dilluns, 10 d’agost del 2020

"100 cims" de l'Empordà

Aprofitant uns dies d'estada a l'Empordà, hem combinat mar i muntanya per conèixer aquestes comarques que als de Ponent ens queden lluny. Tot i que esperàvem trobar més gent, suposo que la pandèmia ha regulat el turisme que altres anys assalta aquesta zona del país, i almenys hem trobat menys massificació per poder trescar per aquests cims.

El primer dels objectius ha sigut el Mont (1124 m.), destí verdaguerià on s'alça el santuari dedicat a la Mare de Déu del Mont. Tot i ser un cim emblemàtic de l'Alt Empordà, hem iniciat la caminada a tocar del poble garrotxí de Beuda, des d'on arrenquem per pista forestal...


...que al cap de pocs metres fa cap a un sender on trobarem els primers indicadors de la ruta. No és que l'estiu sigui la millor època per fer aquesta sortida (per la calor), però el fet de guanyar altura per dins del bosc fa que estiguem una mica protegits del sol. L'itinerari puja pel bosc de la foto fins a les antenes que veieu al mig de la carena, on hi ha el santuari.


Poc abans d'arribar al santuari de la Mare de Déu del Mont passem per l'antic monestir de Sant Llorenç de Sous, del que actualment se'n poden veure les restes...



 ...fins que al cap de poc arribem al santuari de la Mare de Déu del Mont.


 Fem la foto a la petita creu que marca el cim...



 ...o si ho preferiu us la podeu fer també amb l'estàtua de mossèn Cinto Verdaguer que trobareu aquí.


Com us deia, aquest és un indret verdaguerià, i al costat del bar del santuari hi trobareu l'habitació on s'allotjava Jacint Verdaguer, amb el mobiliari de l'època, i on va acabar d'escriure el seu poema "Canigó".



De baixada, tornem cap al monestir de Sous superant algun petit obstacle en el camí, ja que un conductor despistat s'ha sortit de la carretera caient sobre el camí d'accés al santuari. Per sort, ningú ha pres mal. Ara entenem l'anar i venir d'helicòpters que hem vist mentre pujàvem.


Per tal de fer un itinerari circular, des del monestir anem cap a la font de Roca Pastora (a la foto següent) seguint la carretera d'accés, fins que una mica més endavant prenem un camí que ens portarà als cartells que marquen el punt d'inici de la ruta, havent fet uns deu quilòmetres i mig i uns vuit-cents metres de desnivell. Aquí teniu un track que segueix la ruta que vam fer nosaltres, tot i que aquesta arrenca a Beuda.




El segon cim del tour empordanès l'hem anat a buscar al Baix Empordà, i hem optat pel clàssic castell del Montgrí, impressionant construcció que corona aquest petit massís. Només per les vistes i el castell, l'ascensió està justificada. Això sí, millor anar-hi d'hora per evitar la gentada que en horari "dominguero" sol pujar aquest fàcil cim.

Sortint del pàrquing on deixem el cotxe, i prenem un camí ample i evident que enfila directe cap al castell, que veieu al capdamunt de la muntanya...


...passant abans pel marcat coll de Santa Caterina, on hi ha aquesta creu. Pujant cap aquí també anireu trobant unes petites capelles.


La posició estratègica del Montgrí permet unes bones vistes sobre l'Empordà. És per això que el rei Jaume II va ordenar la construcció del castell a finals del segle XIII per tal de vigilar el Comtat d'Empordà, rebel davant l'autoritat que el Comtat de Barcelona anava guanyant entre els comtats catalans.


Des del cim també tindreu unes bones vistes sobre la Mediterrània i les illes Medes...


...i evidentment heu de visitar el castell i recórrer el perímetre de la muralla.



Acabada la visita i fetes les fotos, podem tornar pel camí per on hem pujat (amb marques del GR92) o bé baixar pel camí de Santa Caterina que també ens durà al punt de partida.


Una breu sortida que fareu en menys de dos hores, amb poc menys de cinc quilòmetres de recorregut i uns 270 metres de desnivell, i que podeu fer seguint aquest track.


La tercera parada empordanesa la fem a cavall de l'Alt Empordà i el Rosselló, per anar a pujar al primer cim destacat del "Pirineu" (si considerem que les muntanyes que arriben a la mediterrània formen par d'aquesta serralada, tema que sempre he trobat discutible), i que és el Querroig, de 672 metres d'altura.

Deixem el cotxe al coll dels Belitres, espai de memòria de l'exili republicà de 1939, on abans d'iniciar la marxa podeu veure encara l'antic edifici que marcava el pas fronterer, testimoni mut d'aquell exili, així com uns plafons instal·lats pel Memorial Democràtic durant la commemoració del 70è aniversari d'aquella desfeta.


https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhOMSuRWd4eSbfwI2lbPzwe8TsXN3Mwn3yCM4ExjMPBKhFEE2ImDpNU16nPvF2kIzfTjZazCKst_8YPy06lHUCAFuZ2RQCnogl23yCSezfH61GD3YderUqBe-W-PjLKQAT8hJG0FClHItGB/s1600/GCE_AGA_SD_Febrero1939PuestoFronterizoCerbere.jpg

A la foto següent podeu veure l'esmentat edifici, el memorial a l'exili que es va erigir aquí l'any 2009, i a dalt a la dreta el cim del Querroig.

(Foto: www.lonely-geographer.blogspot.com)

Iniciem la marxa en direcció a Ponent, inicialment per una pista forestal on trobarem altres plaques d'homenatge a l'exili republicà, els passadors, les Brigades Internacionals, restes dels búnquers construïts pels alemanys quan controlaven la frontera... realment un lloc ple d'història.




...fins que al cap de poc ja apareix davant nostre el Querroig, visible durant bona part de la jornada.


La pista acaba al coll de la Farella, on trobarem un pas canadenc, i allà prendrem el corriol que ens portarà fins al cim.


Arribem al coll que hi ha entre el castell del Querroig (el que compta pels "100 cims") i el vèrtex geodèsic que marca el Pic del Querroig (més baix), des d'on tenim bones vistes sobre les muntanyes de la Catalunya Nord.


 Des d'aquí, fem el que queda del camí fins a les restes del castell del Querroig (672 m.), on fem cim.



Originari del segle X, sembla que fou erigit com a lloc de control del comtat d'Empordà, un lloc clarament estratègic. A la foto següent podeu veure les poblacions de Portbou, l'Alt Empordà, a la dreta, i la de Cervera de la Marenda, el Rosselló, a l'esquerra. Ni França ni Espanya, Països Catalans!


Acabades les fotos, tornem al coll dels Belitres pel mateix camí. En total fareu poc més de vuit quilòmetres i uns 650 metres de desnivell. Aquí teniu un track per seguir aquesta ruta.

I per la darrera sortida, el mateix dia de tornar cap a casa, optem per la rapidíssima ascensió al Castell Saverdera o de Sant Salvador de Verdera. Des del monestir de Sant Pere de Rodes arrenca un camí que directament puja fins a castell. Nosaltres vam optar per pujar des del pàrquing cap a les restes del poble de Santa Helena (a la foto)...


...i des d'allà prendre un camí cap al coll del mosquit (on hi ha un pal indicador). Un cop al coll, cal que aneu a l'esquerra per trobar el camí que puja des de Sant Pere de Rodes, i arribar ràpidament al castell Saverdera (670 m.), amb unes vistes impressionants sobre la zona circumdant. A la foto següent, la badia de Roses gairebé a vista d'ocell.


 ...la clàssica imatge del monestir de Sant Pere de Rodes i el Port de la Selva...


...i mirant al nord apareix el cim del Querroig, que com us deia abans, és el primer cim destacat pujant des del mar.


Fem les fotos del cim...


 ...i sortim per la porta del castell per tornar cap a Ponent. Una ruta curta d'uns cinc quilòmetres i uns cent-setanta metres de desnivell.







dijous, 6 d’agost del 2020

Bony Blanc (2755 m.) i Bony Negre (2724 m.)

Mentre la corrua de taxis no deixa de portar turistes al planell d'Aigüestortes, altres valls del Parc Nacional romanen buides a l'espera d'excursionistes. N'és un exemple la que porta a coronar aquests dos cims, que malgrat els hi han adjudicat la categoria de "bony", ens ofereixen unes magnífiques vistes de 360º que altres cims més coneguts de la zona ja voldrien.

Sortim del pàrquing de la Palanca de Molina i prenem el camí cap al planell d'Aigüestortes. Passem per l'ermita de Sant Nicolau, la cascada del Sant Esperit (a la foto)... 


...fins arribar al Planell del Sant Esperit. Allà deixem el camí principal, creuem el riu, i enfilem la Ribera dels Llacs amunt. No hi ha marques, ni fites, ni cartells, per això cal portar el mapa (com sempre) i si voleu us podeu descarregar el track que teniu enllaçat al final de l'escrit. Però veureu que sí hi ha un rastre que podeu seguir, i és que es veu clarament el "camí de vaques" que aquests simpàtics animals han anat obrint al llarg de les dècades (segles?) de pastoreig en aquesta zona.

Creuarem, doncs, amples zones de pastura i anirem guanyant altura. Un cop deixem enrere els arbres apareixerà amb claredat el coll que hem d'assolir i que veieu a la foto.


Recordeu el que us deia del "camí de vaques"? Doncs aquí el veieu ben clar, fent una ziga-zaga en direcció al coll. No hi ha pèrdua. A l'esquerra del coll veieu el cim del Bony Negre, i a la dreta, les parets del Bony Blanc.


Arribem al coll i posem direcció al Bony Blanc. Millor pujar primer aquest cim, ja que després baixarem del Bony Negre per un altre costat. Es diu "blanc" pel color de la roca, però un "bony" ben bé no és. La pujada al cim es fa per la part esquerra de la muntanya.


Arribats a la part superior, veiem que no som avui els primers animals a coronar-lo...


...però almenys sí els primers humans. Dalt del cim trobareu una fita que marca el punt culminant del Bony Blanc (2755 m.).


I el que us deia, unes vistes espectaculars al nostre voltant. Cap a la zona de la Punta Alta i el Contraix...


...l'Aneto i, més lluny, el Posets...


...i en general una panoràmica formidable.



Al costat, el veí Bony Negre. El nom li deu venir pel color de les pedres que trobareu quan hi pugeu. Darrera seu el Tuc de Carants i a l'esquerra de la foto el Pic Gran del Pessó.


Desfem el camí fins al coll i pugem cap al Bony Negre sense cap complicació. Des d'allà veiem el Bony Blanc...potser sí que des d'aquí sembla un bony!


I just quan érem al cim del Bony Negre hi ha aterrat l'helicòpter dels bombers. Ja feia estona que rondava la zona i han baixat per preguntar si havíem vist un noi que sembla que s'havia perdut per la zona. Mai m'havien preguntat res des d'un helicòpter!


I des del cim del Bony Negre baixem directes per la carena per anar a trobar el camí de pujada. En total, unes vuit hores de ruta i prop de 1600 metres de desnivell positiu si feu els dos cims. I si voleu el track el podeu descarregar aquí.


dijous, 30 de juliol del 2020

Pic de Pala Clavera (2678 m.)

Tot i que certa propaganda ens vol vendre cada estiu la idea de la mediterraneïtat com quelcom essencial del nostre tarannà, són els Pirineus l'espai que ha forjat bona part de la nostra història nacional: la major part dels comtat catalans eren pirinencs; el tractat dels Pirineus va dividir el nostre país en dos, i els Pirineus han estat escenari d'episodis cabdals de la nostra història, com la desfeta de 1939, que va fer fugir, muntanyes enllà, milers de persones que havien lluitat per la llibertat i la democràcia, o que simplement fugien del feixisme.

Aquest darrer fet, també va produir-se en sentit contrari, i durant la segona guerra mundial els Pirineus van esdevenir un espai de trànsit per milers de fugitius del nazisme, que creuaven la serralada en direcció sud per poder fugir de les urpes nazis. Algunes d'aquestes rutes són les que proposen des "Perseguits i salvats"  o la del "Camí de la Llibertat". Avui, doncs, recorrem una part d'aquesta última, però en sentit invers, ja que lògicament el recorregut històric hauríem de fer-lo venint des de França.

Iniciem la ruta a les bordes de Perosa, on podem deixar el cotxe. Aquesta zona, a cavall del Pallars Sobirà i la Val d'Aran, és realment bonica i no gaire visitada si la comparem amb altres zones properes amb més renom. Ara, també queda lluny de tot arreu. Al pàrquing de les bordes trobarem diferents cartells indicadors de les rutes de la zona, i nosaltres prenem el camí en direcció al coll de Clavera seguint el barranc del mateix nom.

La ruta s'inicia per pista, fins que més amunt trobarem un corriol que guanya desnivell amb força...


...i que ens portarà fins al petit estany de Clavera. De pujada haurem anat trobant marques de GR i alguna fita, així com cartells indicadors. A tocar de l'estany trobarem la cabana de Clavera, que pot servir com a refugi d'emergència. Un panell del Memorial Democràtic ens aporta informació sobre la vigilada frontera pirinenca durant els anys quaranta, una zona especial on no tothom s'hi podia apropar.



L'estany de Clavera marca una mica més de la meitat de l'ascensió, i des d'allà guanyem altura cap al coll de Clavera (a la foto)...


...des d'on traiem el cap a la vessant francesa i veiem l'estany Long.


Des del coll ja només caldrà seguir la carena...


...fins que fem cim al pic de la Pala Clavera (2678 m.). En algun altre mapa/ressenya he vist altures més altes, però a mi em marcava això.


Just al davant, la destacada silueta del Mont Valier (2838 m.), cim molt freqüentat pels francesos. Una parella que pujava amb mi han continuat cap aquest cim enlloc de pujar la Pala Clavera. El reservarem per una altra ocasió, ja que pujar-hi per la vessant francesa també mereix una excursió.


Aquí, una panoràmica. Les vistes són espectaculars!


I fetes les fotos, cap avall pel camí de tornada, amb aquesta magnífica vista de la zona de Marimanha (a l'Aran) des de l'estany de Clavera.


Una zona molt bonica i poc freqüentada, i una excursió que fareu en unes sis hores aproximadament. I si voleu el track, el teniu aquí.