Aiguille d'Argentière, intent al Tacul, Dom i Weissmies.

Estada estival als Alps amb l'objectiu de fer alguns dels cims de la zona de Chamonix i de Zermat. Com sol passar als Alps, els objectius són uns però després... els resultats uns altres. Arribem als alps a finals de juliol i el dia 29 pugem cap al refugi de l'Aiguille d'Argentiere, un cim que tot i no arribar a la mítica cota de 4000 metres, és una interessant ascensió.

El telefèric ens porta fins a l'estació de Grands Montets, al bell mig d'una estació d'esquí. El camí cap al refugi passa pel mig de la gelera d'Argentière, que fa uns anys es va fer famosa per aparèixer a la peli del James Bond "El món no és suficient", amb la típica escena de persecució a la neu. Pel·lícules a banda, les vistes que ofereix ja són de per sí espectaculars...

A la foto següent, una vista sobre l'Aigulle d'Argentière, amb la canal d'accés al cim que haurem de remuntar.

A l'endemà, dia 30, iniciem l'ascens a quarts de 5 del matí. A la foto següent, la canal que hem de remuntar vista des de baix...

...la sortida del sol il·luminant les parets de les Droites...

...i finalment el cim de l'Aigulle d'Argentièrie, a 3902 metres d'altura.

 A la foto següent, el Mont-Blanc apareix a l'horitzó. Ens tornem a veure després de 5 anys!

Fet el cim, toca baixar, vigilant amb les esquerdes...

I arribats de nou al peu de la canal, toca guardar els ferros i tornar cap al refugi. A la foto, els companys de Terrassa amb els que vaig assolir el cim, ja que la companya "d'expedició" va quedar-se al refugi per una lesió.

Retornats de nou al càmping "Les Marmottes" de Chamonix, on tenim la nostra base, caldrà que esperem fins el dia 2 perquè torni a fer bon temps. Des que vam baixar d'Argentière no ha deixat de ploure (i més amunt nevar, és clar), i pel dia 2 donen una finestra de bon temps a la sempre fiable previsió meteorològica de la Casa dels Guies de Chamonix. Així, posem direcció a l'Aigulle du Midi per intentar des d'allà fer cim al Mont Blanc du Tacul. A la foto següent, l'Aigulle du Midi.

En aquesta agulla de 3800 metres, hi ha l'estació de telefèric des d'on iniciem l'ascensió. El primer pas, passar per la cova gelada des d'on surt el camí cap al Col du Midi, una gran explanada situada a 3500 metres d'altura. Un inici espectacular.

Tot baixant per la curta aresta que porta al Col du Midi, les vistes són espectaculars. A la foto, l'agulla que destaca és el Dent du Geant (4013 m.).

A la foto següent podeu veure l'antena de l'Aiguille du Midi (on hi ha el telefèric) i l'aresta que dóna accés al Col du Midi...

...que és una gran explanada amb vistes excel·lents cap als cims de la zona.

Des d'aquí, veiem clar el camí a seguir, i és que avui molta gent ha decidit aprofitar les poques hores de bon temps per intentar el Mont Blanc du Tacul. A la foto següent, inici de l'ascensió.

Tot pujant, veiem al fons la vall de Chamonix...

...passant a tocar de grans seracs de gel.

Fins aquí tot bé, però com més altura guanyem, més fort bufa el vent alhora que comencen a arribar núvols. Replantegem la situació i decidim fer mitja volta, ja que no voldríem que el mal temps ens enganxés aquí dalt.

Ja de nou al Col du Midi, una darrera ullada al Mont Blanc du Tacul (a l'esquerra de la foto) i al Mont Maudit (a la dreta),que també ens havíem plantejat com a objectiu però que no farem.

Acabem aquí l'estada a Chamonix i marxem cap a Suïssa, on intentarem fer altres cims que hem programat, amb permís de la meteorologia. Així, instal·lats al càmping de Randa (un poblet proper a Zermatt), planifiquem la propera ascensió al Dom, el cim més alt de Suïssa, de 4545 metres d'altura.

El 4 d'agost iniciem l'ascens cap al Domhütte, el refugi del Dom, sota uns núvols que amenacen pluja. A la foto següent, vistes sobre la gelera pujant cap al refugi.

Arribem al refugi (2940 m.) just quan comença a ploure, i tal com ens certifiquen uns bascos que ens trobem, més amunt ha estat nevant amb força. A la foto següent, vistes del Cervino -ben blanquet- des del Domhütte.

A l'endemà, 5 d'agost, iniciem l'ascensió cap al cim amb el dubte de com trobarem el camí ja que per la nit ha estat nevant. Superat el Festijoch (collat), situat a 3723 metres, hem de decidir si pugem al cim per l'aresta o per la gelera Hohberg. La nevada ha esborrat la traça a la gelera, i per seguretat i per no enfonsar-nos en la neu verge, tirem amunt per l'aresta, la Festigrat. Decisió encertada, ja que la sortida del sol ens porta imatges meravelloses com la de la foto següent sobre el Cervino.

L'aresta no té gaire complicació i es pot avançar amb seguretat i relativa rapidesa...

...fins al cim mateix del Dom, a 4545 metres d'altura. A la foto següent, el cim del Dom i el massís del Monte Rosa a l'horitzó...

...foto de cim...

...i vistes sobre el Mont Blanc en mig d'un mar de cims.

Iniciem la baixada i veiem que un grup de gent baixen per la gelera. Fantàstic, ens obriran la traça, així que baixem darrera seu i podrem fer un recorregut diferent per baixar del cim. A la foto següent, la Festigrat en primer terme.

Aquí, una imatge dels immensos seracs de gel que podem trobar a la gelera...

...tot baixant de nou cap al Festijoch. A la fot següent podeu veure l'inici de la Festigrat en direcció al cim.

Finalment al cap d'unes hores ja tornem a ser al Domhütte. Avui ja portem 3000 metres de desnivell acumulat...

...als que sumarem 1500 més de baixada fins a Randa per acabar d'arrodonir el dia! En total avui haurem fet una jornada de 12 hores de muntanya.

El proper objectiu era anar cap a la zona del Monte Rosa, però la meteo inestable i la llargada de l'ascensió ens fan canviar de plans. Preferim fer alguna cosa més ràpida i assegurar "el tiro". Així, decidim canviar de zona i anar a la regió del Valais, on farem el Weismiess (4023 metres), que podeu veure a la foto següent.

Foto de cim...



...i vistes sobre el Dom. És el cim més alt de la foto següent, i des d'aquesta banda es veu molt més difícil. Ho deixem pels que en saben.

A la foto següent, vistes cap al veí Lagginhorn (4010 m.), que era l'objectiu que teníem per l'endemà, però un nou canvi de temps farà arribar la pluja i decidirem posar punt i final a aquesta estada alpina.

Així que baixem del cim, recollim el material, pleguem la tenda al càmping...

...i posem direcció a Lleida després de prop de quinze dies pels Alps. Malgrat no hem pogut fer tot el que volíem, marxem més que satisfets. Ja sabem que és la muntanya qui sempre mana!