujar, però la calor ja apreta molt, així que farem el George i cap avall.



Ara sí. Des del "coll" agafem un caminet que ens puja directes al cim, que ja veiem.


I finalment el cim del George Peak, de 1337 metres.


Per baixar desfem de nou el camí de pujada, embadalits davant les Outeniqua...


...i observant la curiosa flora local...


...fins a trobar de nou la pista que ens porta que ens porta a l'entrada del parc. A la foto de baix podeu veure a la dreta el George Peak. No és molt alt però hi ha un bon tram fins al cim i tornar a baixar ja que hem fet les 7 hores que marcava la guia (amb molta calor!)












dilluns, 14 de març del 2011

Caminant per Sud-Àfrica: Giant Kingfisher Trail

Sud-Àfrica. Magnífic país de l'hemisferi austral, castigat pels anys d'apartheid i actualment per unes encara persistents desigualtats, ofereix un terreny sense fi a tothom qui li agradi la natura. Actualment, el país mima i respecta tots els espais naturals que poseeix; del desert a la muntanya, de la costa als aiguamolls, conscients que són importants actius en el futur desenvolupament del país.

És impossible en un sol viatge abastar-los tots, així que cal triar. Nosaltres hem optat per la zona de la Garden Coast i l'ascensió a la coneguda Table Mountain, imperdonable no pujar-hi si es visita Cape Town.

La primera de les sortides serà un "trekking" ("trek" és una paraula d'origen sud-africà i significa "viatjar" en llengua afrikaner, una evolució local de l'holandès que van utilitzar els primers europeus que van colonitzar aquestes terres) per la zona de Wilderness, petita localitat de la Garden Coast. Es tracta del Kingfisher Trail, i ens permetrà conèixer la zona de muntanya que hi ha a tocar de l'Oceà Índic. El "Kingfisher" és l'ocell que nosaltres anomenem martinet pescaire, i la ruta pren el seu nom perquè en podem veure uns quants. Les rutes que farem aquests dies les hem extret de la guia "Best walks of the Garden Route" d'un tal Colin Patreson-Jones, i com diu el títol és un recull de les rutes més interessants que poden fer-se per aquesta zona. La vam comprar en una llibreria de Cape Town i no era gaire cara (130 rands, que són uns 12€).

El camí comença molt aprop del "hostel" on estem. És una zona molt bonica situada a mig camí de la muntanya i l'oceà Índic.


La ruta inicia el camí per un tram boscós...


...que va a buscar el riu. Pot fer-se un tram d'aquesta excursió en piragua i continuar a peu. Nosaltres l'hem fet tota a peu i per creuar el riu...


...hem d'utilitzar mitjans més originals. Mai havia fet un trekking amb un pas de barca, a més no hi comptàvem perquè la guia no deia res. Ha estat bé la sorpresa.


Al cap d'una estona, un cartell ens indica la direcció cap a la cascada que marca la meitat del recorregut....


... i que es troba en una zona rocosa que contrasta amb el bosc que hem anat seguint fins ara.


De retorn tornem a creuar el riu, ara sense pas de barca. Si mireu el color de l'aigua veureu que és com a vermellós. No està bruta, sinó que el mineral de ferro que hi ha a la zona li dóna aquest color peculiar...


 ...i que permet bonics jocs de contrastos i reflexos.



 La segona part de l'excursió ens porta a tocar de l'oceà Índic...



...on malgrat la bellesa de les platges no sempre ens hi podrem banyar, ja sigui per taurons, marees o corrents. Les immenses meduses que vam veure també t'ho fan repensar. No és cap conya, a totes les platges d'aquest estil t'adverteixen de tots aquests perills amb un cartell i si et vols banyar és sota la pròpia responsabilitat. Però tranquils, n'hi ha d'altres que t'hi pots banyar tranquilament.


 I la ruta acaba al poble de Wilderness, on s'hi arriba per la platja passejant...